|
Quan vaig acabar de rebre les trucades dels meus amics, vaig tornar a intentar dutxar-me, però a l’obrir l’aixeta... continuava sortint l’aigua negra i també... va sortir un sobre.
|
|
El vaig obrir i hi vaig trobar un os petit. Espantada, el vaig llençar tot cridant i l’os va desaparèixer entre els forats del desaigua de la dutxa. També hi vaig trobar un paperet que deia:
|
|
|
|
El meu pèndol tens,
però per poc temps,
te l’agafaré,
d’alguna forma te’l treuré.
|
|
Vaig pensar que segurament aquell osset pertanyia a l’esquelet.
Vaig tornar a trucar-los, i... ells també havien rebut el mateix. Després de comentar una mica la troballa del sobre vam quedar d’ anar a la biblioteca per buscar i consultar informació sobre la Torre de l’Aigua, l’ endemà al matí.
Quan ens vam trobar, els hi vaig explicar amb pèls i senyals el que havia vist al Safareig de la Font Nova. La Dina no parava de tremolar, estava morta de por.
L’Andreu estava molt estrany, semblava que estigués capficat per alguna cosa... “No sabíem què, i de sobte va dir:
- Hem d’anar per feina i buscar tota la informació possible. Tu, Dina! Busca sobre la Torre de l’Aigua. Paula! Tu, dels Safareigs de Sabadell i jo, buscaré dels pèndols i la seva història”.
Tots amb moltes ganes ens vam posar a investigar. Buscant, vàrem trobar escrits i altres coses interessants i vam recopilar molta informació.
Vàrem anar a casa meva a veure tot el que havíem esbrinat. Vam trobar que el president de la Companyia d’aigües de Sabadell, es deia Joan Magues, i vam anar a visitar-lo, però sense gaire èxit , perquè els guàrdies ens van fer fora ràpidament (normal, era dissabte i les oficines estaven tancades al públic). Decebuts pel poc èxit obtingut anàvem parlant del que ens havia passat quant de sobte l’Andreu va recordar que havia de tornar aviat a casa perquè celebraven l’aniversari de la seva mare. Ens vam acomiadar decidint que a les deu del matí de l’endemà ens trobaríem a casa de l’Andreu.
|
|
|
|
“A l’endemà, me’n vaig anar amb la Dina a casa de l’Andreu i vam començar a discutir que podíem fer:
- Jo penso que podríem anar de safareig en safareig per descobrir qui el va matar -va dir l’Andreu.
- Jo llençaria el pèndol pel vàter -va dir la Dina espantada.
- I jo... ho comentaria amb l’alcalde -vaig dir”.
|
|
Ens vam passar molta estona discutint fins que vam optar per anar al safareig del costat de casa seva. I així va ser.
“Un cop dins del recinte del safareig vaig treure el pèndol i al moment l’aigua va dir:
|
|
Ja no us esperava...esperava..
No tenia esperança...esperança..
Què jo us ajudaré?
No sé ,no sé...
Us diré una lletra
a canvi de que
contesteu bé
la pregunteta:
Quan es va tancar la Torre de l’Aigua?
|
|
En aquell moment i sense pensar-m’ho gaire la resposta em va sortir de l’ànima:
- Al 1967!!
|
|
Bé, has contestat la pregunteta
I per això et diré la lletreta..
E !
El que heu de fer és tornar a la Torre de l’Aigua.”
|
|
Ràpidament, ens vam posar en marxa. A l’ arribar-hi vam tornar a sentir :
Seguiu les veus de l’aigua......
I així ho varem fer, les vam seguir i vam arribar en un lloc on hi havia una mena d’estany amb aigua.
...Poseu el pèndol a l’estany i al passat os portarà... Allà podreu descobrir el que va passar i em podreu ajudar...
Vaig posar el pèndol sobre l’aigua tal com em deien les veus.
“I de sobte a l’estany se li va fer com una mena de forat i ens va xuclar.
- AAAAAAHHHH!!! – varem cridar tots.
Vam arribar a un camp on només hi havia camps de blat i una mena de Torre...
- Ja sé! Estem al passat tal com ens han dit les veus! -va exclamar l’Andreu.
- Què fem? -va dir la Dina.
- Esbrinem el que va passar i així podrem tornar al 2010! – vaig contestar-li una mica espantada.
- Què estem esperant? Anem! –va decidir l’Andreu.”
“Varem començar a caminar cap a la Torre. A l’arribar-hi, a les portes vam veure un cartell on posava:
Dipòsit d’aigua o Torre de l’Aigua.
Ajuntament de Sabadell ( 1960).
- Mare meva! – va exclamar la Dina.
- Estem al Sabadell de fa 50 anys! – va exclamar l’Andreu sorprès.
Varem voler entrar a la Torre però... ens van parar 2 guàrdies ( ho això semblaven).
Com veiem que no podríem passar, vam demanar a uns turistes anglesos si ens podien ajudar:
- Can you help we, please?- vaig dir.
- Why? -va contestar la senyora.
- Because...- i vaig assenyalar als guàrdies.”
Gràcies a la seva ajuda els guàrdies ens varen deixar entrar i vam veure les escales de cargol. En silenci els tres varem pujar les escales fins les finestres on ens havíem trobat el pèndol i l’esquelet.
De cop vàrem veure que dintre del dipòsit no hi havia res. “De sobte vàrem sentir una veu.
- Què hi feu aquí? – ens va dir una noia.
- Som...- vam començar a contestar tots a la vegada.
|
|
De cop em vaig fixar que aquella noia portava un pèndol igual al nostre penjat al coll.
- Aquesta noia porta un pèndol de collaret –li vaig dir a cau d’orella a la Dina.
- Ostres!!! És veritat! –va exclamar la Dina.”
Ella va passar el mateix missatge a l’Andreu que ja se n’havia adonat.
“L’Andreu de sobte li va arrencar el pèndol del coll i ens va dir :
- CORREU!!
Nosaltres sense saber molt bé que fèiem vam arrencar a córrer seguint
|
|
|
|
a l'Andreu. De sobte:
" FLASH "
"Tornàvem a ser de cul a terra a l'any 2010!
- Però que has fet burro? -li vaig dir a l’Andreu sense alè de tant córrer.
- Doncs treure-li el pèndol a aquella noia i així poder tornar –em va contestar.
- I ara com sabrem el secret? -va preguntar la Dina.
- Quin secret? –va demanar llavors l’Andreu
- Doncs el secret del noi o noia que ha matat a l’esquelet crec jo –li va contestar la Dina.
- Com podrem fer que l’aigua torni a ser incolora!! –vaig afegir.”
Estàvem convencuts de que la resposta es trobava a la Torre de l’Aigua, per això i corrents, vam agafar el camí de la Torre de l’aigua. Volíem esbrinar tot el que havia passat: qui ens parlava, perquè l’aigua estava negra i sobretot, qui era i que feia un esquelet allà, però sense saber com ens vam perdre i vam anar a parar a...
|
