|
Estàvem tots molt sorpresos. L'Andreu, fent-se el valent, va dir:
—Bé, ens hem de llançar ja! Si voleu, salto jo primer.
—No, això no ho podem fer, no és gaire segur, hem de buscar una altra solució. Encara ens posaríem en més embolics —li va respondre la seva mare. La Dina i jo no gosàvem intervenir, però tampoc les teníem totes de tirar-nos al bassal. Vam tirar cap al carrer que teníem més a prop. Allí vam veure un senyor més aviat gran, ens sonava a tots.
—Aquest senyor l'hem vist en algun lloc, però on? —va comentar la Dina.
—A mi també em sona, però... sí! El vam veure a la Torre de l'Aigua, al costat de les pantalles! —vaig exclamar.
Vam veure com el senyor se n'anava mirant-nos malament. Ens vam quedar tots astorats. El vam seguir fins a un carreró, però anava massa ràpid i el vam perdre de vista.
—Què és allò? Un altre pèndol? —vaig preguntar sorpresa per aquella nova troballa.
|
|
—Però quants pèndols més trobarem? —digué la Dina una mica esverada.
L'Andreu va córrer a agafar-lo, i tan bon punt el va tocar, el cap ens començà a donar tombs. Al cap d'una estona, que se'ns havia fet interminable, ja no vèiem la gent vestida de forma estranya, ni la Torre de l'Aigua en funcionament.
—Però, on és ara el pèndol? —va preguntar la Dina.
Tots vam córrer cap al bassal que havíem vist abans i vam contemplar com el pèndol desapareixia cap al fons.
Seguidament ens decidírem a entrar dins la Torre de l'Aigua i tirar escales avall per dirigir-nos al soterrani, on havíem vist el senyor que vigilava unes càmeres. Vam pensar que potser allà el trobaríem, però tot el contrari, no hi era.
Jo no entenia res! I estic segura que cap dels meus companys tampoc.
Vam anar al lloc on hi havia l'esquelet per veure si hi trobàvem alguna cosa; allí hi havia un nen que estava jugant amb un pèndol. Quin ensurt! Després, quan estàvem a punt de sortir, vam tenir una sensació estranya, com si algú ens estigués observant fixament.
|
|
|
|
Al cap d'uns instants es va sentir una veu masculina; vam intentar esbrinar d'on venia, sorgia de la sala on estava l'esquelet. Allí vam trobar una carta i ens va picar la curiositat de mirar-la. Deia:
|
|
Si l'enigma voleu descobrir;
gireu-vos d'esquena i no penseu en la fi.
Aquesta carta us pot enganyar;
però presents heu d'estar.
|
|
Dins del sobre hi havia un altre pèndol, aquest cop era diferent. Quan vam reaccionar, vam seguir les ordres de la carta, però l'Andreu sempre ha de ser una excepció; ell es va girar, i en veure aquelles persones amb un aspecte molt estrany, va començar a estrènyer el pèndol, fins que el va trencar en mil bocins. Jo vaig cridar:
—Andreu, què has fet? Això ens podria donar la solució de l'aigua. Què farem ara?
—Ho sento, no ho he fet expressament —em va contestar innocentment.
—Nens, no és el millor moment per discutir, em sembla que algú ens ha de dir alguna cosa —ens va dir la mare per tal de centrar-nos en el tema principal.
De cop, uns nois que no coneixíem de res es van apropar:
—Hola, qui sou? Què voleu? —va preguntar la Dina tota embalada.
—Dina, no perdis els nervis! Vine al meu costat —va dir-li la mare de l'Andreu, protegint-la.
—Això ho hauríem de preguntar nosaltres —respongué un dels nois.
—Nosaltres hem vingut per recuperar l'aigua incolora! —va replicar l'Andreu.
—Sabem qui ho ha fet!! —cridà un company.
|
|
|
|
Vaig mirar els nois, un s'intentava amagar la mà dreta. Mentre m'hi acostava vaig fer els possibles per veure-l'hi, la tenia tota negra. Em vaig començar a fer preguntes: què podia ser? Com s'ho havia fet? Per què se l'amagava? Tot plegat semblava un capítol de Sherlock Holmes, així que havíem d'acabar de resoldre el cas.
—I qui ho ha fet? —els vaig preguntar.
—Nosaltres us ho direm, però ens heu de prometre que no ho explicareu a ningú.
Tots ens vam mirar i vam fer que sí amb el cap.
—Tracte fet! Ara ens dieu qui ha estat —va dir l'Andreu traient pit.
Els nois van afegir:
—Veniu i us ho explicarem.
Ens van portar per un passadís molt fosc, llarguíssim, se'ns va fer etern. Jo m'esforçava a veure-hi, la Dina m'agafava el braç molt fort, em va arribar a fer mal, tenia por. Finalment vam arribar a l'habitació de les pantalles. La Dina em va xiuxiuejar:
—Paula, aquest lloc no et sona?
|
|
—Sí, però ara no me'n recordo —vaig donar com a resposta.
Els nois ens van mirar, i vam dissimular com vam poder el nostre desconcert. Després em va venir a la memòria: era la sala de pantalles! De cop l'Andreu va exigir:
—Ja ens ho podeu dir! Estem cansats d'esperar-nos!
—Seieu en aquestes cadires —va respondre un dels nois.
Jo vaig començar a explicar part del que ens semblava que podria ser la solució:
—Un dels sospitosos és el senyor que la Dina i jo vam veure mirant les pantalles.
Els dos nois ens van observar, i nosaltres a ells. Van respondre:
—El culpable és...
Tots quatre obrírem els ulls com taronges.
—El culpable és un senyor que està aquí controlant les pantalles i uns altres de més joves que porten uns vestits una mica estranys —va explicar el noi més alt.
El meu cervell era ple de preguntes: per què sortia l'aigua bruta? Com s'ho havien fet? A qui corresponia aquell esquelet? Què hi feia allí? Per a què servien els pèndols?
El noi més alt va continuar:
—Hem vist els joves que abocaven tinta a l'aigua.
Amb aquesta resposta podíem donar per resolt el tema de l'aigua bruta, però encara ens faltava l'enigma de l'esquelet i el pèndol.
|
|
|
|
—Vam veure l'esquelet, que era per espantar els nens que feien la visita a la Torre de l'Aigua —va comentar un dels nois.
Encara no ho acabàvem de tenir prou clar, així que en acabar aquella conversa vam anar a rondar per la Torre de l'Aigua. Mirant, mirant, vam trobar el famós esquelet; el vam observar de dalt a baix, en el crani, una mica amagat, hi posava: Made in China.
Vam tornar a la sala de les càmeres a continuar investigant. Allí vam trobar una pedra que tapava una placa de metall on posava:
CONDUCTE CAP EL DIPÒSIT
Vam entrar dins el conducte, i en poca estona arribàrem al dipòsit. De seguida vam veure quina era la causa que l'aigua fos negra; allí hi havia un petit bidó del qual sortia un petit rajolí de tinta. Ràpidament vam tancar l'aixeta i ens el vam emportar perquè la policia l'examinés. Quan estàvem a punt d'arribar a la comissaria
|
|
dels Mossos d'Esquadra, ens van atrapar els nois dient-nos cridant:
-No digueu el secret a ningú! Us hem intentat...
-Què voleu dir? -vaig interrogar novament.
-Veniu a la torre i us explicarem la veritat -van respondre.
No enteníem res. Ara que semblava que començàvem a trobar respostes...
No ens van dur a una de les llòbregues sales que havíem visitat abans, sinó a una sala amb entapissats i tot un mobiliari digne d'un rei.
Allà, ens van fer seure en una cadira de metall reforçat, i van començar a explicar:
—Aquell noi de les pantalles és un dels nostres. Som uns “OKUPES”. Hem sigut nosaltres els qui hem tirat la tinta al dipòsit. Hem fet tot aquest muntatge perquè la policia ja s'ensumava alguna cosa. Tot va a càrrec nostre. Com que els nens que venien a visitar “casa nostra” eren molt tafaners i hi havia la possibilitat que ens descobrissin, ho vam muntar tot per espantar-los. No ho digueu a ningú, si us plau!
Aquesta explicació ens va sorprendre d'allò més, però nosaltres vam anar demanant a aquells nois tot el que no enteníem d'aquell complot i ells ens van aclarir tots els dubtes; alguns de nosaltres ni sabíem què volia dir això d'”OKUPES”.
Finalment, havíem pogut resoldre el misteri. A partir d'aquell moment, tot allò va ser el nostre gran secret.
En tornar a casa, després de tranquil·litzar les mares amb una excusa de mal pagador, em vaig voler dutxar, i l'aigua va sortir incolora, com de costum.
Encara ara, després de molt temps, cada vegada que observo aquesta edificació tan emblemàtica de la nostra ciutat no puc evitar de recordar aquella història d'intriga que vam viure amb els meus amics.
|
|
