|
Es trobaven al carrer, davant la botiga de catifes. Però tot era diferent, molt més antic. Van decidir entrar-hi i van veure una senyora jove, d'uns 20 anys. Portava el mateix penjoll que el de la venedora de catifes, sens dubte era ella, però molt més jove! Tota la gent que es trobava a la botiga els miraven de dalt a baix i molt seriosos. Un nen petit i trapella va dir:
Mare, mira quins vestits més estranys porten aquests nois!
Al sentir això els nois es van molestar i en Pau va contestar:
Què dius nen? Si és la roba que està més de moda. La teva si que és rara!
El nen es va posar a plorar agafant-se al vestit de la seva mare i aquesta va rondinar:
- Poca-vergonya! Me'n vaig, no vull que torneu a fer plorar el meu nen!
I fent-li carícies va sortir de la botiga. La resta de la gent també va anar marxant fins que només van quedar ells i la jove venedora que els va escridassar.
Què heu fet colla de brètols? M'heu espantat la clientela!
Va fer una pausa, va prendre aire i mirant-se'ls de dalt a baix els va preguntar:
Per cert, d'on veniu?
Del segle XXI, al vostre servei -van dir en to burleta.
Però si som al segle XX! -va respondre la venedora
De cop en Pau va entendre que passava. Estaven en el passat!
Sí, venim de l'any 2006. Quan vosté tingui uns cinquanta anys, penso jo, seguirà treballant aquí.
Què? Doncs jo pensava canviar de treball aviat. El cap em paga poc -va respondre.
La veritat, es quedarà aquí i la botiga serà seva -va dir la Jana.
Sabem que el forn de ponent és aquí sota i començo a entendre el seu secret. Podem baixar? -va demanar en Pau.
La dona, tota estranyada i sense acabar d'entendre què deien, va donar-los permís per baixar, com a mínim no els tindria voltant per la botiga espantant la clientela. Els nois van baixar l'escala, acompanyats pel Dentetes dins del cistell. Tot era com abans, van entrar al Forn de Ponent i van tornar a veure la inscripció. Posava una altra cosa. L'Aïna, la va llegir en veu alta:
“Si voleu tornar a casa vostra,
haureu de menjar-vos les postres”
Postres? -van dir tots alhora.
De sobte, de la paret en va sortir una nevera. En Pau va allargar la mà per obrir la porta i agafar les postres però... la nevera va sortir corrent! Tots van posar-se a córrer per seguir-la.
Un, dos, un, dos, un dos... -marcaven el ritme.
Llavors es va sentir:
I la nevera creua la línia de meta en primera posició i guanya la categoria de 400 metres llisos!!!
Tots es van quedar bocabadats.
Bé, anem per feina -va dir l'Arnau.
Van obrir la nevera i van trobar molts postres.
Quins agafeu? -va dir l'Arnau.
Jo vull maduixes amb nata! -va cridar la Jana.
Doncs jo vull un flam! -va dir l'Aina.
Voldria arròs amb llet -va dir el golafre de l'Arnau.
Quin pal, jo m'haig de quedar la fruita! -va replicar en Pau
I el Dentetes? -va preguntar la Jana.
Pastís de pastanaga! -va exclamar l'Arnau tot traient un bon tall de pastís de color taronja de la nevera.
Quan s'ho van haver menjat tot, van aparèixer al Forn de Ponent. Tot era igual que al principi i van decidir pujar les escales per assegurar-se que havien tornat al present o per veure en quina època es trobaven. De seguida, van veure que es trobaven al 2006. Van apropar-se a la senyora del penjoll i li van donar les gràcies per tot. Tenien moltes ganes de sortir al carrer. I la senyora semblava que no s'hagués adonat que havien desaparegut durant la seva visita al Forn. Tot i que volia marxar, la Jana intrigada li va preguntar:
Vostè, des de quan treballa aquí?
Ui, nena, des de ben joveneta -va respondre.
I la botiga, és seva? -va preguntar el Pau.
Ara si què ho és -va contestar- però quan vaig començar a treballar hi havia uns altres amos. Fins i tot va haver un temps en que vaig pensar en plegar, en aquells temps,,, I recordo que una vegada... Oh! He d'atendre aquella senyora que acaba d'entrar: Un altre dia us explicaré la història. Espero que torneu a venir.
Ja al carrer l'Arnau va mirar el rellotge.
Hem estat només vint minuts visitant el Forn!
Què dius, deus tenir el rellotge espatllat, jo crec que hem estat hores! -va dir la Jana.
Sí, segons el meu rellotge amb prou feines hem estat més de vint minuts! -va exclamar el Pau.
Tots van mirar el rellotge, era cert que només havien estat uns vint minuts però tots tenien la sensació d'haver passat hores. Van decidir anar a casa del Pau i posar una mica d'ordre a tot el que els havia passat. El Forn de Ponent devia ser com una mena de Màquina del Temps i i ells sense proposar-s'ho l'havien activat i havien fet un viatge al passat i altres móns fantàstics i desconeguts.
Van tornar a quedar un parell de vegades i van fer el treball, s'ho van passar molt bé fent-lo i tots estaven contents de treballar junts. Gràcies a aquell treball s'havien conegut millor i s'havien fet amics. I només en vint minuts! Tant bé es van entendre que els va sortir un bon treball i la borde de la profe els va posar un deu.
Una tarda amb una còpia del treball van decidir anar novament a la botiga per parlar amb la venedora. En aquell treball havien inclòs una història i els hi feia gràcia que la senyora del penjoll la llegís, ella era una de les protagonistes.
|
