|
L’endemà, a l’hora de l’esbarjo, vaig comentar a l’Andreu i la Dina el descobriment de la tarda anterior.
—Però, així, el pèndol ens donarà alguna pista sobre l’esquelet de la torre? L’únic que hem de fer, segons tu, és treure el pèndol davant d’algun embassament o una cosa així?
—Sí, Andreu. Però em temo que serà més complicat. I de moment l’aigua de Sabadell ja no és potable i el meu instint em diu que és per tota aquesta història de l’esquelet.
La Dina es va afanyar a dir:
—Sí, tot això és molt estrany. Trobo que és massa coincidència que la Paula i jo trobem un cadàver a la Torre de l’Aigua i que precisament les aigües de tota la ciutat es tornin de cop i volta negres i no potables.
—Tens raó... —vaig començar a dir jo, però la campana de la classe va sonar i vam anar tots cap a l’aula.
A la tarda, la Dina, l’Andreu i jo vam quedar que preguntaríem als pares si ens podrien portar a la Torre de l’Aigua. L’excusa era que en anglès no havíem entès ni un borrall de tot el que ens havia explicat l’Alba i que només havíem pogut veure unes parts en concret de tota la torre i que ens feia il·lusió veure-la tota sencera de cap a peus.
Quan vaig arribar a casa, de seguida vaig córrer a veure si la mare estava de bon humor per demanar-li d’anar a la Torre.
De seguida vaig veure que no n’estava gaire, de contenta, la meva gossa havia tirat per terra tota la bossa de cereals. Ràpidament em vaig oferir per recollir la destrossa de cereals.
—Caram! —va dir la mare—. Avui et mostres molt servicial, pel que veig!
—Mare, et volia demanar una cosa. És que ahir, quan vam anar de visita a la Torre de l’Aigua, no la vam poder veure tota i, a més a més, l’Alba, la guia, com que feia l’explicació en anglès, no ho vam entendre tot. I et volia demanar si ens hi podries portar a la Dina, l’Andreu i a mi a fer la visita altra vegada.
—No sé... Mira, m’ho pensaré, d’acord? Em sap greu que feu sortides i al final no aprengueu res de nou!
—Gràcies, mare! —vaig dir la mar de contenta.
Vaig trucar a l’Andreu i la Dina per quedar el dissabte. L’Andreu em va explicar que havia trobat informació sobre les fonts que connecten amb la Torre de l’Aigua i resulta que la font de dins l’església de Sant Fèlix n’era una. Vam quedar que passaríem per allà a la tarda.
En sortir de l’escola vam anar cap a l’església. Vam entrar i ens vam posar al costat de la font. De sobte el pèndol va començar a refredar-se i refredar-se, fins al punt que vaig haver de deixar-lo anar. De la font va començar a rajar aigua. L’aigua aquest cop deia:
|
|
Fins aquí heu arribat,
ara el pèndol us sabrà guiar,
tres fonts maleïdes
sempre netes però ferides.
Les aigües de la vida
són ara de la malaltia.
Seguiu els missatges en vers,
el llenguatge de l’Univers.
|
|
Després l’aigua va formar un nom: Raimund Carairriol.
—Això és excitant! —vaig dir.
—Sí, ara el que hem de fer és anar a casa meva i buscar aquest Raimund per Internet —va dir la Dina.
Vam anar de seguida cap allà i ho vam buscar.
—A veure... aquí, Raimund Carairriol —deia la Dina—. Va ser un vil i perillós timador al qui deien el “Comerciant Negre”. Va ser el responsable de la mort de tres-centes persones i posseïa una gran fortuna producte dels seus enganys i robatoris. Va desaparèixer el dia de la inauguració de la Torre de l’Aigua, el 1920.
Havíem de seguir aquesta pista, però primer havíem de tornar a la Torre.
I, tal com al final havíem quedat amb la mare, ja ens tens dissabte al matí davant de la Torre de l’Aigua.
A mesura que anàvem pujant escales, anava veient que la Dina jugava amb nerviosisme amb els dits i que l’Andreu no parava de dir-nos que ens afanyéssim i que anéssim més ràpid, tant que al final la meva mare va dir:
—Andreu, no creus que és millor que ens ho agafem amb calma? Encara tenim dues hores! A més, si no vau entendre l’explicació potser que ens ho mirem tot més detalladament, no creieu?
—Ja, mare, però és que la part que no vam entendre gaire bé és la de més amunt.
Quan per fi vam arribar al tanc, l’Andreu ja no va poder esperar més i va arrencar a córrer escales amunt.
—Andreu, espera! —va cridar la Dina, i en veure que el noi no li feia ni cas, va arrencar a córrer darrere seu. I jo finalment també em vaig afegir a la “cursa”.
—Ei! Nois! Quina mosca us ha picat? —va cridar la meva mare desesperada, però no li vam fer ni cas.
L’Andreu va arribar primer a les finestretes i va mirar avall. Tot era quietud.
Deu segons després va arribar la Dina esbufegant i agafant-se el costat amb la mà. Quan vaig arribar jo, l’Andreu em va dir:
—Va, Paula, treu el pèndol!
Jo el vaig treure, tal com l’Andreu m’havia manat. El vaig aixecar i vaig mantenir el braç enlaire durant deu segons.
—Aquí no passa res! —es va queixar l’Andreu, però jo vaig romandre amb el braç estirat—. Però, Paula! Baixa el... —va callar en sentir, igual que la Dina i jo, uns “glub-glub” que venien del fons.
|
|
Seguiu les veus de l’aigua,
elles us conduiran
a la pista important,
però mentrestant,
mentre no us estigui molestant,
us diré la pista clau.
Aneu als safareigs
i veureu aigües negres
i mentre aneu fent “ecs”
repenseu en el que us diran.
|
|
L’Andreu, que tenia una memòria sorprenent, va començar a remenar en la seva bossa.
—Llàstima! No porto cap llibreta! Mira que n’arribo a ser de...
—Va, va! En aquests casos la serenitat i la tranquil·litat són la clau. De segur que la meva mare porta una llibreta...
—No cal —va dir la Dina—. Jo porto una llibreta i un llapis.
L’Andreu ho va agafar i va començar a escriure el missatge que l’aigua ens acabava de dir.
Just quan escrivia l’últim punt va aparèixer la mare.
—I bé, jovent... Quina és aquesta forma de fixar-se en els detalls de la torre?
—Mare, ja t’ho hem explicat... La part que no vam entendre gaire bé és la d’aquesta mena de dipòsit. Però ara ja hem vist en aquest cartell que era on s’emmagatzemava l’aigua antigament.
Vam acabar de fer la visita i, abans d’acomiadar-nos, vam quedar per tornar-nos a trobar a la tarda a la plaça. Quan em vaig acomiadar de la Dina i l’Andreu vaig veure reflectit a la cara de la Dina alguna cosa més que emoció, diria que naixia una mica d’esperit aventurer del cor de la Dina.
A la tarda vam anar als safareigs. En arribar allà vam veure que les aigües continuaven negres. La ciutat tenia un gran problema.
Vaig aixecar el pèndol i... “glub, glub, glub”...
|
|
Al riu Ripoll aneu
i una pista trobareu
de camí,
un porc senglar haureu de seguir
i, al final, arribareu a un pi
que la pista clau
us ha de dir.
|
|
Tot seguit, l’Andreu va apuntar el poema i vam tornar cap a casa.
L’endemà, després de sortir del cole, vam fer cap, cap al riu Ripoll.
Anant cap al riu un porc senglar ens va passar pel costat. La Dina va ser la primera a recordar el que deia el poema i va sortir disparada darrere d’ell. L’Andreu i jo la vam seguir. Al cap d’uns minuts vam arribar davant d’un pi.
—Mireu, un missatge gravat a l’escorça! —va dir la Dina exaltada.
|
|
