Grup de treball:
Educació i lluita contra les exclusions Grup de treball:
Educació i lluita contra les exclusionsL’arribada de la Democràcia i la promulgació de la Constitució Espanyola de 1978 inicien un procés de canvi que, cal dir, té la sort de produir-se en un moment de bonança econòmica que fa sorgir un cert optimisme en la consecució de quotes elevades de promoció de drets i benestar. A l’annex 4 es parla d’algunes de les fites de la Democràcia que evidentment són avui part també de la realitat de Sabadell.
2.1 .- Elements descriptius de la situació actual a Sabadell
Pobresa
Tot i que el tipus de pobresa ha variat en les darreres dècades passant de situacions extremes (amb perill per a la subsistència) a situacions més moderades (de mancances greus en un "mal viure" que no mata), també la resposta "espontània" de familiars i veïns s’ha modificat sent avui menys "protectora". Segons els informes de l’Ajuntament, l’ any 1995 a Sabadell un nombre de 6.288 persones (pertanyent a 2.235 famílies) van acudir als Serveis Socials d’Atenció Primària, tot i que no tots ho fan per una situació de pobresa, es pot considerar com un indicatiu. Representen un 3,3 % de la població global (un 3,6 de les famílies), tot i que cal tenir en compte que la seva distribució no és homogènia i que als districtes perifèrics supera el 5%, mentre que al centre no arriba al 2%.
A més dels Serveis Socials Municipals, cal tenir en compte altres recursos on les persones amb necessitats acudeixen, especialment Càrites. Les principals demandes que es reben són per aliments, subministraments (aigua, llum, calefacció,...), per a allotjament (ja sigui en pensions o pel lloguer de pisos, aquesta situació s’agreuja donat que els requisits d’entrada als habitatges socials (BIMUSA) deixen fora els qui no tenen recursos), recursos per a mantenir el negoci de venda ambulant (diners per a pagar les despeses municipals i mercaderies per a vendre’n), roba i medicaments (quan no són coberts per la Seguretat Social).
Manquen mesures educatives, tant sobre les famílies per tal de donar-los recursos per a sortir-se'n i per a actual com a suport natural dels seus membres més febles, com sobre el veïnat per a que pugui actuar també com un recurs generador de solucions més que de rebuig i exclusió. Un exemple d’aquesta funció veïnal la trobem en els pobres dits "avergonyits" que no acudeixen per voluntat pròpia als serveis i són detectats generalment per veïns.
L’accés a recursos econòmics és bàsic per a millorar les condicions de vida i poder generar altres recursos, però també pel que té d’estructurador de les situacions. La taxa d’atur entre la població pobre de Catalunya sobrepassa el 45% i cal tenir en compte que els ingressos que l’activitat productiva genera a aquestes persones no els treuen automàticament de les estadístiques de pobresa ja que acostumen a ser treball poc qualificats, precaris i mal pagats. Per tant, són necessaris més i millors mesures de inserció laboral. Aquestes no poden ser les "tradicionals" donat que les persones parteixen d’una posició, de vegades, deteriorada. Que els impedeix l’accés o dificulta el seu aprofitament. Cal pensar en alguna mena de "tallers" que connectin amb les possibilitats i motivacions de la gent i en els quals es remuneri des del principi la participació, ja que la seva situació de carència no els permet prioritzar cap altra cosa que l’obtenció d’ingressos. Les empreses d’inserció, a la manera d’Escoles Taller, com a pas previ a la incorporació en empreses ordinàries pot ser un recurs de certa eficàcia que hauria de ser potenciat i estimulat.
Un altre recurs que utilitza la població més deprimida econòmicament es la PIRMI. A Sabadell es tramiten totes les demandes i la majoria són aprovades per la Generalitat, el fet és que els darrers anys encara hi ha un nombre de tramitacions superior a la mitja de Catalunya. També és cert que la quantia de la PIRMI i les mesures d’inserció són molt insuficients. L’any 1997 va haver 462 beneficiaris d’aquest programa, d’aquests més del 25% portaven al programa tres o més anys el que és un indicatiu de la dificultat real de reinserció.
Des de l’escola es veu com les situacions de pobresa s’hereten d’una generació a la següent amb una certa manca de recursos per a modificar els cicles que fan que els fills de pares pobres acabin sent pobres. De fet, l’edat mitja d’aquesta població està disminuint, per cada pobre de més de 65 anys hi ha més de 2 que no arriben a la majoria d’edat. És una situació que reflexa la que es viu en el territori, escoles de la perifèria es "cronifiquen" en problemàtiques que no es solucionen (de vegades s’agreugen) en els barris.
La pobresa incideix directament en l’ús i aprofitament dels recursos educatius. L’escolarització irregular entre la població infantil pobre arriba al 11,7%
Les zones febles i econòmicament deprimides acullen poblacions amb conflictes (perquè hi són els habitatges més accessibles o perquè se’ls dirigeix cap a aquestes zones on la seva presència no aixeca protestes socials. Per altra banda, els qui milloren la seva situació marxen d’aquestes zones amb "mala premsa" que acaben així convertint-se en veritables borses de conflictes. Un procés paral·lel passa aquests centres públics d’educació "cronificats".
S’hi ha de dedicar més recursos i pressupostos, des de totes les administracions. Per a aconseguir una voluntat política de resolució cal que la societat sigui conscient del problema, per tant s’ha de jugar un paper d’informació i explicació de les situacions que faci que la comunitat exerceixi una pressió per prioritzar aquest àmbit sobre d’altres que tenen molta pressió més econòmica que ètica o política.
Atur de llarga durada
Respecte a aquesta població sense treball i amb dificultats de reincorporar-se a la feina, es constata que a Sabadell hi ha al voltant de 8.000 persones en atur de les quals sobre unes 3.000 són majors de 45 anys.
Per altra banda, tot i que els índex d’atur estan baixant, cal tenir en compte que el percentatge de població activa al nostre país és més baix que a la mitjana de la Unió Europea (a Sabadell, de 126.000 persones en edat laboral, de 16 a 65 anys, només al voltant de 46.000 consten com a assalariats) la qual cosa fa més greus les xifres d’atur.
Disminucions
Segons el Mapa de Serveis Socials de Catalunya (1996), les persones amb disminució registrades del Vallès Occidental representen el 2.34% del total de la població (15.214 sobre 262.513 en el primer trimestre de 1996) aquesta xifra és molt a prop de la mitjana per a Catalunya (2,46%) però queda molt lluny dels percentatges al voltant del 10% que reflecteix la darrera Enquesta sobre Discapacitats de l’INE realitzada a 1986.
Per tipologies, al 1996 teníem registrades 8.620 persones amb disminució física, 3.202 amb retard mental, 1.108 amb discapacitat visual, 841 auditiva, 1.355 amb malalties mentals i 88 amb altres tipus.
L’índex d’atur entre aquesta població és tres vegades més alt que el de la població en general.
Les mesures de protecció econòmica (pensions no contributives) i de treball alternatiu (Centres Especials de Treball) no són suficient per a que un percentatge significatiu pugui arribar a fer una vida independent de la seva família. Caldria potenciar l’existència d’habitatges en condicions (econòmiques i de prestació de serveis, fins i tot tutelats o amb monitors) que poguessin afavorir el seu accés a una vida més adulta i responsable.
La relació dels pocs habitatges col·lectius per a persones amb retard mental que avui existeixen amb el veïnat és correcta. Hi ha hagut temors, més per manca de coneixement. Fins i tot s’ha expressat més reticències cap al col·lectiu de malalts mentals que al de persones amb retard mental. La col·laboració de la societat demostra voluntat però està poc educada, en el sentit que encara imperen actituds proteccionistes, que infantilitzen les persones amb disminució i els sobreprotegeixen. Fins i tot es dóna que la gent sigui crítica amb les sancions o les amonestacions que un educador pot fer a una persona amb retard mental, per exemple, sense considerar la conveniència pedagògica, tan sols per un sentimentalisme desfasat.
Els serveis, tant residencials com d’atenció social i laboral, són insuficients (hi ha llistes d’espera que superen les 200 persones). Això produeix inactivitat en bona part de la població adulta i el corresponent deteriorament.
Amb referència al col·lectiu de persones sordes, tot i els grans avenços que s'ha produït en els darrers 10 anys encara queden molts aspectes per resoldre:
La inserció al món laboral per a persones amb qualsevol discapacitat és essencial. A més és la millor manera d’educar la comunitat. Caldria actuacions municipals decidides per a potenciar i fomentar la inserció laboral.
Les persones amb dificultats de mobilitat tenen encara greus problemes per a desplaçar-se ja que si bé els mitjans de transport col·lectiu es van adaptant per a algunes tipologies, són encara impracticables per a molts, no existeix un servei econòmicament accessible de transport especial i el transport interurbà (tret dels Ferrocarrils de la Generalitat) presenta greus dificultats (RENFE) o es simplement inaccessible (Autobusos). La mobilitat per la ciutat continua sent difícil, tot i els evidents esforços de l’Ajuntament per millorar-la i informar-ne (properament apareixerà un mapa d’accessibilitat de la ciutat), les edificacions segueixen presentant problemes (que en alguns casos representen incompliments de la Llei d’Accessibilitat) sense que el control municipal en l’atorgament de llicències i permisos es mostri eficaç. En el terreny de la formació, es greu que encara no sigui completa l’adaptació dels centres educatius i l’eliminació de les barreres arquitectòniques també en altres serveis de formació (ocupacional, d’adults, culturals, etc.)
Malalties mentals
Tot i que cal reconèixer un avanç en el tractament "hospitalari" de les manifestacions agudes, manquen en cara serveis d’atenció en general i en especial Centres de Dia.
En el cas dels infants i adolescents, quan es fa una detecció des de l’escola i es deriva a serveis especialitzats, aquests només poden atendre els casos més greus ja que estan col·lapsats. Les primeres visites poden donar-se amb una espera de 4 a 6 mesos i les visites següents són massa espaiades com per a que puguin actuar com una teràpia efectiva.
Drogodependència
Es calcula que a Sabadell hi ha al voltant de 600 persones en situació greu d’addició a diverses drogues. D’aquestes, unes 500 acudeixen al Servei d’Assistència a Persones Drogodependents (455 l’any 1997). El grup més nombrós és el de consumidors excessius d’alcohol (50,3% al 1997) tot i que els dos anys previs era superat pels consumidors d’heroïna (37,8% al 1997). Els addictes a altres substàncies són a molta distància. Cal tenir en compta que no es tenen dades sobre el consum de les anomenades "drogues de disseny" de circulació generalitzada en alguns ambients juvenils.
Hi ha un bon control sobre aquesta població, sobre tot amb els consumidors de drogues "dures", especialment a través del programa de subministrament de metadona (334 beneficiaris l’any 1997). Aquest programa a fet que es constatés una baixada de l’índex de delinqüència. Els punts de subministrament d’aquest programa van crear una certa alarma que es va solucionant amb una major vigilància durant els moments de més afluència i amb la evidència de que la conflictivitat és baixa, la qual cosa fa que l’alarma no es converteixi en protesta per part del veïnat i que la resposta sigui realment bona.
Caldria un esforç més important en els intents de inserció laboral d’aquest col·lectiu. Iniciatives com el Centre de Complement de Vallés o els que des de l’Ajuntament es fan en els àmbits de la Formació Ocupacional i dels Plans d’Ocupació són del tot insuficients.
També calen més mesures de prevenció de l’inici del consum. Els educadors de carrer són una bona eina per a treballar des dels barris en coordinació amb els centres educatius. L’actual organització d’aquests professionals per etapes educatives (primària i secundària) produeix discontinuïtats en el tractament individual però per altra banda també produeix un major coneixement dels centres i els claustres (la col·laboració que s’està portant a terme amb els Instituts, per exemple, és molt bona, tot i que de vegades es recolza en el voluntarisme i l’interès dels professionals més que en els recursos i possibilitats de dedicació que tenen) . Cal avaluar si una cosa compensa l’altra o s’ha de tornar a un sistema de zona que arribi a totes les edat i, en qualsevol cas cal augmentar l’actual dotació (6 educadors per a cada nivell). També cal analitzar quines coses es perden en el traspàs de la població a partir dels 16 anys dels educadors als equips de Serveis Socials de primària.
Cal seguir de prop l’evolució del consum de drogues, especialment pel que fa a l’afectació a gent més jove i el gir cap a les pastilles barrejades amb alcohol.
Minoria gitana
Alguns nois i noies gitanos es perden després de la primària i no arriben als instituts. Els centres educatius han de tenir un major contacte amb els nuclis de població gitana per tal de comprendre millor les característiques d’aquest col·lectiu.
Moltes vegades les expectatives que l’escola té dels infants i joves gitanos, no correspon a la de les seves famílies i veïns. La valoració de certs comportaments i habilitats, per exemple, poden ser diferents en un i altre àmbit. Sembla clar, per exemple, que la comunitat gitana té sobre les noies de certa edat una expectativa de futur que divergeix de la que impera a l’escola o l’institut. L’educació ha de partir d’aquests condicionants, potser per a intentar superar-los, però no pot mantenir-se al marge.
Infants i Joves
Els esplais estan perdent població infantil perquè no poden competir amb altres activitats, especialment les relacionades amb l’aparell de televisió, l’esport i les extra-escolars organitzades des de les Associacions de Mares i Pares dels centres. Caldria que es recolzés un procés d’actualització dels esplais, moltes de les activitats que ofereixen es fan ja a l’escola o han quedat obsoletes, infants i joves volen fer, en el temps lliure, coses completament diferents de les "escolars". Tot i que escoles i instituts tenen actualment una bona i completa oferta d’activitats extra-escolars, caldria fomentar una major utilització de les seves instal·lacions per a activitats d’oci i culturals. Aquestes activitats han de ser promogudes pel teixit social que alhora ha de tenir suport institucional.
L’oferta d’activitats de lleure per als joves a partir dels 14/16 anys és molt pobre. A part de l’oci "d’espectador" i les discoteques, pràcticament la resta es limita a l’esport. Caldria augmentar i millorar (fer-la més propera als interessos dels joves) l’oferta d’activitats des de Centres Cívics i Associacions de Veïns.
- Educació
El Mapa Escolar dóna resposta (al menys quantitativa) a la població en edat d’escolarització obligatòria i, fins i tot, atén alumnes d’altres poblacions de les rodalies.
El conjunt de professors i altres professionals de l’ensenyament està molt motivat
L’educació pública té una consideració preferencial tot i que encara persisteix un diferent tractament en el terreny de l’atenció als col·lectius amb especials dificultats
El sistema educatiu "formal" té a la seva disposició molts recursos per a utilitzar la ciutat i les dinàmiques que s’hi generen com a elements formatius.
- Serveis Socials.
Hi ha un cert consens en considerar que els Serveis Socials bàsics a Sabadell funcionen bé, atenen les demandes i coneixen les problemàtiques. Aquest bon funcionament és potenciat per la ubicació de la Primària als ambulatoris, fet que produeix que el nivell de coneixement de la població amb problemes sigui molt bo.
A més dels professionals de l’atenció directa de demandes, els Serveis Socials d’Atenció Primària compten amb els Educadors de Carrer i els Serveis d’Atenció Domiciliària que fan una acció directa sobre el terreny i els Serveis Especialitzats (per a persones amb disminució, gent gran, infància amb diferents problemàtiques, drogodependències, etc.) a més de diversos programes específics d’integració socio-laboral per a persones amb disminució (HORIZON), joves (YOUTHSTAR) i altres col·lectius amb dificultats (SIOPAO, PIRMI).
- Serveis Culturals
Sabadell és una ciutat culturalment viva i generadora de propostes i recursos. Existeix una planificació, tot i que de vegades no arriba a totes les poblacions.
- Associacionisme
A Sabadell hi ha una vida associativa rica i diversificada.
- Voluntariat
L’activitat i la inquietud per a realitzar tasques voluntàries i de suport a poblacions amb dificultats és palesa a Sabadell, prova d’això és la creació del Punt del Voluntariat i els resultats que està obtenint ja en el seu primer any d’existència
- Participació
Es llancen periòdicament propostes de participació més o menys sectorial. Proves d’això són el programa "Sabadell, laboratori de valors" o aquest mateix PES.
Especialment remarcable és la creació i funcionament, des de l’any 1997, del Consell de Benestar Social de Sabadell.
- Serveis per a l’ocupació
Existeix una proposta interessant, si bé no podem dir que suficient, de serveis de suport a la formació i la recerca de treball que inclou poblacions amb especials dificultats
2.3.1..- Diferències territorials i concentració de problemàtiques
Les diferències entre els districtes del centre i les perifèries són en alguns àmbits molt evidents. Les poblacions de la perifèria presenten un perfil social i econòmic més deprimit que les del centre, en canvi és a les zones de centre on es concentren els recursos "normalitzat" i a les altres els recursos "compensatoris" (serveis socials i escoles d’adults, per exemple)
2.3.2.- Descoordinació de les diferents administracions i agents socials
Sobre el territori de Sabadell actuen diferents administracions públiques i no sempre amb la coherència i coordinació que podrien donar a seves actuacions un important valor afegit de multiplicació i sinèrgia.
Els Serveis Socials, que hem nomenat com a punt fort de la ciutat són, de fet, insuficients. No compten amb prou recursos per a fer front a les demandes i situacions problemàtiques (que com hem dit coneixen bé), això fa que els Serveis Socials actuïn més com a "contenció" que en l’aplicació de mesures d’eficàcia que aportin solucions. En resum, es dóna molta atenció però amb poc pressupost.
Tot i que aquestes insuficiències dels Serveis Socials de la ciutat són evident, les accions per a completar-los es veuen sovint dificultades per un marc competencial massa complex entre les diferents administracions i una defectuosa coordinació.
Aquest és un fenomen que es dóna a la nostra societat amb la primacia dels valors individuals sobre els col·lectius i el descrèdit dels partits polítics com a gestors dels anhels de benestar i convivència de la ciutadania.
En una situació en que els suport que reben aquestes persones i les seves famílies és molt insuficient en quant a les oportunitats de tractament terapèutic, atenció mèdica, establiments, serveis i programes per a la rehabilitació social i laboral, la comunitat actua com un agent "detector" dels desajustos i com a "excluidor" de qui no s’ajusta a les pautes o rols esperats. Però una comunitat informada i conscient pot ser un recurs "contenidor" de la malaltia que permeti mantenir-se dins formes de entendre i percebre la realitat de manera diferent.
2.4.- Aspectes que haurien de ser objecte d’estudi
