|
La Dina i jo estàvem molt espantades, no trobàvem l’Andreu per enlloc. La Dina es va quedar mirant aquells símbols pintats a la paret, li sonaven molt. El seu pare és arqueòleg i li havia ensenyat a llegir jeroglífics.
—Paula, crec que els jeroglífics diuen que si seguim per aquest passadís trobarem un altre pèndol.
—Doncs anem a buscar-lo, potser hi trobarem alguna altra pista.
Ja ens havia passat una mica la por però continuàvem amoïnades pel nostre amic.
Portàvem una bona estona caminant i no trobàvem res de res. La Dina estava tan cansada que es va repenjar en una columna i aleshores:
—AAAAAAAAH! —totes dues vam fer un crit. S’havia obert un passadís secret. Quan ens va marxar l’ensurt vam entrar.
El passadís estava ple d’estalactites i estalagmites i bassals d’aigua. En aquell moment l’aigua ens va tornar a parlar:
|
|
A la torre heu arribat
i un pèndol heu trobat.
Més pèndols haureu de trobar
que al final haureu d'ajuntar
per la darrera pista trobar.
|
|
Quan el missatge va desaparèixer, vam seguir caminant. Al final del passadís hi havia un llac enorme amb un gran bloc de gel al mig. A dalt de tot hi havia alguna cosa que brillava amb molta intensitat.
La Dina i jo vam quedar meravellades.
Vam pensar que, potser, aquella cosa brillant ens podria servir d’ajuda.
De cop i volta, del mig d’aquell llac enorme va aparèixer una barca. Tota decidida hi vaig pujar i vaig estirar el braç de la Dina. Quan les dues vam ser a dalt de la barca, es va començar a moure sola fins que va arribar al costat de l’enorme bloc de gel. La Dina, sense pensar-s’ho, va pujar al capdamunt del bloc i allà va trobar un altre pèndol. El va agafar i quan va tornar a la barca ens el vam quedar mirant totes dues. La barca ens va portar a la riba del llac i quan vam baixar, de sobte, va aparèixer una altra porta. La vam obrir i vam entrar en una sala molt gran amb màquines que semblaven telers, devia ser una antiga fàbrica. Al fons de la sala hi havia una porta mig oberta amb un llum que feia pampallugues. Vam mirar què hi havia a dintre. Era una sala amb unes pantalles on es podien veure tots els punts de distribució d’aigua de Sabadell. Hi havia algú que mirava les pantalles. Vam marxar d’allà silenciosament i vam continuar caminant pel passadís. Al cap d’una estona, al final del passadís vam veure una llum brillant que semblava un nou pèndol. De les gotetes d’humitat que penjaven del sostre, les aigües van tornar a parlar:
|
|
Al passadís tenebrós heu arribat,
els pèndols màgics m’haureu de donar
si voleu les vostres mares i l’Andreu salvar.
|
|
Mentrestant, la meva mare estava realment molt espantada. Va anar a trucar a les altres mares. Dels nervis, li va caure el pèndol al terra, d’ell mateix va sortir un pergamí fet d’aigua i, davant els ulls de la meva mare, l’aigua va tornar a parlar:
|
|
Si els vostres fills voleu trobar
el pèndol a la torre haureu de portar.
L’Andreu està segrestat
però encara no és massa tard.
|
|
Després de trucar de pressa i corrents a les altres mares, va agafar el cotxe i es van dirigir a la Torre de l’Aigua. De sobte, la mare de l’Andreu es va desmaiar i va desaparèixer. Es van espantar molt, però van decidir que el millor seria continuar i resoldre aquell misteri.
Nosaltres vam agafar el pèndol i ens vam quedar allà aturades, no sabíem com continuar.
De sobte el terra va començar a tremolar. A la Dina li va relliscar el pèndol i es va obrir un gran forat il·luminat per una intensa llum per on va caure el pèndol.
—Mira Paula, hi ha una sortida! —va dir la Dina.
—Doncs va, sortim! —vaig dir.
Vam sortir a l’exterior, però no reconeixíem aquell entorn, aquella ciutat no semblava Sabadell.
—Que estrany! —va dir la Dina—. No sents un soroll d’aigua? Ens vam girar i vam veure que la Torre de l’Aigua estava en funcionament!
—Com pot ser? —va dir la Dina.
—Estem en el passat!!! —vaig dir jo.
—Paula, aquell nen, no et sembla que és l’Andreu?
—Andreu!!! —vam cridar totes dues emocionades.
—Dina, Paula, com heu arribat fins aquí?
—Ja t’ho explicarem. Ara el que hem de fer és intentar tornar a casa.
Vam estar passejant per aquells carrers que no ens sonaven gens i de cop ens vam trobar una senyora que ens mirava desorientada, era la mare de l’Andreu. Vam anar cap allà i la vam abraçar. Li vam explicar el que estava passant i vam decidir buscar una sortida. Caminant per allà vam veure un gran bassal, ens va cridar l’atenció perquè els pèndols van començar a brillar amb molta intensitat. Els vam acostar a l’aigua i automàticament les aigües van començar a bombollejar, deien…
|
|
Si entreu per aquest bassal
una cosa meravellosa trobareu.
Una ciutat neta i en bot estat,
i les aigües blaves i netes recuperareu.
|
|
