|
En llegir el que el porc senglar havia escrit a terra, ho vam escriure a la llibreta de la Dina i vam acordar de fer-ho l’endemà tot just havent sortit el sol.
També vam revisar la informació que teníem de Raimund Carrairol per si les pistes ens portaven a alguna cosa més. L’Andreu havia descobert que era un fugitiu i que s’havia amagat de la policia en un lloc abandonat.
No ens va costar gaire trobar el riu Ripoll perquè feia unes setmanes havíem anat amb els mestres, al bosc del costat, a fer un pícnic.
La Dina va dir:
—Vinga, nois, a córrer contracorrent del riu! Hem de salvar Sabadell i no tenim gaire temps!
Vam anar a buscar l’aranya a la muntanya i vam veure una cova. Al sostre hi havia una teranyina on hi havia escrit un missatge:
|
|
Si voleu salvar Sabadell
necessiteu un martell.
Aneu a la Torre de l’Aigua,
piqueu al collaret i
enganxeu-lo a la paret.
|
|
Tot seguit els tres nens vam anar a agafar el martell dels claus de la tenda i vam anar corrents cap a la Torre de l’Aigua.
Quan estàvem a punt d’arribar, el pèndol ja es va il·luminar.
|
|
—Això vol dir que anem per bon camí —va dir la Dina—. Tinc una mica de por!
—Tinguem clar que, si hem de sortir corrents, procurarem no separar-nos —digué l’Andreu.
Vam entrar a la torre aprofitant que era oberta per a una visita.
Decidírem anar cap al tanc on havíem trobat l’esquelet.
Vam obrir la porta, vam entrar i...
—Atenció! —vaig cridar—. Mireu! A la porta hi ha un forat que coincideix amb la mesura del pèndol.
—És com un puzle! —va dir l’Andreu.
Amb molta precaució, vam posar-hi el pèndol i...
—Tinc por! Marxem! —ens cridava la Dina—. No sentiu quin soroll que fa l’aigua del dipòsit? I quin vent més estrany!
Sense fer-ne cas, l’Andreu i jo vam córrer a mirar pels forats per on es veia l’aigua. Vam quedar clavats!
|
|
|
|
—Andreeeu!
—Paaaula!
—L’esquelet es mou!
La Dina s’estava arraulida en un raconet, amb les mans sobre del cap i els ulls tancats.
Nosaltres, ara sí, cagats de por.
—No us espanteu —va dir una veu d’ultratomba—. No sóc dolent. Sóc l’esperit de la Torre de l’Aigua. Només puc dir-vos una cosa. Heu d’anar a l’antic hospital del tòrax de Terrassa.
|
|
|
|
|
|
L’endemà vam demanar als pares de la Dina si ens hi portaven, amb l’excusa de fer un treball de llocs abandonats, i els seus pares van dir:
—D’acord, però el pròxim dissabte i amb la condició que rentis els plats durant una setmana.
La Dina va dir: —Val, tot perquè ens hi porteu.
El dissabte mentre anàvem dins del cotxe estàvem cagats de por perquè era un lloc amb fama de tenir fantasmes. Quan vam arribar, els pares de la Dina van dir:
—Podeu anar-hi sols, nosaltres ens esperarem prenent el sol.
I ens en vam anar a investigar dins de l’hospital.
A la primera planta vam trobar un ordinador on a la pantalla posava unes dates. Vam clicar a l’any 1920 i...
|
|
Amagat aquí va estar
aquell a qui ningú va trobar.
Sense aigua hi ha un safareig
on la seva trista història veig.
|
|
No teníem ni idea de què ens parlava. De sobte es va escoltar un terrabastall que procedia de la sisena planta!
Vam pujar-hi corrents. A la primera habitació havia caigut el sostre i també s’havien escampat uns papers molt estranys. La Paula en va agafar un i va cridar:
—Són sobres de cartes! El remitent és Raimund Carrairol!
—Per tant, qui va estar amagat aquí va ser ell —va dir la Dina.
Jo estava pensant quina relació tenia això i aquell safareig sense aigua...
—Nens! —vam sentir. Era el pare de la Dina, que ja estava cansat d’esperar.
Vam baixar escales avall i de sobte vam pensar que potser ell ens podia ajudar. Però, és clar, no li podíem dir la veritat.
L’Andreu, que té molta imaginació, va dir-li:
—Joan, ens sabries dir si a Sabadell hi ha un safareig sense aigua? És que potser també seria com un lloc abandonat i tindríem més tema per al treball.
—Ha, ha, ha! Esteu ben tocats del bolet! De safareig buit hi ha el de la biblioteca de la Creu Alta, però d’abandonat no n’està pas gaire!
Aquella idea va ser molt bona. Sense saber-ho ens havia ajudat.
El dilluns en plegar de l’escola vam anar corrent cap a la biblioteca. Ens va atendre la Meritxell, que ja ens coneixia.
—Què busqueu avui, nois? Geronimo Stilton?
—No, avui busquem informació per a un treball. Ens posarem a l’ordinador a veure què trobem.
L’Andreu va teclejar “Raimund Carrairol” i... txan! Ens en donava un títol: “Les veus de l’aigua”.
Emocionats, el vam demanar.
—On aneu amb això tan vell? —va dir la Txell.
Vam córrer cap a un racó i... Només hi havia una pàgina escrita! Hi deia:
“Sóc innocent. No sóc cap estafador. Em van carregar totes les culpes i em van tancar a l’hospital del tòrax de Terrassa.
Allà em vaig morir de set i gana. El meu cos el van amagar a la Torre de l’Aigua de Sabadell.
No sabien que jo havia trobat un pèndol màgic que un dia o altre faria que tothom conegués la veritat.
Qui hagi trobat aquest llibre també tindrà la clau per tornar potable l’aigua .
Arrenqueu aquesta pàgina i llenceu-la a la font més propera.”
L’Andreu, sense pensar-s’ho, va estirar el full i, emocionats, vam marxar de la biblioteca cap a la plaça de la Creu Alta, on vam llençar el full a l’aigua. Tot de cop va començar a bombollejar i a fer-se clara.
La gent que passava per allà es posava molt contenta i nosaltres també. Havíem salvat Sabadell!
|
|
