|
Vam examinar l'arbre. Unes línies molt grans estaven marcades a l'escorça. L'Andreu va dir que hi llegia que l'arbre cauria; segons la Dina allò eren bestieses. Vam estar una estona mirant què hi havia escrit.
—No hi ha manera! —vaig dir enfadada i vaig clavar una puntada de peu a l'escorça, que va cedir.
Vaig fer un crit, probablement hauria trencat algun vidre, sort que allà no n'hi havia cap.
—Ja està! —va dir la Dina.
|
|
|
|
—Tot perdut! Ja no tenim cap possibilitat de desxifrar el missatge! —va dir l'Andreu.
Però no era veritat, perquè entre les formigues que corrien pel tronc s'hi veia un escrit molt, però molt, petit, diminut.
|
|
|
|
De cop i volta vam veure darrere del pi el porc senglar estirat de potes amunt, desmaiat segurament pel crit que havia fet. Vaig observar la pota del pobre animaló, hi tenia una lupa lligada amb una corda que semblava bastant vella.
La vaig deslligar i la vaig donar a la Dina, que amb curiositat va mirar el gravat de l'escorça, que deia:
|
|
Al safareig heu d'anar
i el “glub, glub” us ajudarà.
|
|
Es feia fosc i vam marxar a casa contents per la descoberta feta.
L'endemà, al pati de l'escola, vaig parlar amb la Dina i l'Andreu de tornar al safareig; per veure què ens diria aquest cop. Després de la classe de mates, d'on tothom sortia bastant moix per la nota de l'examen d'operacions, ens vam encaminar cap al safareig.
En arribar-hi, vaig buscar a la butxaca de la jaqueta..., dels pantalons... Noooooo!
—Què passa? —em van etzivar—. Que no t'hem robat el teu diari!
—No, calleu! —vaig dir jo amb menyspreu—. El pèndol!
—Què? —em va preguntar l'Andreu.
—Que l'he perdut! —li vaig contestar.
—Què farem ara? —va dir la Dina, desesperada, buscant alguna solució.
—Ja ho sé! A la classe! —vaig exclamar contenta.
|
|
—Correu, potser encara no han tancat l'escola! —va dir la Dina, intentant aixecar-nos els ànims.
En arribar a la porta de l'escola, vam trobar-la tancada.
Llavors vam veure, al fons del carrer, el conserge; es deia Jordi, era gras, no gaire alt i només tenia un manyoc de cabells al darrere de les orelles. La veritat és que no tenia una relació gaire amistosa amb els nens, així que demanar-li que ens deixés entrar no era la millor idea.
Era un dia fred i plujós, no gaire agradable per entrar a l'escola d'amagat.
Segurament hi hauria la directora allà, encara fent algunes feines. La Dina, decidida, va començar a caminar darrere el conserge Jordi i entrà darrere seu. No la vam poder aturar, així que sense cap altra opció vam colar-nos per la porta de barrots que darrere nostre es va tancar amb un cop fort.
Em tremolava tot, travessant el pati a pas ràpid. Darrere el Jordi, estàvem escagarrinats per si ell es girava, però per sort no ho va fer.
En entrar a l'escola vam parar de seguir el Jordi, que segurament se n'anava al seu despatx.
|
|
|
|
Vam pujar unes escales, les que condueixen al cicle mitjà i superior. Vam passar pels lavabos, que ens semblaven més terrorífics que mai. Quan estàvem arribant a la nostra classe vam sentir unes passes que venien de..., uns segons després, les passes ressonaven i eren més intenses. Finalment sentirem un “nyic” que volia dir que la porta s'obria. Efectivament, la porta es va acabar d'obrir i en va sortir la senyora de la neteja, l'Encarna, que ens va preguntar:
|
|
—Què hi feu, aquí?”
Mentre buscàvem una bona excusa, observàrem que es posava el pèndol a la butxaca foradada i intentàrem treure-li. Ella ens ho impedí amb un ràpid cop de braç inesperat. Molt enfadada, ens va tornar a preguntar què fèiem a l'escola. L'Andreu, sense pensar-s'ho dues vegades, va exclamar:
—M'he deixat el llibre de matemàtiques!
Vam entrar a la classe fent veure que buscàvem el llibre i, de cop i volta i sense que ella se n'adonés, li va caure el pèndol que va acabar a les meves mans. En aquell mateix moment vam començar a córrer per sortir de l'escola al més ràpid possible mentre sentíem l'Encarna que cridant ens deia:
|
|
|
|
—No correu pel passadís!
Mentre corríem, el pèndol es va il·luminar i ens va portar cap a l'aixeta del lavabo. L'aigua, que continuava sortint negra, ens va començar a parlar:
|
|
Si el pèndol s'il·lumina,
us farà de guia,
us portarà fins a un camí
que haureu de seguir.
Una acampada haureu de fer
fins que salveu Sabadell..
|
|
Tots ens vam mirar sorpresos i vam seguir el pèndol, que s'havia tornat a il·luminar.
De cop i volta, ja fora de l'escola, el pèndol va deixar d'il·luminar... Començava a fer-se fosc, això volia dir que havíem d'anar cap a casa. Abans de separar-nos vam acordar que en parlaríem després de sopar per correu electrònic.
L'endemà tots tres vam preguntar als nostres pares si podíem anar d'acampada, aprofitant que teníem festa escolar. Quan l'Andreu ho va preguntar a la seva mare, ella li respongué:
—Que si podeu anar d'acampada?! És molt perillós! Mmmmmmm, bé, potser si t'ofereixes per fer les feines de casa, et podria dir que sí, però només dos dies.
L'Andreu, ho va acceptar amb un sospir. Va fer tota la feina, ens va trucar i va preparar-se la motxilla.
|
|
Ens vam reunir al bosc. Portàvem tot el que calia per passar els dos dies: mantes, sacs de dormir, menjar, begudes, roba de recanvi i la tenda d'acampada.
Vam muntar la tenda i investigàrem el voltant.
Després ens vam adonar que el porc senglar tornava a ser amb nosaltres i que ens deixava un gravat a terra:
|
|
|
|
|
Seguiu a contracorrent el riu,
pugeu la muntanya,
i trobareu una aranya,
que escriurà, en una tela estranya
la salvació de Sabadell..
|
|
|
|
