Grup de treball: Educació
i lluita contra les exclusions Grup de treball: Educació
i lluita contra les exclusionsTítol: El Grup humà i l'exclusió
Autor: Emili Grande, Federació ECOM
Data: juliol de 1998
1. Introducció.
2. L'educació: un mitjà d'evolució privilegiat.
3. Planificant l'educació.
4. Evolucionar: cap a on?
5. Els valors individuals i socials.
6. Eduquem, però!
7. Com serà el futur?
8. Qui pot quedar fora?
9. Suggeriments per a un grup de treball.
L'espècie humana té un comportament gregari. Ens cal viure en comunitat. Primer per que com a animals som bastant patètics, aïllats seriem fàcil presa de gran part dels carnívors que ens envolten. En segon lloc per que en la nostra evolució hem generat una necessitat primària de filiació, aquesta més de caire psicològic. A tots ens cal ser reconeguts com a membre d'algun grup.
Les nostres societats, com a grups organitzats, tenen com a mínim dues maneres d'excloure individus o, fins i tot, grups d'individus. La primera és la "norma". La comunitat ha decidit de quina manera vol funcionar, marca uns límits al comportament individual. Imposa obligacions i responsabilitats. Aquells que se situen "fora de la llei", són també exclosos de la societat general i, de vegades, donen sortida a la seva necessitat primària de filiació en un grup reduït que accepta un comportament rebutjat pel comú.
La "norma" però no és sempre un llei publicada. Tradicions, usos, costums i també alguns prejudicis estesos, són tan "normativadors" de la conducta dels membres de la comunitat com la legalitat vigent. Tot i que no compti amb el cos de policia per a dissuadir/reprimir als infractors, quan el grup majoritari no accepta el nostre comportament, el nostre aspecte o la nostra situació, es produeixen veritables processos d'exclusió.
La segona manera a la qual em referia abans, és l'econòmica. Ser pobre avui no és delicte. Tampoc és una situació socialment reprovable (sempre que es mantinguin uns compromisos d'actuació i aspecte). Però la pobresa, sigui com sigui que la definim, és un dels grans factors d'exclusió social. No sols és un factor d'exclusió en si mateixa, sinó que afecta d'altres com l'accés a la formació, a la cultura, als circuits de millora, als recursos de promoció i, en situacions extremes, fins i tot als recursos compensadors (els Serveis Socials per exemple), de manera que es tanca en un cercle del qual és molt difícil sortir un cop s'hi ha entrat.
En el cas de persones vingudes d'altres comunitats que habitualment troben certes resistències per a integrar-se, la seva situació econòmica té una influència decisiva. És de comú consens que un àrab, un negre, també un gitano, amb diners és menys exclòs per les nostres comunitats. Tot i que és cert que encara comptaran altres aspectes de l'assimilació (aquesta integració mal entesa que pretén que tothom es comporti amb els patrons de la societat d'acollida) indubtablement tot es fa relatiu en funció del poder adquisitiu.
Això mateix també passa per a altres grups com el de les persones amb discapacitat, malalts, àdhuc els delinqüents. La disponibilitat econòmica dóna accés a mitjans tècnics que milloren les capacitats, a tractaments de major qualitat o a millors sistemes de defensa i ocultació del delicte.
Per tant, si bé aquest text ha de parlar de l'educació com una possibilitat de lluita contra les exclusions, des del principi cal que tinguem clar que aquesta lluita passa per l'accés a recursos econòmics de tots els grups que composen la comunitat.
Davant d'aquests riscs d'exclusió, s'organitzen moviments socials i institucions que lluiten, de vegades contra els efectes, de vegades contra les causes. Tolerància, igualtat d'oportunitats, acceptació de la diversitat, solidaritat i altres conceptes similars han estat bandera d'aquests moviments.
Quan volem enfrontar un terme al d'exclusió, potser no són massa afortunats els de tolerància o acceptació ja que comporten una assumpció passiva de situacions que poden ser desavantatjoses: No ens importa que hi hagi marroquins al veïnat, tampoc que malvisquin en condicions que no voldríem per a nosaltres. Els conceptes d'igualtat d'oportunitats i darrerament el de "celebració" de la diferència com un valor que cal fins i tot fomentar són més adients amb el repte de la societat plural, multicultural i mestissa on no tinguin lloc els processos d'exclusió.
A diferència d'altres espècies, cada individu dels humans, un cop ha nascut, té una ample possibilitat de variació, com si la nostra genètica ens hagués deixat inacabats, indeterminats. Aquest acabament l'aporta la cultura.
Tenim també una característica que ens diferencia de la resta dels animals. Quan els primers homosapiens, o qualsevol que fos el grup dels nostres avantpassats, va descobrir un sistema de comunicació de les experiències entre individus més eficaç que la transmissió genètica o la imitació de comportaments genèrics, va posar un motor a la bicicleta de l'evolució darwinista.
Som els animals més influents del planeta, per millorar-lo o, sovint, per fer-lo malbé. Tenim més control sobre els altres i, tot i la nostra baixa fecunditat (en la majoria dels parts donem una sola cria) l'espècie creix a un ritme que fins i tot ens sembla perillós per la futura sostenibilitat de les nostres comunitats. Tot això gràcies a la capacitat de traspassar nous coneixements, noves maneres de fer, d'una generació a la següent.
Altres éssers vius triguen segles per que un nou comportament útil passi a formar part del repertori de comportaments de la seva espècie particular. Els éssers humans ensenyem noves maneres als nostres fills, canviem d'estil de vida amb una velocitat que la resta, si no és per una força externa que els obliga (la domesticació per part del home o els canvis climàtics sobtats per exemple) desconeixen.
En cada generació hi ha homes i dones que plantegen modificacions de l'organització comunitària segons noves maneres de veure la vida. Noves ètiques i nous valors que xoquen amb els imperants en el seu moment i lloc. En una recerca incansable d'un futur millor, aquestes persones provoquen canvis en la situació i l'estil de vida de grups sencers. De vegades radicals com l'alliberament dels esclaus, de vegades lents però continuats com la igualtat de les dones en les cultures occidentals.
Tot i la rapidesa que ens dona el llenguatge com a via de transmissió, canviar una societat és un procés llarg i que ha d'implicar una majoria dels seus components. Les lleis i normes, la força i la repressió, la informació i les campanyes són elements que poden ser útils per a introduir canvis però només la convicció a través d'un procés d'aprenentatge s'ha mostrat efectiu per a mantenir i generalitzar aquests canvis.
L'escola, el sistema educatiu, és un marc idoni per a influir en les comunitats. Aquest marc transmet vells models incorporant-hi les novetats i encarant els possibles desajustos i conflictes amb recursos personals, materials i metodològics.
La comunitat humana moderna ha socialitzat part de la transmissió intergeneracional de coneixements en el sistema educatiu. Fa unes dècades potser hauríem atribuït a l'escola un paper preponderant en l'educació, avui els canvis es produeixen a una velocitat tal que l'escola no pot ser l'únic lloc d'aprenentatge ja que els models, els paradigmes i sobretot les tecnologies, no duren ni una generació i un mateix individu haurà de canviar el seu comportament en alguns aspectes dues o més vegades durant la seva vida.
L'escola, però, és el lloc on es porta a terme la primera proposta de societat del futur. En aquesta proposta hi posem el que esperem dels homes i dones de demà. Si volem que els propers humans siguin homes i dones amb iniciativa, si els volem lliures per poder decidir i escollir, si triem per a ells uns valors de cooperació, de sana competència, de solidaritat, de respecte, d'igualtat entre els sexes, de no violència, tot això ho fem cabre en el sistema educatiu inicial, en l'escola.
Fa uns dies vaig veure a la televisió un reportatge sobre unes col·lectivitats de Namíbia que viuen al desert en unes condicions que a qualsevol de nosaltres, éssers urbans i occidentals, ens semblarien impossibles. Una existència indubtablement dura és portada amb alegria i quelcom que s'assemblava molt a la felicitat.
Sé que és un tòpic en desús el de les tribus naturals, primitives i felices. Així que no cauré en el parany, però es va donar una casualitat que em va fer reflexionar. En un altre canal, els seguidors de no vull recordar quin equip de futbol participant al campionat mundial de 1998 es comportaven d'una manera que sobtava al comentarista per que es tractava de professionals, de pares de família, pacífics i respectables a casa seva, que a França es dedicaven a fer el salvatge (aquesta vegada no hi havia alegria ni res que ens pogués recordar la felicitat).
Què ens està passant? Potser no és gratuït el fet que cada vegada entenem menys el món que ens envolta i ens sentim menys protagonistes del nostre futur. Quan amb dificultat entenem com funciona un aparell de ràdio, ens arriben ordinadors i autopistes de la informació, se'ns fica a cas un aparell que utilitza microones (que són?) i ens escalfa la llet del matí, però no l'entenem. Si quasi no sabríem explicar l'electricitat! En aquesta tessitura, és d'estranyar que la gent torni a comportaments primaris? A actuacions en que s'escolta el sentiment i s'actua sense reflexionar? (com amb el microones)
Això que em recordava la felicitat en la gent de Namíbia, no serà el coneixement del seu mon?, la capacitat de preveure el curs de les seves vides individuals i col·lectiva?
No ho va aconseguir l'efecte de la bomba atòmica sobre Hiroshima, ni les imatges de nens i nenes amb greus deformitats desprès de Chernobil. No ho aconseguirà l'esgarrifança d'imaginar una futura generació d'homes i dones "Dolly" clònics i perfectes, ni les veus d'alarma a Rio de Janeiro per un planeta maltractat. La ciència, com l'espectacle, ha de continuar. El coneixement és un bé indiscutible. Però és així?, tot val? o cal donar un sentit al progrés?
Estem en un moment històricament rellevant per molts motius: comença un segle, els ordinadors ens cerclen i ens deixen comunicar-nos més i més ràpid, Europa té una moneda (i alguna cosa més?) que la uneix. Pràcticament no tenim blocs polítics, aquest és un fet que pot tenir un pes fonamental en el futur.
Quants polítics dient que són el "centre"! (ara el centre-esquerra). La democràcia, el sistema menys dolent, es basa en la majoria (avui en la classe mitja) i per tant qui aspiri a governar ha de sustentar propostes populars. I avui impera el "pensament únic", la primacia de l'economia sobre la política. Res no és possible si no és econòmicament sostenible.
D'aquí al pessimisme social no hi ha més que una passa. A la caiguda dels valors col·lectius i a l'emergència d'un individualisme egoista animat per una situació de risc d'atur i, per tant, d'exclusió en l'accés als bens i serveis que avui tenen acceptació i de molts dels quals hem fet necessitats perfectament prescindibles.
Els ideals, que es resisteixen a desaparèixer, es refugien en projectes de "solidaritat" i de "protesta" que de fet, per minoritaris, no tenen possibilitats a curt i mig termini sinó és que els ajuda algun desastre pitjor dels que he enumerat abans o més esgarrifós que la situació a Rwanda, a Bòsnia o, ara, a Kosovo.
Tot i aquesta negra situació, o potser per aquest motiu, ens agrada posar les nostres esperances en l'educació. La Comissió Internacional sobre Educació per al Segle XXI, convocada per la UNESCO i presidida per Jacques Delors, està tan convençuda, de que l'educació és el motor de millora que necessita la Humanitat. Al seu informe li posa l'optimista i líric nom de "Educació: Hi ha un tresor amagat dins".
Com a components de l'educació, la Comissió Delors anomena quatre:
La Comissió també marca les tensions que afecten al món avui i que influeixen –potser demanant respostes- en la proposta de l'educació que volem pel segle XXI:
Això és el primer que cal dir, el present camina cap al futur cada dia més ràpid. Els canvis tecnològics són més accelerats i de major transcendència en l'activitat diària i en un major nombre d'àmbits. Avui la tècnica ens permet comprar des de casa, treballar des de casa, portar la cultura a casa,.. Totes aquestes Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) estan ja canviant els nostres hàbits i els nostres entorns. Això és així per a les comunitats que estem en certes zones del planeta, però aquesta nova tecnologia és de fàcil extensió
Hi ha esperances en la tendència a la comunicació basada en una nova ètica de compartir els coneixements i posar les experiències a l'abast, no ja dels veïns, sinó del món sencer a través de la "xarxa". També hi ha esperances d'augmentar la participació, fins i tot en l'àmbit de les decisions polítiques i de govern, a través de les oportunitats comunicatives de les TIC.
El repartiment del treball unit a la velocitat dels avenços tecnològics i la ràpida incorporació de nous coneixements farà que el professional del futur sigui un "super-especialista" i això no voldrà dir saber fer una cosa molt bé, sinó també saber adaptar-se a les noves maneres de fer-la que aniran sorgint durant la seva vida professional.
Com serà l'educació? L'escola molt probablement canviarà. Els alumnes rebran part de la formació a casa, a través d'aparells interactius que els portaran informació però que també recolliran i elaboraran els seus dubtes i produccions. Això augmentarà increïblement les possibilitats de personalització de la formació i també les oportunitats d'educació durant tota la vida. També farà més necessària les funcions de tutoria i guiatge, d'orientació i avaluació.
Quins espais de relació ens quedaran? On es socialitzaran els nenes i nenes d'aquest futur cibernètic? Quines noves professions aportarà el nou sistema? Com tractarà un sistema estandarditzat les diversitats? Són preguntes a les que hauríem de començar a buscar respostes.
Basada en les diferents capacitats
Basada en les diferències culturals
Basada en les desigualtats socials i econòmiques
Basada, encara, en la desigualtat entre homes i dones
8.1 Algunes respostes des de l'educació
La persona com a centre
La cultura empresarial de la "Qualitat Total" que centra l'acció en el CLIENT, tant en qualsevol procés productiu com de prestació de serveis, per ajustar-la a satisfer les seves necessitats (de vegades també per a crear-li necessitats).
En un article aparegut al diari "El País" del dia 2 de juliol de 1998, l'historiador Gabriel Jackson inclou dins del seu "pla d'estudis bàsic" ideal juntament amb els llenguatges i les matemàtiques, la necessitat de que els alumnes aprenguin història i geografia. Apunta la necessitat de l'educació ensenyi a fruir de la vida i per a aconseguir-ho demana temps per a la lectura, les arts i les ciències. Però com connectar aquestes indubtables necessitats amb els interessos de l'alumnat? Com posar en disposició de fruir de la literatura als joves de les nostres aules?
Tirar d'allò que interessa a l'alumne per a fer propostes suggeridores és centrar l'educació en el "client". Tot el que l'aprenent no senti com una necessitat o com una oportunitat no tindrà més efecte que el d'ensinistrar la seva disciplina (cosa que tampoc cal oblidar com freqüentment fem a favor d'una mal entesa llibertat).
Un marc educatiu cohesionat
No permetre la separació. Evitar els processos pels quals un centre es converteix en escollit o rebutjat, aquest procés és un cercle viciós. L'educació quan s'imparteix de manera desigual entre grups de la comunitat esdevé un factor clar d'exclusió. Aquells que no tenen un títol de determinats establiments educatius no tindran mai l'oportunitat d'arribar a determinats estrats socials.
Però també és cert que la fallida en l'obtenció de les acreditacions mínimes (posem per cas l'anterior Graduat Escolar) són ja una feixuga càrrega en l'intent de sortir-se de la marginalitat per a aquells que no ha pogut mantenir-se dins del sistema educatiu.
No podem permetre un sistema educatiu dual o fraccionat en el que certs itineraris tinguin conseqüències greus i de difícil correcció en el futur dels alumnes. Per tant cal donar coherència i funcionalitat al mapa de recursos educatius i garantir que entre tots ells hi ha la suficient connexió. Cap escola d'educació especial sense centre ordinari amb qui compartir l'escolarització dels alumnes amb necessitats educatives especials. Possibilitat d'intercanvi i acollida d'alumnes de zones socialment deprimides. Activitats extra escolars compartides. I totes aquelles propostes que afavoreixin l'experiència de conviure i evitin la segmentació de la població estudiantil.
Un entorn ric i sinèrgic
L'educació no s'absorbeix sols al marc educatiu. Tot allò que envolta l'escola, el centre educatiu, té una importància cabdal en la formació dels seus alumnes siguin infants, joves o adults. Per tant la oferta associativa, culturals o recreativa ha de ser un important complement a l'educació "formal", potenciant-la i valorant-la.
Un sistema educatiu permanent
Que dóna l'oportunitat de promoció a tothom i en qualsevol moment. Diversificació de les ofertes, però sobretot adequació d'aquestes propostes a les necessitats i interessos de la població. Tornem al sistema centrat en el client. Sense oblidar però que un bon sistema educatiu ha de crear noves necessitats de cultura i coneixements. No serveix donar al públic el que vol i utilitzar aquesta coartada per a fer únicament propostes fàcilment digeribles i de baixa qualitat. Cal tenir com a deure l'elevació del nivell d'exigència del públic al qual ens dirigim.
9.1 Qui hi hauria de participar?
Aquells que coneixen els desajustos i la problemàtica local dels diferents temes:
| · Educació i dones | · Violència infantil i juvenil |
| · Educació i discapacitat | · Moviments juvenils |
| · Educació i immigració | · Educació d'adults i capacitació professional |
| · Absentisme escolar | · Educació d'adults i alfabetització |
| · Esplais | · Oferta cultural i resposta de les poblacions diana |
9.2 Preguntes per a fer-se en el
grup
