|
Després d’estar pensant-hi una bona estona, ho vam aconseguir. El missatge era clar i precís:
|
|
Hola, amics, aneu a la plaça de l'Ajuntament
|
|
—A la plaça de l’Ajuntament? —va dir la Dina—. Quina por! Els carrers estan solitaris i jo no m’atreveixo a fer sola el camí fins allà!
—Va, dona, no siguis tan poruga! —va dir l’Andreu.
La Paula i l’Andreu van aconseguir convèncer la Dina, que molt contrariada els va seguir cap al seu destí. Els carrers eren deserts, les rates començaven a fer-se seva la ciutat, els cants dels ocells no s’escoltaven i el cel de Sabadell era gris i emboirat.
Quan vam arribar a la plaça, les fonts es van activar de cop. L’aigua era negra i una remor estranya ens va espantar a tots. El missatge i les veus de l’aigua tornaven a comunicar-se amb nosaltres:
|
|
Som les veus de l’aigua.
Si m’escolteu ho descobrireu.
A sota la terra trobareu
la resposta d’aquest cas.
Haureu de trobar a Can Deu
un pou amagat,
i dins de l’aigua hi haurà el perquè de tot plegat.
|
|
|
|
—Un pou a Can Deu? —va preguntar l’Andreu.
Era tard i el pitjor de tot era que no teníem cap excusa per entretenir els pares més dies a Sabadell, els grans no veien l’hora de tornar cap a Manresa on tenien l’esperança de continuar una vida més o menys normal.
De sobte, l’Andreu va fer una súper exclamació que va fer saltar la Dina del seu costat: “Ja ho tinc, ja ho tinc!”, cridava l’Andreu, exaltat. “Calma’t”, li va dir la Paula. “Ens has espantat, ets un ximplet, Andreu!”
-Mireu, noies, la meva àvia no ha volgut deixar casa seva per marxar a Manresa perquè diu que ni aquesta aigua negra ni res la mourà de casa; que coses pitjors va viure quan ella era jove i que no li vinguem amb bèsties.
-Iiiii? -va dir-li la Dina malhumorada.
|
|
-Doncs que podem proposar als nostres pares que ens deixin passar un parell de dies amb l'àvia amb l'excusa que és massa gran per estar sola i d'aquesta manera li fem una mica de companyia pel que pugui passar.
—Perfecte! Em sembla genial! —va dir la Paula.
En canvi, la Dina no semblava gaire decidida, però... què faria ella sense aquell parell de ximplets amics seus?
Les negociacions van ser llargues i feixugues, els pares es negaven a deixar-nos a Sabadell en aquelles condicions però l’àvia, que va pensar que en dúiem alguna de cap, ens hi va ajudar dient que una mica de companyia un parell de dies no li aniria malament. Un parell de dies era el temps de què disposàvem per descobrir, per descobrir... no sabíem ben bé què redimonis havíem de descobrir però... Començava l’aventura!
Aquella nit no vam poder aclucar l’ull cap dels tres. L’emoció i la por no ens deixaven descansar.
L’endemà al matí l’àvia ens tenia preparat un esmorzar megaenergètic que ens vam cruspir en un moment.
—Vinga, noies, en marxa! —va dir l’Andreu.
Tots tres vam agafar les bicicletes per fer el trajecte fins al bosc.
|
|
—Paula, no oblidis el pèndol! Ens podria fer servei —va dir l’Andreu.
—El porto a la motxilla, no pateixis —va respondre la Paula.
Vam començar a pujar per la Via Massagué, Parc Catalunya, avinguda Matadepera fins arribar a Can Deu. A Sabadell no es veia ni una ànima, estava desert; només de tant en tant algú corria pel carrer com si tingués molta pressa per tornar-se a tancar a casa.
Quan vam ser al bosc una humitat i una foscor estranya ens va caure al damunt. Vam encendre les llanternes que portàvem a les motxilles, no s’hi veia res.
—Què et passa, Andreu? Per què estàs tremolant? —va preguntar la Paula.
—Jo tremolant? Bé, potser una mica, però només és de fred! No oblidis que jo sóc el súper protector de noies porugues!
—Aaaaah! És veritat, ho havíem oblidat! —van riure la Paula i la Dina.
|
|
|
|
|
|
Vam començar a caminar bosc endins. No era el bosc que nosaltres recordàvem i que tantes vegades havíem visitat amb l’escola. Semblava un cementiri. La vegetació estava morta: arbres, flors, arbustos, tot s’havia mort. La masia de Can Deu semblava en runes. Vam continuar el nostre camí bosc endins. De cop i volta l’Andreu va veure unes petjades de vamba que s’ensorraven en el fang. Vam decidir seguir-les, morts de por. Tot d’una les petjades van desaparèixer i el pèndol, que duia la Paula, va començar a vibrar a dins de la motxilla.
|
|
La vegetació del voltant es va començar a moure com si es tractés d’un bosc encantat i allà davant dels nostres nassos va aparèixer un pou enterrat.
—Hi ha alguna cosa al fons! —va dir l’Andreu.
—Hi hem de baixar! —va dir la Paula.
L’Andreu es va treure una corda de la bossa i quan estava a punt de lligar-la en una de les argolles rovellades del pou, una veu, és a dir, les veus de l’aigua es van deixar sentir de nou:
|
|
Sóc jo, el malferit,
sóc jo, l’infeliç.
M’heu trobat, bona feina.
Si al lloc voleu arribar
pel pou haureu de baixar.
|
|
La Paula, que era la més primeta i la més decidida, va voler baixar la primera.
—Vigila —li va dir la Dina.
—No pateixis tant, Dina, la “cosa” es comença a posar emocionant!
Amb molt de compte, la Paula va començar a baixar pou avall. L’Andreu, fent tota la força que li permetien els braços, tenia tibada la corda. El pou tenia molta fondària, era fred i queia aigua per tot arreu. La Paula va trigar uns deu minuts fins que no va posar els peus a terra ferma. L’Andreu i la Dina tenien les mans i els braços destrossats.
—Aquí fa molt fred! És tot molt fosc i fa una olor a humitat molt forta! —va dir la Paula.
La Paula, tota decidida, va encendre la llanterna i va començar a caminar per un dels passadissos del pou. De cop i volta va veure que a terra hi havia les petjades de vamba que havien vist pel bosc i li va agafar un moment de pànic. I si allà hi havia l’assassí del cadàver que havien vist a la Torre de l’Aigua? I si aquest assassí volia fer amb ella el mateix que havia fet amb aquell pobre esquelet perquè tenia el pèndol? La Paula només sabia que no volia acabar d’aquella manera, al fons d’un dipòsit d’aigua.
|
|
