Resum de la 1a sessió ( 07-10-98 )
Idees nuclears del dictamen Informe sobre els precedents, la situació actual i les previsions futures de l'ensenyament artístic a Sabadell, per Joaquim Sala-Sanahuja.

1. Consideracions inicials

El dictamen inicial descrivia d'una manera sintètica l'evolució i les diverses fases històriques de l'ensenyament artístic, tant en l'àmbit general com en el local, i esbossava les línies futures d'aquest ensenyament, tot recalcant alguns aspectes problemàtics que calia sotmetre a discussió, sobretot perquè hi incidien factors concrets, com ara l'aplicació del projecte de Batxillerat artístic, que no podien ser valorats amb el mateix raser segons les arts implicades. El dictamen restringia, per tant, el camp d'anàlisi als ensenyaments actualment vigents, tot deixant una mica de banda la música, de la qual l'autor considerava que calia sospesar i discutir l'evolució futura en funció dels canvis recents, espectaculars, i de les possibilitats que sorgiran de manera quasi immediata.

Atès que el dictamen gairebé no entrava a considerar les qüestions de formació artística no lligades directament a l'ensenyament, caldrà d'ara endavant obrir vies de reflexió sobre aspectes com ara:

• Tasques de suport a les activitats artístiques (Escoles de música, d'expressió plàstica, de manualitats, etc., a nivells elementals).
• Empreses de sensibilització ciutadana, a partir d'exposicions, d'activitats dels museus, de disposició de l'entorn (urbanisme, etc.)
• Tallers de formació i de reciclatge d'adults (Centres cívics, grups de teatre, associacions artístiques, etc.)

2. Aproximació diagnòstica

2.1 Elements descriptius de la situació local.

El panorama educatiu sabadellenc es caracteritza, en l'àmbit de les arts, pel paper preponderant de les Associacions privades que tenen com a objectius la divulgació de l'expressió artística i la formació del públic. Per la seva dimensió social i per les seves activitats destacarem:

• L'Acadèmia de Belles Arts, que havia estat en l'origen de l'Escola Industrial, i que ha tornat des de fa uns anys a crear una secció de cursos de pintura i de dibuix oberta a tots els seus socis. Té actualment una política d'exposicions molt interessant. I ha obert una aula de concerts oberta a músics joves, amb molt d'èxit.

• L'Agrupació Professional Narcís Giralt. Sorgida d'una associació d'antics alumnes de l'Escola Industrial, posseeix diverses seccions de formació i divulgació artística. El seu públic és molt més homogeni: format exclusivament d'adults, sovint en l'última fase laboral o ja en la jubilació. Això afavoreix la interrelació entre els seus socis i sobretot un reciclatge postlaboral.

• L'Alliance française, que té, d'ençà de la inauguració e la seva nova seu social, una política d'exposicions i d'actes lligats a l'expressió artística.

En l'àmbit públic, l'Escola Illa ha pres el relleu dels ensenyaments artístics clàssics que s'impartien a l'antiga Escola Industrial d'Arts i d'Oficis. La seva situació i la seva vocació ja han estat descrites a bastament en el dictamen.

Els Museus, i especialment el Museu d'art, constitueixen un altre dels factors rellevants en la formació artística del públic. Darrerament, el Museu d'art ha programat una sèrie d'exposicions de caire recapitulatiu (Francesc Marlet, Joan Vilatobà, Rafael Molins, Sabadell a l'aparador del 1929, Joan Figueras i Soler, Santiago Segura, etc), que són de molt d'interès historiogràfic i pedagògic. En canvi, gairebé ha abandonat la divulgació d'autors contemporanis. El Museu participa, en canvi, en projectes específics de formació de creadors artístics, com ara La Nau o els seminaris del QUAM. També organitza estades d'artistes (a La Nau) i facilita el contacte d'aquests artistes, moltes vegades estrangers, amb el públic.

Existeixen també escoles d'expressió plàstica destinades a un públic majoritàriament infantil. No en tenim dades precises, però és un fet visible que el nombre d'escoles d'aquest tipus es troba en regressió. Moltes escoles d'ensenyament primari i secundari ofereixen hores optatives de formació plàstica, i potser això ha perjudicat la matrícula de les escoles especialitzades. Com a variant de les anteriors, cal esmentar el cas exemplar de L'Obrador, una escola que ha trobat una via més imaginativa.

En l'àmbit musical, cal destacar que la divulgació de la música a la nostra ciutat ha passat per fases molt diverses durant tot el segle. Des de l'Associació de Música, creada a començaments dels anys vint, que organitzà una gran quantitat de concerts prestigiosos, fins a les representacions d'òpera que organitzen avui els Amics de l'"pera, hi ha hagut una gran quantitat d'iniciatives que no sempre han reeixit, sovint perquè el públic no hi responia. S'observa, però, un interès creixent per la música i sobretot per l'ensenyament musical. El Conservatori de Música, institució centenària, ha passat a tenir una dimensió i una funció que corresponen més a les necessitats de la ciutat. I es multipliquen les escoles privades dedicades gairebé exclusivament a un públic infantil molt jove (potser per compensar un ensenyament insuficient de la música a les escoles de cicle primari i secundari).

Pel que fa al teatre, cal destacar diversos grups de teatre amateur que han constituït durant molts anys veritables escoles d'actors i de directors. El grup Palestra, en primer lloc, que ha derivat en el Teatre del Sol, amb sala de representacions pròpia (en una època, el grup Palestra posseïa l'Escola Enric Gallemí de formació d'actors). O també el Grup de Teatre La Faràndula, que es va especialitzar (encara que no exclusivament) en teatre infantil. Existeixen altres grups teatrals molt actius: el grup teatral de Sant Vicenç, el de El Ciervo, a més de companyies més recents que no tenen l'estatut d'associació.

El cinema compta amb una associació de llarga experiència, el Cine Club Sabadell, que ha passat per fases diverses però que és una de les associacions més importants d'aquest caire en l'àmbit cinematogràfic català. Abans de la guerra ja havia existit l'Associació del Cinema, que va continuar amb altres noms durant els anys cinquanta. També cal recordar l'experiència de la Filmoteca al Cinema Imperial, durant els anys vuitanta, que probablement es perllongarà en l'actual Societat de l'Imperial. Els tres centres excursionistes que van coexistir fins als anys 70 tenien, cadascun, una secció cinematogràfica. Existeix, a la nostra ciutat, una autèntica tradició de cinefília, malauradament poc explotada. No hi ha, que sapiguem, cap iniciativa de tipus pedagògic.

En l'àmbit de la fotografia, finalment, destaca el Càmera Club, una associació destinada a promoure i divulgar la fotografia, sobretot a escala amateur. Ha tingut una activitat molt continuada, i organitza exposicions i concursos internacionals.

Per cloure aquest apartat, cal referir el paper de primer ordre que hi té la Fundació Caixa de Sabadell, que promou activitats en tots els ordres que ens interessen i també ajuda a promoure'n a les associacions mitjançant el seu recolzament econòmic. És el cas, també, en aquest darrer capítol, de la Fundació Banc de Sabadell.

2.2 Punts forts

Deriven, essencialment, de l'existència de grups associatius força actius (com els que ja hem esmentat més amunt), amb un cert recolzament popular, sobretot en el cas dels que ja tenen una continuïtat notòria. És una característica sociològica important, atès que aquest substrat associatiu pot permetre que s'organitzin accions amb un resultat mínim garantit. En les arts plàstiques, en el teatre i en el cinema, existeix, a més del públic associat, un públic més ampli que pot beneficiar-se de les accions associatives. En el camp de la música, aquesta segona categoria de públic encara és incipient, atès que la formació musical havia estat tradicional molt poc rellevant.

Cal destacar, igualment, la possibilitat d'obtenir recursos externs per part de museus i associacions, que deriven de la presència activa en aquest àmbit tant de la Caixa de Sabadell com del Banc de Sabadell. En aquest aspecte, les condicions són molt més favorables a la nostra ciutat que no pas a la majoria d'altres ciutats catalanes.

2.3 Punts febles

Cal destacar, en primer lloc, la dispersió de moltes iniciatives didàctiques i de formació. Les associacions solen ser institucions tancades en si mateixes; els seus associats tenen tendència a interessar-se només pel que es fa a la seva associació, i menystenen o ignoren tot allò que, enfora, però en el mateix àmbit, els pot interessar.

Un altre factor estructural negatiu molt característic és la descoordinació. Poques vegades les associacions estableixen programes conjunts amb altres associacions, i rarament amb les institucions públiques, si no és en qüestions estrictament de finançament. Existeix, en aquest àmbit, una exclusivitat perniciosa, de vegades amagada en personalismes, que nou els resultats de moltes iniciatives. En matèria d'educació, les escoles no treuen prou profit de les iniciatives del Museu d'art, per exemple, i encara menys de les de les associacions.

Els equipaments divergeixen segons els àmbits, però no són negligibles. En molts casos han estat gestionats de manera atzarosa, amb criteris canviants i imprecisos. A tall d'exemple, Sabadell posseeix quatre teatres estrictes, tres de grans dimensions i un de butxaca: el Teatre Municipal (La Faràndula), el Teatre Principal, el Teatre Euterpe i el Teatre del Sol. El primer arrossega des de fa anys deficiències de disseny que encara no s'han pogut corregir. I només és idoni per a un cert tipus d'actes o de representacions. El segon i el tercer estan tancats o bé s'utilitzen per a sessions cinematogràfiques d'abast molt limitat.. Només el quart, amb capacitat gestionat per una associació, té una utilització raonable.

Poques associacions ofereixen, d'altra banda, un programa pedagògic prou organitzat.

En l'aspecte social, finalment, es fa palesa la manca de cohesió del públic. La formació artística dels sabadellencs és molt desigual. Existeixen unes diferències vertiginoses, que no existien ara fa quaranta anys, en l'àmbit de la formació artística i de la formació en general. Això fa que una part important de la població no tingui accés ni tan sols a les manifestacions públiques. No és, és clar, una qüestió que afecti exclusivament el nostre marc d'estudi, però és en aquest cas, com en molts d'altres, un factor determinant a l'hora d'endegar una acció d'educació artística.

3. Consideracions prèvies

3.1 Propostes d'actuació

3.1.1 Línies estratègiques.

• Retrat precís de la situació. Anàlisi fina de les dades sociològiques de la situació actual, caracteritzada per desigualtats greus de formació. Conceptuació dels diversos públics i de les entitats.

• Concepció de programes de formació adequats per a les diverses situacions i sectors ciutadans.

• Creació d'un panorama veritablement humanístic, amb una incidència especial en la formació d'adults.

• Organització d'un ensenyament preprofessional adaptat a les necessitats reals. Interrelació d'aquest ensenyament amb la indústria.

3.1.2 Objectius per al quadrienni vinent

• Millora de del nivell de formació artística, especialment als barris nous, amb accions específiques organitzades als centres culturals i als centres cívics, segons un model perfectament definit.

• Aprofitament més gran de les infraestructures que ja existeixen (centres cívics, associacions, etc.) i augmentar-ne la diversitat d'ús. Establir una llista d'entitats cooperadores de cada Centre cívic, per exemple. Incidència més gran, a nivell públic, dels Centres de producció artística (Ca n'Estruch, La Nau, L'antiga Funerària, etc.)

• Coordinació de Museus i Associacions amb les Escoles i amb altres Associacions. Creació d'una estructura municipal ad hoc, d'assessorament i de coordinació.

3.1.3 Aspectes que haurien de ser objecte d'estudi:

• Una visió sociològica fina de la formació artística real en la ciutat: enquestes de població, catàlegs d'escoles, etc.
• Anàlisi de la situació i de l'organització en aquest àmbit de diverses ciutats europees comparables.

3.1.3 Accions a desenvolupar

Pel que fa a l'ensenyament:

1. Organitzar una coordinació òptima de l'ensenyament del Batxillerat artístic amb els centres d'ensenyament ja existents (Escola Illa i Conservatori), tot extraient els màxims avantatges possibles d'una normativització que és, en si mateixa, poc fecunda.

2. Coordinació amb les institucions universitàries (Universitat Autònoma de Barcelona), sobretot pel que fa a les Associacions, per tal d'obtenir assessorament i elaborar realitzacions conjuntes.

3. Coordinació de Grups i Associacions amb Museus, Instituts i Escoles. Arbitratge municipal i difusió a les escoles.

Pel que fa a la formació en general:

1. Creació de "tallers" d'adults de nivell correcte (a partir de les associacions i/o dels centres municipals). Amb una atenció especial a les arts aplicades.

2. Establiment de "ponts" entre el nivell de formació general i els nivells preprofessionals. Això ha de ser particularment afinat en l'àmbit de la música, amb la promoció de grups d'afeccionats, com és usual als països europeus --conjunts de cambra, corals, bandes, etc. Pel que fa al teatre, cal promoure tallers de formació d'actors al si de les entitats ja existents. Es pot pensar en uns tallers conjunts, a partir d'una mena d'estructura federativa.

4. Memòria descriptiva de la 1a. Sessió, 7/10/98

Hi assisteixen, segons un primer recompte, 23 persones.

L'autor del dictamen n'exposa les línies generals i els aspectes que queden pendents. Caldrà discutir d'aspectes que corresponen específicament a la música, a partir d'aportacions dels assistents, i també del teatre.

Les primeres intervencions sospesen la incidència del "Batxillerat artístic" en la música. Entre els assistents hi ha la impressió, per l'experiència recent --que és encara de curta durada (1 mes)-- que els efectes seran positius. En canvi, valoren negativament l'ensenyament musical a nivell d'escola primària i secundària, sobretot pel fet d'una inadequació professional de molts dels mestres. També es destaca que el problema de la formació musical no sorgeix concretament de la formació de professionals (que n'hi ha, i sempre n'hi ha hagut, malgrat un ensenyament sovint deficient), sinó més aviat de la formació en les fases inicials. Algú destaca el fenomen de l'"aïllament" dels músics a dins del paisatge de les arts, potser pel fet d'una formació que exigeix massa dedicació.

Pel que fa a l'ensenyament musical a nivell d'escola primària, es demana que es facilitin mitjans per als desplaçaments dels escolars al Conservatori de Música. La discussió se centra aleshores en si calen, per a l'ensenyament músical a aquest nivell, especialistes, o bé si calen mestres amb una preparació especial.

Es recalca el fet que el Conservatori ha de preparar alumnes amb objectius diferents: formació general per als principiants, i preprofessional (necessàriament?). També es comenta la inexperiència dels professors de música davant d'alumnes que vénen de centres diferents, amb nivells de formació massa diversos.

I es valora la proliferació d'escoles de música, de nivell elemental, que contrasta amb la decadència de les escoles d'arts i de manualitats. S'observa, paradoxalment, un gran interès per l'educació musical dels infants i poc interès, per contra, per la música en si.

En l'àmbit de les arts plàstiques, hi ha una intervenció que destaca l'existència d'expressions artístiques "oblidades", generalment pluridisciplinàries: Comic, videoart, cinema...

En referència a les Escoles oficials (d'Arts i Oficicis i Conservatori), es comenta el retard que ha existit en l'elaboració d'una reglamentació i d'uns programes homologables, coses que expliquen algunes de les dificultats actuals. Es planteja aleshores la qüestió de la titularitat dels centres. Eç0s recalca la importància del fet que hi hagi competències municipals, en la mesura que permet de maniobrar en un marge més adaptat a la realitat.

S'expressa la necessitat d'incrementar la divulgació de la tasca dels nostres artistes, especialment a les escoles. Però s'observa que això no s'aconsegueix gaire, especialment perquè els mateixos mestres no coneixen o no segueixen aquests creadors.

A nivell global, s'insisteix en la necessitat de destriar els ensenyaments formals dels ensenyaments que duen a sortides professionals. I es mesura, en aquest sentit, quin destí es pot donar als centres cívics i als tallers que organitzen, si és que n'organitzen.

Encara en relació amb la instauració del "Batxillerat artístic", però amb un abast més general, un assistent pregunta si no caldria considerar la literatura com una de les arts implicades en el nostre camp de discussió. És una qüestió que queda en l'aire.

Finalment, s'observa el fet que el teatre no ha tingut gaire paper en la discussió. Es deixa per a la sessió vivent aquesta qüestió, com a addenda a la sessió anterior.

per anar