|
Tot Sabadell estava esgarrifat, perquè l’aigua s’havia tornat negra i no era potable.
Milers de camions cuba, carregats, anaven cap a la ciutat de l’aigua maleïda.
L’Ajuntament va demanar ajuda als altres pobles: Terrassa, Cerdanyola, Manresa, etc.
Era molt curiós perquè l’aigua del riu Ripoll es tornava negra tot just haver deixat el terme de Castellar del Vallès i tornava a ser transparent en entrar al de Barberà del Vallès.
Quan la tiraven als dipòsits, tot i venir d’altres pobles, també canviava de color.
O sigui que només podien utilitzar aigua de les garrafes de plàstic directament.
La gent començava a marxar. Qui tenia un parent en un altre poble o ciutat se n’hi anava a viure. Els qui tenien una segona residència també. Els més rics anaven a hotels.
Per això la meva família se’n va anar a Manresa, a casa de la meva àvia, i també ho van fer els meus amics.
Malgrat tot, vam pensar que serien unes vacances.
L’endemà vam anar d’excursió a la font dels Capellans. Era molt vella i fosca, estava abandonada i se sentia el grinyol de les portes i de les finestres d’un casalot que hi havia al costat.
De sobte l’aigua va començar a pujar. Les portes s’havien tancat i vam sentir entre els espetecs la veu que ja ens havia parlat el dia de la sortida del cole:
|
|
Seguiu les veus de l’aigua!
Tots vam començar a cridar: “Aaaaaaaaaaaaaaaaah!!!”
L’Andreu va trepitjar una pedra i es va enfonsar. Va dir: “Aquí hi ha un passadís secret!!!”
La Paula i la Dina van proposar: “Anem cap al passadís”.
Just després d’entrar, vam veure un rierol d’aigua negra, el vam seguir fins que el vam perdre de vista, perquè cada cop s’anava fent més fosc.
Quan ja no vèiem res, vam sentir un soroll com de gotes que queien, i ens hi acostàrem a poc a poc...
|
|
|
|
El camí es començava a il·luminar de mica en mica.
Vam veure que una porta s'obria i una font d'aigua negra va aparèixer davant nostre. Era molt alta, figurava una cara amb la boca oberta per on sortia el regalim. Semblava més aviat trista.
|
|
Tots ens vam sorprendre.
De l’aigua de la font sortien unes bombolles.
L’Andreu em va recordar que teníem el pèndol.
—I si també ens donen algun missatge?
La Dina gairebé plorava de por. La veritat és que tot plegat no feia gaire gràcia.
De tota manera em vaig treure el pèndol de la butxaca i...
|
|
|
|
L’any 1903,
de proves ni res.
Així doncs, el pèndol maleït,
que jo vaig posseir.
us ajudarà a esbrinar
qui em va matar.
Torneu a la vostra ciutat,
i allà buscareu un parc
on es troba una cascada,
d’aigua negra ara impregnada.
|
|
No ens crèiem el que sentíem. Era massa. Tot Sabadell col·lapsat i nosaltres a Manresa amb aquell misteri a les mans.
Vam tornar a casa. Caminàvem en silenci. Tots pensàvem el mateix: havíem de tornar! Però com?
Vam intentar convèncer els meus pares, per anar a Sabadell a buscar els nostres deures de l’escola. De cop tots ens havíem tornat “tope” treballadors!
Ho vam aconseguir!
Ja a la nostra ciutat, no ens va costar gaire descobrir que el parc era el Parc Catalunya.
Vàrem fer una volta. No hi havia gent. L’aigua negra i tots els contenidors plens a vessar de garrafes buides no convidaven a passejar.
No sabíem massa què estàvem buscant.
De sobte l’Andreu exclamà molt nerviós:
—De la cascada cau alguna cosa estranya!
—Una barca, una barca! —exclamà la Dina.
Com que el parc era desert no ens va costar res agafar una barca i anar prop d’on ens semblava que havia caigut l’objecte.
—Mireu, és allà! —vaig dir.
El vaig agafar i vam veure que era un pergamí.
Ho vam obrir tot emocionats. El pergamí era platejat, embolicat amb una cinta vermella. A dintre, un text que per nosaltres no tenia cap significat.
|
|
IPMB BNJDT, BOFV B MB QMBÇB EF M’ BKVOUBNFOU.
Amb l’abecedari a la mà,
una lletra hauràs de restar.
Així trobareu el camí
que us portarà al destí.
|
|
Decebedor!
El temps passava i no teníem cap excusa preparada per als pares, que ens estaven esperant.
I llavors l’Andreu va dir:
—Segurament és un codi secret! I si l’intentem desxifrar?
—Doncs, vinga. Us sabeu l’abecedari?
I la Dina va dir:
—Jo una mica.
—És imprescindible tenir-ho clar!
—Som-hi!
|
|
