|
–Una possibilitat és que cada un de nosaltres vagi a una torre diferent –va dir en Pau.
–Nooooo! No ens tornem a separar més! –va dir la Jana.
–Té raó, hem de sortir tots junts d’aquesta època, no podem córrer el risc que algun de nosaltres es quedi perdut per aquí –va dir l’Arnau.
Així que van decidir entrar tots junts i anar provant. Potser tindrien sort i encertarien a la primera quina era la torre de l’ogre.
Mentre caminaven pel passadís, buscant l’entrada de la torre, la Jana va ensopegar amb el penjoll de la Senyora i sense donar-li gaire importància ni dir res a ningú el va guardar a la butxaca. De sobte es van trobar davant d’una porta de fusta amb un gran pom de ferro. Els nois van intentar obrir la porta però pesava molt i ni fent força tots a l’hora la van poder moure. La Jana es va adonar que al voltant del pom de la porta es podia distingir perfectament la forma d’una serp. De seguida va recordar el penjoll que s’havia posat a la butxaca; el va treure i va dir als altres:
–Abans m’he trobat el penjoll de la Senyora, i ara crec que no ha estat una casualitat. Penso que el necessitem per obrir la porta.
–Sí, mireu, la serp del penjoll té la mateixa forma que la del pom –va dir l’Arnau.
–Si els encaixem, segur que s’obrirà la porta sense cap esforç –va dir en Pau.
Van encaixar el penjoll al pom i es van començar a sentir uns sorolls de maquinària i la porta es va començar a obrir.
Van entrar tots ràpidament, menys en Pau, que es va quedar badant a fora; sort que l’Arnau el va estirar per la samarreta i el va fer entrar de cop. I li va dir:
–Hem dit que aquesta vegada no ens separaríem! Fes el favor de no badar!
En Pau no va dir res, l’Arnau tenia raó; calia estar atents si volien sortir d’allà i esbrinar el secret del forn de Ponent.
Quan tots van ser a dins, la porta es va tancar de cop. L’Aina digué:
–Hi ha un cartell penjat a la paret!
La Jana va encendre una petita llanterna que portava a la butxaca i va llegir en veu alta:
AQUESTA ÉS LA TORRE MÉS ALTA DEL CASTELL.
MOLTS HI HAN ENTRAT,
PERÒ POCS N’HAN SORTIT.
SI SOU VALENTS I LLESTOS,
EN SORTIREU.
PERÒ SI NO....
AQUÍ US QUEDAREU!
En Pau es dirigir a la porta i començà a cridar:
–Vull tornar a casaaaaa, no em vull quedar aquí per sempre!!!!
–Òndia, Pau, no hauria dit mai que fossis tan poruc –va dir l’Arnau.
–Poruc ho seràs tu –va dir en Pau, ofès.
–Va, deixem-nos de discussions i comencem a pujar –va dir l’Aina.
–Sí, va pugem-hi –van dir tots alhora.
Les escales eren fetes de quadres blancs i negres.
–Mireu, aquestes escales recorden un tauler d’escacs! Crec que aquesta és la primera trampa. Ho he vist en les pelis d’Indiana Jones! Abans de començar a pujar, fem una prova –va dir l’Arnau.
Va tirar una pedra al quadrat negre i la rajola va desaparèixer deixant un forat en què no es veia el fons.
L’Aina va llençar una pedra a la rajola blanca... i... no passava res!
–Tenies raó, Arnau! –van dir tots.
–Sí..., doncs hem de pujar per les rajoles blanques! Som-hi, comencem a pujar –va dir la Jana.
Eren moltes les escales que havien de pujar i, a més, havien d’anar fent els saltirons per no trepitjar cap rajola negra. Era molt cansat pujar d'aquella manera, així que per descansar una mica s'anaven recolzant a les parets. De sobte, tot s'il·lumina de cop i veuen que de les parets surten unes punxes que els barren el pas. Tots es queden parats i en Pau quasi es desmaia de l'ensurt, havent de recolzar-se a la paret per no caure. En aquell mateix moment tot torna a quedar fosc, i les punxes s'amaguen.
-Gràcies, Pau! -van dir tots-. Com has sabut parar aquesta trampa?
En Pau no entenia res; ell no s'havia adonat de res, només sabia que havia passat tanta por que quasi es desmaia, però no era qüestió d'explicar això als seus amics. Va callar i van continuar pujant.
Quan van arribar a dalt de tot de la torre estaven esgotats, així que es van asseure tots davant la porta. Segurament allà al darrere hi hauria l'ogre. Per tant, era el moment, a més de descansar, de pensar en el que haurien de fer a continuació.
-El primer que cal fer és pensar una cançó que -com els havia dit la Senyora- adormi l'ogre -va dir l'Aina.
-Jo en sé una -va dir la Jana-. Només cal que l'aprenguem tots.
La cançó deia així:
ERA UN CONILL QUE PELS AIRES VOLAVA,
DESITJAVA ARRIBAR A TOCAR LA LLUNA AMB LA MÀ.
OOOOH! CONILL VOLADOR,
QUE DESITJAVA TOCAR LA LLUNA AMB LA MÀ,
AMB LA MÀ.... AMB LA MÀÀÀÀÀ, AMB LA MÀÀÀÀÀÀ....
|
|
|
A tots els va semblar molt bé aquesta cançó de la Jana. Ja tenien la cançó, ara calia entrar a la torre i trobar l'ogre.
Van obrir la porta; un altre cop van haver de fer servir el penjoll, el pom d'aquesta porta era exactament igual que el de la porta de sota. La van anar obrint a poc a poc i van veure que la sala estava tota il·luminada amb espelmes. Tots van sentir un calfred de por que els va deixar immòbils allà al mig.
-Allà, l'ogre és allà al fons! -va cridar en Pau.
En sentir el crit, l'ogre es va girar i va començar a avançar cap a ells.
-Ara!, comencem a cantar ja! -va dir la Jana.
En sentir la cançó, l'ogre es va aturar i se'ls va quedar mirant tot palplantat allà al mig. Ells repetien la cançó una vegada i una altra fins que l'ogre es va adormir. Però no solament es va dormir l'ogre, sinó que ells també van començar a sentir una sensació de relaxació que els va deixar ben adormits.
Tots quatre van entrar en el mateix somni. En el somni tot era clar i meravellós. Un prat verd amb flors de tots els colors i un
|
|
|
munt de fades diminutes volant per sobre d'ells. Una d'elles els va dir a cau d'orella que si volien sortir del somni i descobrir l'enigma del forn de Ponent havien d'atrapar una d'aquelles fades i agafar un saquet que totes portaven ple d'una substància màgica que els ajudaria a esbrinar l'enigma i tornar a casa.
-Quan tingueu el saquet, heu de tirar el seu contingut per sobre d'en Dentetes, i ja veureu el que passa -els va dir la fada.
Ho van aconseguir, van atrapar una fada diminuta i li van agafar el saquet; van tirar les pólvores per sobre d'en Dentetes i en un instant es van despertar. Van mirar al seu voltant però res no els era conegut.
|
|
|
|
