La Jana baixa de pressa per l’avinguda de l’Onze de Setembre; com sempre, fa tard. Quan arriba a la plaça Marcet, agafa fort el cistell d’anar a comprar que duu penjat a l’espatlla i travessa el carrer amb el semàfor vermell; això li ha costat un parell de botzinades. Tant li fa! Ella té més tard que els altres. Ha quedat a dos quarts de set de la tarda a casa d’un company de classe, el Pau, i són tres quarts; no té cap ganes que l’esbronqui i menys que li digui que sempre fa igual. Com si vingués d’un quart d’hora! En fi, que ja és a Correus i travessa la via de Massagué sense mirar; aquesta vegada és una bicicleta que l’ha hagut d’esquivar. El Pau viu als pisos que hi ha a la cantonada; la Jana truca insistentment l’intèrfon i espera. I torna a esperar perquè amb un “Ara baixem” s’ha quedat plantada al carrer, avui justament que és un dia d’aquests de febrer, ennuvolat i fred.

“Ara baixem. Ara baixem”, pensa la Jana mig emprenyada que no li hagin obert la porta. Segur que l’Aina i l’Arnau també són a dalt del pis… Aquests dos també són companys de classe, i junt amb el Pau i ella formen el grup encarregat de fer el treball dels forns de ceràmica de l’Escaiola. La Jana considera que és un rotllo, perquè no han pogut triar ni els companys de grup, ni el tema. “L’any que ve, a primer d’ESO, no us deixaran escollir res”, els ha dit amb veu de pito, la borde de la profe. I ella què sap! Segur que no va passar de primària. A més, amb la mania aquesta que els agafa a tots els profes que són els grans de l’escola, que l’any que ve aniran a l’insti… Total, que se n’aprofiten i els donen més canya. Per exemple, aquest treball dels forns de ceràmica el podien haver tret d’Internet directament, doncs no! Hauran de posar-hi fotos originals, fer un plànol de tot el soterrani aquest, o sigui, que com a mínim hi hauran de fer un parell de visites. Per això han quedat aquesta tarda, per començar la feina.

Pensant en les seves cabòries, la Jana no s’ha adonat que el Pau i els altres obren la porta del pis i de poc que no la fan caure a terra.

–Què vas a comprar? –li pregunta amb ironia el Pau, mirant-se l’enorme cistell de la Jana mentre els altres dos esclaten a riure.

–Marxem o què? –li clava la noia, que ja estava de prou mal humor, com perquè a sobre li facin conya del cabàs que li ha deixat sa mare, perquè no li cabia tot a la motxilla. Ella era l’encarregada de portar una brúixola i ha portat més o menys això, una cosa que indica el nord… però que ocupa més espai.

Tiren avall per la via de Massagué, tots 4 arrenglerats escoltant les explicacions de l’Aina, que s’ha llegit tot el que diu el web de Sabadell sobre els forns. No és mala tia, pensa la Jana, però és que sempre estudia; a més, tan rosseta i ben posada és com una figaflor. En canvi, l’Arnau és tot el contrari, menut i esparracat, no obre mai la boca. Avui encara no li han sentit la veu, i segur que no li sentiran, perquè és raro; si no hi ha el seu amic Bernat es queda mut en un racó… “per mi que és mig autista”. I el Pau… El Pau va de guaperes… De fet, no està malament i si no anés d’aquest pal seria divertit perquè a tothora està de broma.


Quan arriben a l’alçada del número 5 s’aturen davant d’un aparador de catifes, és cal Ventura. Els forns de l’Escaiola són a dins de la botiga, al soterrani. La Jana ha passat per aquest aparador mil vegades, però mai no s’hi havia aturat. Està tot abarrotat de catifes, podria ser una botiga del Marroc, d’aquestes que hi entres, però no saps quan en sortiràs. Només obrir la porta els apareix una senyora, gran com d’uns 50 anys, amb els cabells curts d’un color platejat i sembla vestida de

conjunt amb les catifes, com el penjoll enorme que porta al coll. La Jana s'hi ha fixat perquè és molt curiós, té forma de flor, de margarida, i entre els pètals es cargola una serpeta amb els ulls vermells. De sobte li sembla que aquells ulls se la miren fixament i fa un pas enrere. Una esgarrifança li puja per l'esquena i es gira perquè li fa vergonya que els altres s'adonin del seu ensurt. És llavors quan veu les escales que hi ha al mig de la botiga; uns graons baixen i es perden en la foscor, nota una fredor humida que puja i la Jana té el pressentiment que allà sota s'hi amaga alguna cosa més que uns simples forns de ceràmica.

Mentrestant la senyora ha fet un petit interrogatori a la resta del grup, sobre l’escola on van i què estan estudiant. Després ha premut un interruptor de darrere el taulell i les escales del soterrani s’han il·luminat. “Ja podeu baixar”, els ha dit, “tot és a punt perquè comenceu la visita”, i ha aclarit que “a dos quarts de nou es tanca la botiga”. Quan el Pau s’ha girat per assegurar que els sobrarà temps, la senyora ja ha desaparegut i es troben tots quatre sols baixant uns graons cada vegada més polsosos. Segurament no en són més d’una vintena, però a la Jana se li fan llarguíssims; en canvi, el Pau baixa fent bots i salta al mig de l’obrador de ceràmica. És una sala rectangular feta de maons terrosos i el sostre té forma de volta. A l’esquena els queda “El forn de llevant”, segons diu el cartell. Just a l’altre extrem de la sala hi ha “El forn de ponent”, que des de la seva perspectiva sembla més gran. L’Aina s’ha posat a la feina, treu la llibreta de la bossa i anota moltes coses, tot el que llegeix als plafons informatius, i l’Arnau, curiosament, treu una càmera digital d’una butxaca de la jaqueta i comença a fer fotos pertot arreu. Qui havia de dir que aquest nano faria alguna cosa! Si és com un estaquirot, pensa la Jana. Ella, ni una cosa ni una altra, primer vol fer un reconeixement de la zona. Camina comptant les passes que fa, “almenys fa 20 metres de llargada, aquest soterrani”, diu, però cadascú està per la seva feina i no l’escolten. S’atura a la barana que dóna al forn de ponent, encara es poden baixar 5 graons més fins a la seva boca. L’interior és com una habitació rodona… Des d’aquí no ho veu bé, baixarà les escales. Llàstima! No es pot entrar a dins, un cartell indica “Zona en restauració. Prohibit passar”.

–Sóc l’esperit dels Escaiola.

Un so ofegat d’ultratomba surt de dins del forn. La Jana fa una ganyota i contesta:

–Ets un idiota, Pau. M’has espantat. A més, no s’hi pot entrar, aquí dins.

–Au! Vine! –diu el Pau sortint de darrere una columna–. No siguis sopes. Això és més divertit.

La Jana n’està convençuda, les coses interessants sempre són darrere els cartells de “prohibit”. Així és que agafa fort el cistell per no perdre’l i salta a dins. El Pau no entén què carai li passa amb aquest cistell ronyós; no es creu que la Jana només hi porti un estri d’orientació. No l’ha deixat anar en cap moment i ara l’agafa fort com si fos el tresor més valuós. I ho és! Però la noia no pot aguantar l’estrebada que li clava el Pau per arrencar-li el cistell.

–És un conill! –exclama ell, que l’ha agafat per les orelles i se’l mira com si no n’hagués vist mai cap.

–És en Dentetes! –es defensa la Jana. I d’una estirada recupera la seva mascota i l’acarona per tranquil·litzar-la–. És un animal molt intel·ligent. Quan el deixes a terra sempre va cap al nord. És millor que una brúixola!

El Pau de poc que no es mor de riure, però una cossa de la Jana el fa callar de cop. Quan arribi el moment, en Dentetes demostrarà les seves aptituds. I sense més explicacions el conill desapareix a dins del cabàs. El Pau es repenja a la paret amb una mà i amb l’altra es frega el turmell que encara té ressentit per la patacada, però aleshores… Li sembla que la paret es belluga. Se senten uns garranyics, de maquinària que es posa en funcionament, alguna cosa es mou, les pedres grinyolen i de sobte, com una porta corredissa de súper… Flas! La paret s’obre i el Pau cau a l’altre costat. La Jana no té temps de reaccionar, i quan aixeca la vista veu la paret que es torna a tancar amb el noi a dins.

–Pau! Em sents? –crida inútilment. Palpa els maons, busca un pany, un orifici on li càpiguen els dits i forcejar. “Quina merda!”, pensa la Jana i no li queda altre remei que avisar l’Aina i l’Arnau, que continuen enfeinats amb anotacions i fotografies.

–Aquí dins no hi podíeu entrar –brama l’Aina des de l’entrada del forn de ponent–. A més, és impossible que hagi desaparegut!

–Doncs em pots creure. Estava aquí repenjat i de cop, flas! L’Arnau ja no hi era.

Mentre l’Aina i la Jana discuteixen que si entrar o no, que si avisar o no la senyora, l’Arnau es treu una llanterna d’una de les butxaques de la jaqueta i salta el cartell de “prohibit”. S’acosta a la paret del fons on ha desaparegut el Pau, busca per tots els racons fins que descobreix unes ratllades als maons: semblen una inscripció. Hi frega la mà fins que en treu la pols acumulada de més d’un segle i vet aquí el que llegeix: “L’atrevit entrarà, però només l’enginyós en sortirà”. L’Aina i la Jana deixen de discutir en sentir la veu de l’Arnau, que un altre cop els ha sorprès. Passen de tots els cartells i prohibicions, i s’acosten a veure la inscripció.

–Podria ser el pas a algun túnel secret –continua dient el noi, amb una veu esquerdada i feta a cops…, de no utilitzar-la.

–Durant el segle XIX –exposa l’Aina– eren moda els laberints. Aquesta inscripció fa pensar en una possible entrada.

La Jana obre uns ulls com unes taronges. A part de salvar el Pau, vol resseguir tots els túnels secrets. Si descobreixen algun tresor es faran famosos, i encara millor, la profe els haurà de posar un 10. L’Aina, com sempre, treu l’encant a tot; abans de pensar a quin diari li vendrà l’exclusiva, cal obrir la porta. En això té raó; han de trobar algun senyal que els doni pistes del mecanisme que posa en funcionament la porta. Una cosa curiosa és el símbol que hi ha al final de la inscripció. Després de “l’enginyós en sortirà” hi ha el relleu de la cara d’una dona, una dona que a tots tres els és massa familiar, i és la Jana qui s’atreveix a assegurar que “és la senyora de la botiga!”. Però, és clar, això és impossible: la senyora no aparenta gaire més de 50 anys i aquest relleu almenys és del segle XIX… O potser és que la senyora es conserva mooooolt bé? El cas és que el retrat és just en el punt on es repenjava el Pau abans de desaparèixer… Però ara, per molt que empenyin i belluguin, no es mou res de res.

–Els peus –va rumiant en veu alta l’Aina–. Hauríem de posar els peus en la mateixa posició que ho ha fet el Pau.

L’eficàcia de l’Arnau és sorprenent: abans que l’Aina acabi la frase, ja està il·luminant les rajoles fins que enfoca un símbol gravat a terra.

–És el penjoll de la senyora! –exclama la Jana.

És la mateixa margarida amb la serp recargolada i aquells ulls que l’han feta esgarrifar. No hi ha dubte que hi ha una relació entre el penjoll gravat a terra i el relleu de la cara de la paret. Justament l’Aina, la que sembla més figaflor, és la que es decideix a posar els peus damunt de la margarida, agafa aire i col·loca la mà damunt de la cara de la paret. I passa el que tots tres temien: uns garranyics de maquinària fan trontollar els maons i finalment s’obre la porta corredissa.

–Ja sabem com funciona –diu l’Aina poc entusiasmada–. És millor que no hi entrem. Abans hauríem de tenir més informació…

–Ni parlar-ne –la talla la Jana, mentre agafa la mà de l’Arnau i de l’Aina, i els fa saltar tots tres a l’altre costat del forn de ponent.

Tal com havia passat amb el Pau, la porta es torna a tancar i no queda cap rastre dels quatre joves.