|
La por envaïa el meu cos, no podia parar de tremolar. El cor em bategava a mil per hora. Estava molt espantada! I si per culpa meva es va provocar tot aquell caos? Com ho podria solucionar?
Al cap d’uns moments van trucar al timbre de casa, eren la Dina i l’Andreu, em venien a veure esverats i molt espantats, també.
|
|
|
|
La meva mare es va adonar que passava alguna cosa estranya i ens ho va preguntar. Nosaltres, intentant dissimular, li vam dir que no passava res i que no es preocupés. Vam haver de marxar de casa ràpidament perquè, si no, la mare hauria intuït que ens passava alguna cosa greu, però en marxar ens vam deixar… el pèndol!!
|
|
|
|
La nostra intenció era tornar a l’escenari dels fets, allà on va començar tot. I vam encaminar el nostre destí cap a la Torre de l’Aigua, allà és on havia de començar la nostra investigació.
|
|
|
|
Mentrestant, a casa, a la mare li va cridar l’atenció aquell pèndol oblidat al damunt del moble de l’entrada. El va agafar, el va mirar i va pensar: “D’on ha sortit això? On deuen haver anat aquests nois tan de pressa? Hi ha alguna relació entre això i aquest pèndol?” La mare es feia moltes preguntes, estava molt sorpresa i espantada… No les tenia totes del que es portaven els nois entre mans.
Va voler continuar fent feina i es va emportar el pèndol a la cuina. Va obrir l’aixeta per rentar els plats i… SORPRESA!!... L’aigua era negra!!
No havia passat ni mig segon que el pèndol es va il·luminar. La mare es va espantar molt, li passava tot allò i estava sola a casa…
Immediatament, va voler investigar si les altres aixetes rajaven, també, aigua negra. Va córrer cap al lavabo: negra a la pica del lavabo, negra a la dutxa… negra per tot arreu!
—Mare meva, què està passant? Sembla cosa de fantasmes… i aquest pèndol? —la mare estava molt i molt esverada.
De cop i volta totes les aixetes es van engegar i va començar a sortir l’aigua negra i amb unes bombolles que deien:
—Escolta les veus de l’aigua.
Mare conscient,
vigila la teva filla.
Si no fas cas de l’aigua
li perilla la vida.
La mare no es podia creure el que estava passant.
—On hauran anat aquests nens? On s’hauran ficat? —es repetia una i altra vegada.
Va anar corrent a trucar a la mare de la Dina i la mare de l’Andreu per explicar-los tot el que estava passant. Les mares li van dir que no sabien on eren els nens i que venien corrent a casa seva.
|
|
|
|
Mentrestant, els nens ens dirigíem cap a la Torre de l’Aigua. El camí va ser molt llarg i carregat de nervis, ens fèiem tantes preguntes! No enteníem res!
De cop i volta em vaig adonar que vaig deixar el pèndol a casa i vam pensar que potser això ens ocasionaria un problema greu.
Vaig dir-ho als companys:
—Sabeu què m’ha passat?
—Què més pot passar? —va dir l’Andreu.
—Doncs, m’he deixat el pèndol a casa. Penseu que ens pot portar algun problema això?
—I a la teva mare li pot passar alguna cosa? —va preguntar la Dina tota espantada.
—Esperem que no l’hagi trobat…
|
|
Quan vam arribar a la Torre de l’Aigua, la vam trobar tancada. L’Andreu de seguida es va oferir a saltar la paret:
—Ei, no patiu, que jo salto i us obro per dintre. De passada podré revisar la situació des de dintre.
La Torre tenia una paret no gaire alta que si se saltava es podia accedir a l’interior per tal de mirar d’obrir la porta per dintre.
Quan l’Andreu va saltar la paret, va apuntar malament i va caure a l’aigua, on hi havia l’esquelet. Es va sentir “xxxxooooooofffffffff!”
|
|
|
|
I a continuació l’Andreu va cridar:
—Ajudeu-me, ajudeu-me… si us plau!
No el podíem ajudar, no podíem obrir la porta. Era horrorós.
Vam perdre tant els nervis que de tant forçar la porta d’entrada es va trencar el pany i es va obrir.
—Ja venim, ja venim, Andreu. No pateixis! —vam cridar la Dina i jo alhora.
|
|
|
Quan vam ser a dintre de la Torre, vam buscar l’Andreu per tot arreu i no el vam trobar…
—Andreu, Andreu, on ets? —cridàvem.
I l’Andreu no contestava. Vam estar una bona estona buscant-lo i cridant-lo i l’Andreu ni contestava ni donava senyals de vida.
L’ANDREU HAVIA DESAPAREGUT!!
De seguida vam començar a recórrer la Torre per tot arreu per veure si trobàvem l’Andreu.
Vam mirar per on havia caigut, i misteriosament havia desaparegut l’Andreu, però també l’esquelet.
No enteníem res; si el tema de l’aigua contaminada era impossible de resoldre, ara, la desaparició de l’Andreu era encara pitjor. On era el nostre amic?
|
|
De sobte, vam sentir un soroll molt extravagant que ens va fer seguir-lo cap al soterrani de la Torre.
Cada vegada el soroll era més fort i cada vegada ens feia més por. Vam arribar al fons i vam veure una porta secreta i molt misteriosa.
La vam intentar obrir però no es podia perquè necessitàvem un objecte que la fes obrir: el pèndol, potser? Si acostàvem el pèndol al pany potser s’obriria?
|
|
|
|
Vam decidir anar cap a casa a buscar el pèndol, però havíem de deixar l’Andreu allà? No podíem acabar d’aclarir les nostres idees. La Dina va tenir una idea:
—I si vas tu a buscar el pèndol i jo em quedo aquí? —va dir tota valenta.
—D’acord, però no et moguis d’aquí. No vull perdre un altre amic.
Però quan vam fer mitja volta per sortir de la Torre, vam sentir un “nyeeeeeecccc”.
La porta es va obrir.
I totes dues ens vam posar a cridar sense poder moure’ns.
Al cap d’un moment, tot estava en silenci i ens vam mirar amb cara de no saber què fer…
—I si entrem i mirem si l’Andreu és aquí dintre? —em va dir la Dina.
Vam haver de treure forces d’on fos i totes valentes vam entrar a la cambra.
En el moment que vam posar els nostres quatre peus dins d’aquella misteriosa habitació, la porta es va tancar darrere nostre.
Ens vam posar a plorar, ja no podíem aguantar més emocions…
Sort que hi havia una mica de llum que ens permetia observar el que hi havia allà a dintre i vam començar a caminar, perquè l’habitació ens conduïa per un passadís secret replet de columnes i símbols estranys pintats a la paret…
|
|
|
