1.2.- Poblacions vulnerables

Hi ha un cert nombre de grups de població, dins de la nostra societat, que estan en situació de risc d’exclusió social degut a alguns dels trets que els defineixen com a col·lectiu, algunes persones estan a l’hora en més d’un d’aquests grups: 

• Els pobres. La privació econòmica es mostra com un factor clar d’exclusió en una societat que no té mecanismes prou eficients com per a garantir l’accés a la ciutadania "digna", amb assumpció responsable de drets i deures, a aquelles persones que no poden procurar-se uns ingressos estables i suficients. La pobresa entesa com una insuficiència econòmica que impedeix la vida independent i lliure, és present en molts dels altres grups que venen a continuació, de manera que es converteix, gairebé en un tret definitori de l’exclusió social.

• Els aturats de llarga durada. També aquesta és una situació que afecta alguns dels grups que segueixen. Tot i amb això, cal dir que els grups d’aturats de llarga durada poden tenir com a característica definitòria l’edat o el sexe, quan s’hi afegeixen a altres factors de dificultat laboral (joves sense experiència prèvia, majors de 45 anys, dones amb càrregues familiars o que van deixar la feina per a dedicar-se a la criança dels fills, etc.)

• Persones amb deficiències físiques, psíquiques o sensorials. Les previsions de la LISMI intenten garantir la suficiència en els àmbits de la salut, l’educació, la vivenda, la renda mínima per una vida digna i autònoma, l’accés al treball i a les oportunitats de relació i participació (accessibilitat per exemple) de les persones amb disminució. És evidentment, però, que no hem arribat a quotes suficients de garantia en aquests aspectes i per tant, aquest col·lectiu pot considerar-se, al menys, en risc d’exclusió. El procés d’integració escolar té encara moltes deficiències, es gaudeix de manera parcial (només aquelles persones amb una disminució superior al 65%) d’unes rendes mínimes que també són totalment insuficients per a una vida independent i no estan cobertes ni les necessitats explícites en serveis socials (existeixen de llistes d’espera per a serveis bàsics).

• Malalts crònics i dependents.

• Persones amb dependències. De l’alcohol, d’altres substàncies o de comportaments que els limiten com les ludopaties

• Delinqüents o amb altres comportaments sancionats negativament per la comunitat. Persones que en l’actualitat, o en el passat, han comes actes legalment castigats i socialment reprovats. Persones en situació de privació de llibertat o sota mesures judicials.

• Minories ètniques, religioses o culturals. Entre ells i especialment, aquells que no compten amb tots els requisits per a ser considerats o equiparats als membres de la comunitat majoritària (il·legals, "sense papers")

• Gent gran. Quan els seus ingressos són insuficients un cop finalitzat el període "productiu" i no compten amb una xarxa natural (família, amistats, veïnat,...) de suport.

• Dones. Quan la dinàmica familiar no els permet prendre lliurement les decisions que afecten la seva vida i no gaudeixen dels recursos (entre altres els econòmics) per a independitzar-se.

1.3.- Drets d’accés difícil 

Les primeres declaracions de drets de les persones, la més coneguda la de la Revolució Francesa de 1789, es reflectiran a les Constitucions europees del segle XIX constituint la Primera Generació dels Drets Humans, la dels Drets Civils i Polítics (a la vida, la propietat, la intimitat, la llibertat i la igualtat davant la llei, l’expressió, l’opinió, entre d’altres). Les propostes de l’Estat del Benestar, porten una Segona Generació de Drets, els Socials (al treball, a l’educació a l’assistència social, a la vivenda, per exemple) i que es recullen i proclamen després de la II Guerra Mundial per l’ONU com a "Declaració Universal dels Drets de l’Home (10 de desembre de 1948). Actualment ja es parla d’una Tercera Generació o Drets de la Solidaritat, entre els que trobem la protecció del medi, el dret a la pau o a la cooperació pel desenvolupament dels Estats menys afavorits (recordem la reivindicació encara pendent a molts països, entre ells Espanya, sobre la destinació del 0,7% del PIB). 

Per als col·lectius que hem anomenat a l’apartat anterior, alguns d’aquests drets són de difícil exercici: 

• La igualtat davant la llei. Tot i que sobre el paper sembla un dret atorgat a tota la població i base de la declaració de la Constitució Espanyola quan diu que Espanya és un país democràtic (una persona = un vot), social (amb voluntat d’evitar les desigualtats) i de dret (un ordenament jurídic per a tothom), el cert és que alguns col·lectius pateixen més abusos i són defensats en pitjors condicions (justícia gratuïta, per exemple) que aquells que disposen de mitjans propis per a defensar-se. Fins i tot, en alguns casos, els sistemes de garanties processals, la presumpció d’innocència i a la reparació del dany per mesures alternatives a la privació de llibertat es mostren febles quan davant hi ha una persona d’aquests col·lectius.

• També les condicions d’alimentació, vestit, habitatge, educació i en general la qualitat de vida a la que podria donar accés l’actual nivell de progrés de la nostra comunitat, són sovint subjectes als recursos particulars de cada persona o família, sense que hagi uns mínims garantits de manera suficient.

• Un lloc de treball per a poder fer front a les necessitats d’una vida digna i independent, és un altre dels drets que reconeix la Constitució, sense que les administracions en puguin donar compliment. Els col·lectius que ens ocupen presenten unes condicions d’atur o retribució pel seu treball clarament pitjors que la població en general.

• Una vida digna i independent (una vivenda digna i recursos econòmics per a subsistir) és una aspiració que tothom hauria de tenir amb una expectativa clara de compliment. El difícil accés al treball i el seu manteniment en l’actual situació en que la condició laboral és inestable si no precària, la deficient política de provisió de vivenda en que les persones amb rendes més baixes o sense rendes estables difícilment poden accedir-hi, així com l’actual sistema de protecció i de compensació de les desigualtats també clarament insuficient, fan que moltes de les persones dels col·lectius anteriors no puguin independitzar-se de les seves famílies, visquin en condicions indignes o hagin de romandre atesos en institucions.

• A l’autogovern, a la mobilitat, a la llibertat de decisió. Les mancances en la formació en hàbits d’autonomia i de competència social, així com les condicions físiques de l’entorn i les barreres socials (actituds negatives) fan que alguns col·lectius vegin minvada aquest dret fonamental.

• A la informació i a la cultura, però també a produir-ne l’una i l’altra i ser escoltat i valorat. No sols les persones sordes o cegues veuen minvat aquest dret, també els qui no poden accedir-hi per greus mancances educatives (tenim encara un percentatge insoportablement elevat de persones, també joves, que no són capaços de llegir i escriure de manera fluïda), per motius econòmics o per rebuig social. També els qui no poden expressar o viure la seva cultura minoritària lliurement.

• A la seguretat personal, tant física com psicològica. Els components dels col·lectius vulnerables pateixen amb major intensitat i freqüència situacions de maltractaments, tenen pitjors condicions d’habitatge (o no en tenen), d’alimentació i salut, de socialització i d’ajuda psicològica en situacions en que els suports naturals (família, amics, veïns,...) no són prou estructurats, contenidors o directament generen conflictes.

• A la dignitat. També són més freqüents els tractes degradants, les discriminacions i la manca d’intimitat.

• A la influència en els afers públics. A escollir i ser escollit per a exercir càrrecs i responsabilitats. En alguns casos, a exercir el dret de votar

• A la comprensió de l’ordenament social. De les lleis i les conseqüències del seu incompliment, de les tradicions i maneres del territori i les diferents comunitats que l’habiten.

1.4.- Educació i Lluita contra l’Exclusió

Quin paper pot jugar l’educació en la lluita contra les exclusions ? Hi ha dues maneres de lluitar contra l’exclusió social i totes dues han de donar-se simultàniament per a produir un canvi real: a) donar eines i elements a la persona i al seu grup social proper per a que pugui "sortir-se’n" i b) modificar les actituds i comportaments de la societat per tal que doni acollida i igualtat d’oportunitats a tothom.

En totes dues "lluites" l’educació juga un paper fonamental si entenem per tal no sols la transmissió d’uns coneixements sinó també d’uns valors i unes normes assumides de comportament.

1.4.1.- Donar eines

La persona i el seu entorn més immediat, la família, ha de tenir elements que li permetin un desenvolupament individual i social òptim, tenir un projecte de vida i de participació en la construcció de la convivència, del barri i de la ciutat, en una situació de vivència del benestar i el progrés que aquesta comunitat ha estat capaç de generar. L’educació li proporcionarà algunes d’aquestes eines i elements, a l’annex 2 s’inclouen algunes reflexions sobre els components de l’educació enumerats per la Comissió Internacional de la UNESCO sobre Educació per al Segle XXI presidida per J. Delors, d’aquestes reflexions poden extreure algunes eines que l’educació proporciona :

• Capacitat per a l’autonomia, per acceptar i adaptar-se als canvis, per a buscar, escollir, incrementar i diversificar la formació. En definitiva per a continuar "creixent"

• Alguns coneixements bàsics a sobre dels quals acumular noves experiències, analitzar-les, comprendre-les i avançar cap a situacions cada cop més complexes

• Capacitació per a l’ocupació productiva i remunerada i per a mantenir vigent i actualitzada aquesta competència

• Capacitació per al contacte i la competència social, hàbits de relació amb èxit, de construcció col·lectiva de projectes, de treball en equip i també habilitats per a la resolució de conflictes

• Convicció de la pròpia vàlua i de la dels demés, de la necessitat de convivència democràtica i compromesa (el nostre projecte individual de vida influeix i està influït pel dels altres components de la comunitat), de la necessitat d’un projecte col·lectiu en el que tothom té alguna cosa a aportar i que es tradueixi en polítiques i experiències d’ordenació de la convivència i de direcció del progrés.

Quan l’educació proporciona aquestes eines de manera desigual i, especialment, quan coexisteixen més d’un "sistema" educatiu, es produeix una cronificació de les situacions. Els fills dels col·lectius "benestants" tenen més i millor accés als recursos que els permetran mantenir l’estatus socials de les seves famílies, mentre que els fills de les poblacions pobres estan pitjor dotats per a modificar la seva situació.

Només prenen decisions polítiques que afavoreixin la qualitat de l’educació pública, a la qual tenen accés les poblacions sense limitacions per la seva situació social i econòmica, i que, alhora, garanteixin l’eradicació de qualsevol tipus de discriminació en els centres privats subvencionats amb recursos públics, fent que també aquests participin en el procés d’integració de la diversitat i d’acollida de poblacions amb necessitats educatives especials o provenint de la immigració, es pot evitar l’existència de sistemes educatius de diferents velocitats que perpetuen les desigualtats socials.

Aquesta presa de postura política és especialment important en moments en que vivim un procés d’acceleració en els canvis tecnològics que fan que, per exemple, les limitacions d’accés a eines informàtiques per a alguns nois i noies avui produeixin, amb certesa, un escull difícilment salvable en el món adult de demà. No sols en l’àmbit laboral sinó en el cultural i social. En la concepció de l’exclusió social com un procés, aquests factors que poden semblar poc determinants sumen febleses i afegeixen vulnerabilitat.

1.4.2.- Formar en uns valors socials integradors

També sobre aquesta altra vessant de l’educació apunta la component tercera de la Comissió Delors (annex 2) "Aprendre a estar junts". La consciència de la diversitat com un factor enriquidor de la comunitat humana i per tant com quelcom que cal mantenir i celebrar. La convicció de que aquesta diversitat no ha de generar desigualtats i de que tothom ha de tenir igualtat d’oportunitats, rebutjant qualsevol discriminació. L’assumpció responsable de que les previsions compensatòries i protectores, les accions de discriminació positiva i altres mesures per a l’equiparació, en tant subsisteixen factors de desigualtat, són part del projecte de societat que ens donem i, per tant, elements de justícia (no sols de solidaritat).

Tots aquests aspectes poden i han de ser introduïts en las propostes formatives dels establiments i serveis educatius i també en la filosofia de qualsevol entitat, programa o projecte que es desenvolupi en el medi social (esplais, associacions, centres cívics, serveis socials, etc.)

Però potser el que és més important, són aspectes que poden ser efectivament experimentats per les persones en la seva activitat quotidiana, detectats i debatuts, defensats en situacions concretes. No n’hi ha prou amb establir les línies filosòfiques d’una organització o programa, cal que aquestes es posin a prova en la pràctica. La convivència amb els col·lectius actualment en situació de desavantatge en activitats que han de ser habituals com anar a classe, jugar a la botifarra al casal, discutir un projecte urbanístic del barri, comprar a les botigues o practicar a la piscina municipal, és una base sòlida d’aprenentatge, de constatació de les ajudes i suport que, de vegades, calen per a fer efectiva aquesta participació, així com de les actituds individuals i socials que cal superar per a permetre-la.

1.5.- El Sistema formal

El sistema educatiu que podem dir "formal" està constituït pels recursos estructurals, materials, programes i humans posats a disposició del desenvolupament d’uns "currículums" prèviament dissenyats i consensuats, tot i que la seva aplicació efectiva sobre cada territori, cada establiment, cada grup i cada individu pugui i hagi de ser objecte de les corresponents concrecions i personalitzacions.

Podem considerar quatre etapes: 

• Educació infantil
• Educacions Primària (bàsica i obligatòria)
• Educació Secundària (amb 4 cursos d’obligatòria)
• Educació Estudis superiors

Els alumnes poden acabar l’Educació Bàsica Obligatòria amb els nivells de coneixements i aptituds requerits o no. En aquest segon cas, l’alumne pot sortir dels sistema i anar a la recerca de feina per les vies del món laboral, o pot continuar la seva formació a través dels Programes de Garantia Social que el permetran completar els estudis escolars i preparar-se per a retornar la sistema a través de la formació professional de grau mig o per a entrar al món laboral.

A la formació professional de grau superior, igual que a la Universitat, només es pot accedir a través del batxillerat, per la qual cosa, els alumnes que han cursat professional mig i volen seguir la següent etapa, han de fer primer els dos anys de Batxillerat.

Per als alumnes amb necessitats educatives especials (nee) i per a altres amb diverses problemàtiques, hi ha previst alguns recursos addicionals, a l’annex 3 s’inclou una breu enumeració descriptiva. Es tracta d’incrementar la participació d’aquests col·lectius en el context educatiu "normalitzat" com a via per a avançar en una igualtat d’oportunitats efectiva.

Per altra banda, es tracta de superar antics conceptes de "limitacions de la persona" per altres de "desajustos en la relació de la persona i el medi" i per tant el de "necessitats" (fins i tot les nee) pel de "suports" considerats com a aquells elements que permeten a la persona interactuar amb la major normalitat possible en cada entorn, desenvolupant-se i guanyant qualitat de vida.

1.6.- L’entorn social educatiu

L’educació no és camp en exclusivitat del sistema "formal". La vida dels ciutadans i ciutadanes de la nostra comunitat transita per diferents àmbits i entorns, i tots ells aporten alguna cosa al desenvolupament de la persona. De fet, no sols l’entorn social sinó també el físic, des de l’experiència d’un medi natural més o menys ric, més o menys degradat, l’urbanisme a la mida de la persona o de la màquina, l’experiència estètica de les músiques i dels sorolls, del paisatge o de l’arquitectura, són empremtes que també aporten a la suma del que finalment som.

La promoció de nuclis familiars "sans", d’un veïnat conscient, solidari i compromès amb la millora de l’entorn i de cada un dels seus habitants, del sentiment de "pertinença" a la localitat i d’implicació en els assumptes que li afecten i de la consciència de progrés col·lectiu de la comunitat són alguns dels factors que ajuden a una cohesió social en el que les exclusions poden ser conegudes i combatudes.

La comunitat té un cert nombre de recursos que es poden i s’han de millorar:  

• Serveis de suport a la persona i a les famílies
• Sistemes d’informació
• Fòrums i espais per a la participació
• Oferta cultural
• Instal·lacions, entitats i programes per a l’esport i el lleure
• Xarxa associativa
• Oferta de formació contínua
• Organitzacions polítiques, empresarials i sindicals

Cal també desenvolupar altres eines de prevenció i resolució de conflictes: