|
|
|
CAPÍTOL 2 : VIATGE EN EL TEMPS
|
|
Els joves arriben a una sala fosca i plena de teranyines. Arraconat, darrere una gran columna i garratibat, troben en Pau. En aquesta sala, hi troben dues portes atrotinades. En una d’elles, amb moltes dificultats, llegeixen una endevinalla i a l’altra veuen un cartell penjat del pom que diu: “PERILL”. Després de deliberar durant una bona estona, van arribar a la decisió següent:
L'Aina i la Jana passarien per la porta de l'endevinalla, mentre que el grup dels nois s'endinsaria per la porta del "PERILL". Abans de començar la seva marxa, la Jana dóna el cistell als nois amb en Dentetes i els diu:
-A més de brúixola, servirà per fer-vos companyia.
L'Arnau i en Pau comencen a empènyer la porta que va grinyolant mentre s'obre a poc a poc. Les noies, per la seva banda, resolen sense cap dificultat l'endevinalla. Acomiadant-se amb un tímid "adéu", cada parella comença el seu recorregut.
|
|
|
|
Les noies, després de caminar a les palpentes per un passadís fosc, es van trobar una porta que els va semblar que era de plata, amb un pom d’or i una endevinalla escrita en bronze que estava situada al mig de la porta, on es podia llegir:
“VALUÓS COM L’OR, PRECIÓS COM LA PLATA. ANELLS, COLLARETS, ARRACADES. ENDEVINA, TÉ MOLTA BRILLANTINA, QUÈ ÉS?”
Llavors l’Aina va cridar dient:
—“ELS DIAMANTS, SÓN ELS DIAMANTS!”
De sobte, la porta, fent un crac, crac, va començar a obrir-se i les noies van entrar dins d’una habitació que estava tota plena de diamants. La Jana va agafar-ne un i tot seguit l’habitació
|
|
va començar a trontollar. Per sort l’Aina va trobar una clau que obria la porta següent. Van arribar a un lloc desconegut per a elles...
Per l’altra banda, els nois, després de caminar una estoneta pel passadís fosc, es van trobar un paper al terra... ERA UNA SOPA DE LLETRES!
|
|
|
|
En Pau es va treure de la butxaca un bolígraf i va començar a buscar paraules. L’Arnau, tot nerviós, va prendre el bolígraf a en Pau i, disparat com un coet, va marcar unes paraules. Quan va arribar a l’última va cridar: “MITJANA”. Havien descobert la clau per obrir la porta següent. Van mirar una mica al seu voltant i van veure gent
|
|
|
|
vestida amb robes fosques i llargues, carretons que anaven d’un cantó a l’altre dels carrers aixecant polseguera, uns personatges que els va semblar que eren uns bufons, i van arribar a la conclusió que havien fet un recorregut en el temps cap enrere i es trobaven a l’EDAT MITJANA.
La gent del carrer observava com a éssers estranys tant els
|
|
|
|
|
nois com les noies, encara que tots dos grups no s’havien trobat. Els nois van començar a caminar entre la gent, que se’ls mirava, els empaitava i se’n burlava. Mentre anaven caminant, van trobar un retrat del passat, que estava trencat per la meitat i li faltava un tros. El van agafar i l’Arnau el va guardar a una de les butxaques del seu pantaló, i van continuar caminant. Per altra banda, les noies es trobaven desorientades i envoltades d’un grup nombrós de gent. Després d’una estona van poder sortir i, quan anaven caminant per un carreró estretet, van trobar la meitat d’un vell retrat i el van agafar. Continuaven caminant pel carrer i van escoltar la veu d’un bufó que cridava:
|
|
|
|
“SENYORES I SENYORS, LES PERSONES QUE TROBIN LA MEITAT D’UN GRAN RETRAT CAL QUE ES DIRIGEIXIN AL CASTELL.”
Els nois per un cantó, que també van sentir la veu del bufó, i les noies per un altre, després d’haver passat per un seguit de carrerons foscos i polsegosos van arribar a les portes del castell i es van tornar a trobar tots plegats. Van explicar-se tots els entrebancs que van haver de passar i van donar el tros del retrat a un cavaller que vigilava la porta del castell.
|
|
Els va fer passar i van anar caminant per un passadís molt fosc fins que van arribar a un lloc on es van encendre unes torxes que van il·luminar una gran sala plena de mobles grans i atrotinats, de l’any de la picor.
|
|
|
|
Al centre d'aquesta habitació hi havia una gran taula amb una gran quantitat de menjar. Els nois xafardejaven detalladament tot allò que veien els seus ulls i, de sobte, va aparèixer la senyora de la botiga,
Al centre d'aquesta habitació hi havia una gran taula amb una gran quantitat de menjar. Els nois xafardejaven detalladament tot allò que veien els seus ulls i, de sobte, va aparèixer la senyora de la botiga, que semblava molt més jove i bella que com l’havien coneguda. Tenia un cabell ros molt llarg, una pell rosada i uns grans ulls blaus. Anava vestida molt estrafolària, amb una corona plena de pedres brillants al cap. Es trobava envoltada de cavallers.
|
|
|
La Senyora, que és així com l'anomenaven els seus guardes, fent uns quants passets curts, dirigint-se als nens, els va dir:
-US ESTAVA ESPERANT... SI VOLEU SABER L'ENIGMA DEL FORN DE PONENT, HEU D'ANAR A LA TORRE MÉS ALTA DEL CASTELL.
Els nois, sense entrar en raons ni escoltar ni una paraula més, van donar les gràcies a la senyora de la botiga i van acomiadar-se. Però aquesta els va dir amb una veueta molt dolça:
—ESPEREU, NOIS. LA TORRE ESTÀ VIGILADA PER UN OGRE i NOMÉS EL PODEU DISTREURE SI L’ADORMIU AMB UNA CANÇÓ QUE PARLI D’UN CONILL.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
