|
Estàvem completament perduts, no sabíem on anar, però de sobte vam veure una llum blava i brillant que il·luminava el que semblava una edificació una mica peculiar. Vam anar-hi corrents i, tot d'una, ens vam trobar davant del templet del parc del Taulí. La Dina no parava de tremolar; llavors l'Andreu va dir:
—Mireu allà! Què és això?
Ens hi vam atansar una mica més i vam poder apreciar-ho millor.
—És una rajola amb un dibuix que em recorda el pèndol que tenim! Què deu voler dir? —va afegir l'Andreu.
Se'm va acudir posar el pèndol a sobre del dibuix i, tot seguit, es va sentir una veu que deia:
Seguiu les veus de l'aigua,
seguiu les veus de l'aigua...
Després, se'ns va obrir un gran forat sota els peus i vam caure per un tub que ens duia al clavegueram de la nostra ciutat. Aquell lloc feia una pudor horrible, era tot humit, estava ple de brutícia i les rates corrien amunt i avall.
Ens miràvem tots estranyats. No sabíem per què havíem fet cap a aquell lloc.
De sobte vam sentir una altra vegada les veus de l'aigua que deien:
Seguiu el negre camí,
per trobar el seu destí.
A continuació, l'Andreu es va preguntar:
—De quin negre camí ens parla aquesta veu?
Després de rumiar una mica vaig respondre jo mateix:
—És clar, de l'aigua negra.
Tot i que ja estàvem una mica cansats, no teníem altra alternativa que seguir el recorregut de la claveguera; sort que al cap d'una estona de caminar per aquell lloc fastigós vam veure una tapa al sostre.
—Deu ser la sortida! —vam exclamar tots plens d'alegria. Per fi podíem sortir. A l'exterior ens vam trobar davant del riu Ripoll. Mentre gaudíem del paisatge i, especialment de l'aire fresc, la Dina va exclamar:
—Mireu què hi ha allà al mig!
—Què has vist, ara? —vaig preguntar.
—Mireu, mireu! —va repetir ella assenyalant quelcom que semblava un paquet situat a sobre d'una roca dins del riu. Llavors ella va allargar el braç tant com va poder fins a agafar-lo, però en veure que pesava molt ens va demanar ajut. Finalment, entre tots tres, vam aconseguir el nostre propòsit i, tot seguit, el vam obrir.
Contenia un os d'algun esquelet. Mirant-lo bé vam veure que també hi havia una inscripció:
Heu seguit el camí correcte, ara heu de seguir recte...
En llegir-ho, vam fer el que ens deia, és clar. En aquesta ocasió vam anar a parar davant de la Bassa de Sant Oleguer. En un racó de la porta principal hi havia un arbre amb un cartell discret; segur que ens donaria informació important per seguir, així que no vam perdre temps:
Si el misteri voleu desvetllar,
a la fàbrica haureu d'entrar.
|
|
|
Ja teníem una altra pista. Vam contemplar el nostre entorn buscant una fàbrica i aviat la vam trobar; en veure-la vam anar-hi corrents. De lluny semblava un edifici sinistre: tres altres xemeneies mig enderrocades, finestres semiobertes, vidres trencats, reixes rovellades, la façana vella i feta malbé... tota aquella enorme edificació estava coberta d'una capa de gebre molt espessa. Vam provar d'obrir la porta principal, però no ho vam aconseguir, llavors vam donar un tomb per l'exterior amb la sort de trobar una petita obertura que ens va permetre entrar.
La Dina estava espantada, tremolava com una fulla i hi tenia motius; el que ens esperava a dins tampoc no era gaire divertit.
|
|
|
Mentre caminàvem en busca de noves pistes, es va sentir un soroll molt fort. Vam córrer en direcció a l'origen d'aquell so i ens vam trobar una pedra amb un llarg paper que l’envoltava. L’Andreu la va agafar i la va desembolicar. Tots estàvem impacients per saber què ens deia:
Si el misteri voleu desvetllar,
els meus ossos haureu de trobar
i l’esquelet muntar.
En llegir aquestes paraules, vam seguir endavant. Ens vam adonar que allí mateix hi havia un gos gran de color blanc ajagut, semblava un husky. A la Dina, en veure'l, li van passar tots els mals, li encantaven els gossos, en tenia un. En sentir el soroll que fèiem nosaltres, es va despertar i es va posar a córrer; l’Andreu, la Dina i jo vam seguir-lo fins arribar a un lloc desconegut. Aquesta vegada era una cúpula coberta, on es podia veure una finestra trencada i a sota unes rajoles amb un dibuix molt rar. Ara el nostre guia entrava per un forat bastant petit pel qual nosaltres no podíem passar, però no va caldre, ja que ràpidament en va sortir amb un os a la boca. Sense voler va trepitjar una rajola que contenia el mateix dibuix que havíem vist anteriorment sota la finestra. Es va sentir un sorollet suau i, de cop, ens va caure a sobre un líquid negre, llefiscós i amb molt mala olor, la mateixa que feien els mitjons de l’Andreu! La Dina va relliscar i va caure. Llavors va cridar:
—Aaaah! Hi ha un altre os!
En aquell moment es va obrir una porta, ens vam aixecar i vam començar a caminar fins a arribar al lloc on ens conduïa. Ens vam trobar amb un gran bassal, l'aigua del qual era negra, bruta i amb la mateixa pudor que la de les clavegueres i a la vegada feia uns remolins que ens van començar a arrossegar fins al fons. Em vaig tocar el coll per veure si tenia el pèndol i no el tenia, vam posar les mans a l'aigua per veure si el trobàvem i l'Andreu va dir:
—He trobat una cosa i em sembla que no és el pèndol!
Va aixecar la mà i va veure que era un os en què hi havia una lletra escrita amb retolador permanent, era la “S”.
Com vam poder vam sortir d'aquell lloc tan desagradable i vam provar de continuar el nostre recorregut; ara arribaríem a un carrer desconegut on un home ens mirava seriosament; nosaltres vam fer veure que no el vèiem però ell se'ns va acostar a la vegada que fèiem un passet enrere i engegàvem a córrer fins a trobar refugi a l'interior del portal d'una casa. Per sota de la porta va aparèixer un sobre de color negre i, és clar, el vam obrir. Dintre hi havia un altre os, ara amb la lletra “T”. Ja teníem més pistes, però res definitiu, jugàvem amb la col·locació de les lletres.
—Podria ser Est... —va insinuar un de nosaltres. Però en aquell precís moment el senyor que ens havíem trobat abans es va apropar i ens va preguntar els noms. No el coneixíem de res, així que li vam dir noms falsos. Quan nosaltres li vam preguntar el seu, va respondre:
—Em dic Est... atxim!
No el vam acabar d'entendre bé, però ràpidament ens va demanar si sabíem alguna cosa sobre un pèndol. Nosaltres vam dir que no, és clar. Ens preguntàvem què en sabia ell i per què li interessava tant. La Dina va suggerir que podia ser del FBI, els serveis d'investigació dels Estats Units. L'Andreu va fer funcionar la seva lògica i ens va dir:
—A veure si pensem una mica, si fos del FBI no portaria roba tan lletja.
Jo vaig cridar, una mica tip de tantes divagacions:
—Prou de tonteries!
Tots ens vam tirar endarrere i una porta es va obrir, vam caure a terra i la porta es va tancar tan fort que no es podia obrir.
Vam sentir uns sorolls estranys. D'on venien? De qui eren? Què ens volien dir?
Llavors vam endevinar alguna de les respostes. Era el gos d'abans, que bordava com si tingués alguna cosa a la boca:
—Guau! Guau!
—Intentem obrir la porta o buscar una altra sortida —va suggerir la Dina.
—Ei! La ploramiques s'ha fet la valenta! —va riure l'Andreu.
—A veure... on estem? —vaig començar a investigar en la misteriosa sala on ens trobàvem.
Per intentar trobar una sortida vam tocar totes les parets i res. Els rastres de rates, insectes, pols i teranyines indicaven que aquella habitació era molt vella. Vam rumiar i rumiar i ens va semblar que podria ser l'habitacle de la noia que ens havíem trobat a la Torre de l'Aigua.
—No n'hi ha cap, de sortida, Paula. No sé per què continues buscant, estem perduts i tancats! —va cridar desesperada la Dina.
—No ens podem rendir! —vaig afirmar—. Qui té tots els ossos?
—Jo —va respondre la Dina buscant-los ja dintre de la motxilla—. I què en vols fer?
Quan els vaig tenir a la mà vaig suplicar:
—Si us plau, veus de l'aigua, ajudeu-nos a trobar la sortida.
No va passar res. Aquella idea no havia funcionat.
Llavors el tanoca de l'Andreu va fer una empenta a la Dina tot cridant:
—Uuuuh!
—Aaaaaah! —va exclamar ella espantada.
—Tampoc cal posar-se així, que només era... —es justificava ell.
Però no va poder acabar la frase perquè l'habitació va començar a tremolar. I com que era tan vella, va caure un tros de sostre a pocs metres de nosaltres.
—Andreu! —vaig cridar—. Què has fet?
—Ei, mireu! Un sobre!
El vaig anar a buscar. Contenia un paperet però, aquest cop, només amb una paraula:
“Escolteu”.
Què significava en aquell moment aquell mot?
De sobte vam sentir:
|
|
|
Vine cap aquí, vine cap allà.
És igual.
Mai em trobaràs.
Mentre comentàvem els possibles significats d'aquelles darreres pistes vam seure sobre uns coixins vells, polsosos i mig estripats. Però quina va ser la nostra sorpresa quan, de sobte, es va obrir una porta.
—Finalment! —vam exclamar tots.
A fora es veia un gran llac amb l'aigua clara i transparent sobre la superfície del qual es reflectia la imatge de la Torre de l'Aigua. Ens vam quedar embadalits contemplant tot allò.
|
|
|
Potser teníem les pistes que ens faltaven molt a prop. Però, sense saber com, vam anar a parar dins de l'aigua.
Què més ens podria passar?
|
|
|
