|
Quan tots érem dins el pou, vam sentir uns sorolls. Vam començar a córrer. L’Andreu anava el primer i va caure en un forat que estava tapat per fulles.
—No et moguis! Vaig a buscar una branca perquè puguis sortir —vaig dir.
—D’acord! Però la Dina que es quedi amb mi. Tinc por! —va exclamar l’Andreu atemorit.
Jo mirava per tot arreu per si trobava una branca però només sentia sorolls i estava cagada de por, però vaig fer el cor fort. Per fi en vaig trobar una que semblava perfecta per fer una escaleta. De sobte vaig veure que darrere meu hi havia un home.
—Aiiis! —vaig quedar petrificada sense poder moure’m.
L’home va aprofitar el “tanto” i se’m va endur a casa seva. Mentrestant l’Andreu i la Dina seguien esperant.
—Dina, per què no vas a buscar la Paula? —va dir l’Andreu.
—No tindràs por? —va preguntar la Dina.
—Vés de pressa, afanya’t! —cridà l’Andreu.
La Dina va marxar per veure si em trobava, però com que estava tancada en aquella casa no em va trobar. Pel camí va trobar una branca per treure l’Andreu.
—Vinga, surt! —li va dir la Dina.
—Anem a buscar la Paula! —va fer l’Andreu.
—Mira quines ratlles hi ha al terra. Segur que les ha fet la Paula perquè l’anem a buscar —va dir la Dina.
Les van seguir fins que van trobar la casa al mig del bosc. Hi van entrar. Hi havia un silenci que feia por.
—Qui sou vosaltres? —va dir una veu d’home.
—Busquem la nostra amiga, que s’ha perdut —va explicar l’Andreu.
—Ha, ha, ha. Ara estareu tots perduts. Vinga, entreu en aquesta habitació —deia aquell home tan estrany.
Una vegada dins ens vam trobar tots tres. Jo, fins llavors, estava morta de por, però en veure els meus amics vaig respirar una mica més tranquil·la.
—Paula, Paula! —dèiem contents.
—No podrem sortir mai d’aquí, ens matarà a tots tres —vaig dir jo, plorant com una magdalena.
—Tranquil·la, ja veuràs que tots tres podrem amb ell —va comentar l’Andreu fent-se el valent—. Per cert, qui és? Com es diu?
—M’ha dit que es diu Josep. A mi em fa molta por. Porta el cos ple de tatuatges —li vaig explicar jo.
Al cap d’una estona el Josep va entrar i nosaltres vam aprofitar per preguntar-li coses.
—Escolta, vius aquí tot sol? No tens família? —va fer la Dina per veure què li contestava.
—Sou massa curiosos, vosaltres. Per què ho voleu saber? —va dir el Josep una mica mosca.
—Doncs perquè viure aquí tot sol deu ser molt avorrit, no? —va contestar l’Andreu fent-se el milhomes.
—Tenia un germà molt famós però es va morir —va dir el Josep.— Es deia Dani.
—Fa temps que s’ha mort? —li vaig preguntar jo.
—Sí , fa temps! —va contestar malhumorat el Josep.
—Com es va morir? —vaig continuar.
—Doncs el vaig matar jo, apa! —va fer tot empipat el Josep.
—Tu? —vam fer tots a la vegada.
—Caram de mocosos! No, home, no, què estic dient... El van matar uns col·legues seus. Bé, matar, matar no... Es va morir tot solet. Ha, ha, ha! —es pixava de riure el Josep—. Aquell poca-solta sempre trobava aigua amb el seu meravellós pèndol, així és que el vam fer desaparèixer. Vull dir que el van fer desaparèixer. Feia tanta ràbia... Escolteu, i vosaltres què hi heu vingut a fer, a aquest lloc?
—Doncs nosaltres... vam anar de visita a la Torre de l’Aigua amb l’escola i vam trobar una cosa. Volíem saber la veritat i hem arribat fins aquí.
—A la Torre de l’Aigua? —va fer el Josep posant uns ulls com taronges—. I què hi vau trobar?
—Una cadena... —vaig dir jo sense donar-ne gaires explicacions per si de cas.
—Ah! Ja ho entenc! I segur que heu sentit les veus de l’aigua, oi? Doncs tot això són bajanades! —va dir el Josep.
—No seràs tu l’assassí del teu germà? Abans se t’ha escapat... —va dir l’Andreu.
—Prou de bestieses! Ara us lligaré perquè ja m’heu atabalat prou! Caram! —va dir l’home empipat.
Quan ens tenia a tots tres ben lligats, va aprofitar per anar al lavabo i menjar alguna cosa. Mentre menjava, vaig poder deslligar-me i també als meus amics. Vam sortir de l’habitació i vam anar cap al menjador.
|
