|
Un cop dins, tot era foscor. Una esgarrifança els va fer tremolar a tots. Per sort, l’Aina portava una llanterna; la va encendre i va poder veure en Pau allà palplantat amb una expressió de terror. Quan els va veure es va tirar a sobre d’ells i els va abraçar a tots.
—Quina sort que hi heu entrat! Estava mort de por!
—Sí… però ara hem de buscar la manera de sortir d’aquí… —va dir l’Aina.
—Sí… Però si el que diu la inscripció és cert, no serà una tasca gaire fàcil —va dir l’Arnau.
—És clar que en sortirem! —va dir la Jana—. Som llestos i enginyosos! Au, som-hi! Hem d’investigar que hi ha per aquí dins.
L’Aina va fer una repassada del lloc enfocant amb la llanterna. Estaven en una mena de vestíbul amb una porta al fons. Al costat de la porta hi havia un cartell que deia:
“HEU ENTRAT EN UN LABERINT DE PORTES QUE S’OBREN PER ENTRAR …
PERÒ PER SORTIR… HEU DE SUPERAR LA PROVA. SI ÉS AIXÍ, TINDREU LA CLAU…SI NO…. ADÉÉÉÉÉU!!!!!!”
Els quatre es van mirar amb cares de terror. Realment estaven espantats.
—Bé! Que us voleu quedar aquí per sempre?
—Noooooo! —van contestar tots a l’hora.
—Doncs posem-nos en marxa. Hem de trobar la manera de sortir d’aquí abans que els nostres pares ens trobin a faltar i organitzin un “sarao”.
—Hi entrem, doncs…?
Sense esperar la resposta dels seus companys, l’Arnau va obrir la primera porta. Era una porta gran i pesant. Tots van empènyer i mentre s’obria feia un soroll molt fort i desagradable.
—Recordeu-me que quan tornem aquí porti una mica d’oli per a aquesta porta —va dir l’Arnau rient, intentant posar una mica d’humor.
Ningú no va riure; no estaven per gaires orgues.
—No crec que hi torni mai més! —va dir en Pau—. Qui ens manava a nosaltres entrar en un lloc prohibit…?
Van entrar i la porta es va tancar de cop darrere d’ells, fent un soroll tan fort que van fer un bot i es van abraçar tots.
El que van veure els va deixar bocabadats. Era una sala de parets de pedra. De fet, semblava una cova amb tot de prestatges cavats en la mateixa roca, plens de llibres. Llibres enormes amb les tapes de pedra. Tenien tallades unes lletres o símbols que ells no coneixien. Devia ser un llenguatge molt antic.
La sala estava travessada per un ample riu de foc, i es podia veure una gran porta tancada a l’altra banda del riu.
—Sembla un riu de lava —va dir l’Aina.
—Síííí, i la porta és a l’altre costat… Com el travessarem? —va dir en Pau.
—Aquesta deu ser la prova! Segur que si trobem la manera de passar a l’altra banda podrem obrir la porta! —va dir la Jana.
Tots quatre van començar a observar aquell lloc, les parets, els llibres; miraven per tots els racons, encara que no sabien què buscaven.
De sobte l’Aina va tenir una idea.
—Si poguéssim agafar alguns d’aquests llibres els podríem posar a sobre de la lava i fer una mena de pont per passar —va dir l’Aina.
—És veritat, però deuen pesar molt, són enormes!
—Algú té una altra idea...?
—Doncs som-hi!
Van intentar treure un llibre, però era impossible: pesaven massa, es necessitava molta força!
De sobte, van tocar un llibre que no semblava tan pesant. Quan el van estirar per treure’l un altre cop es va sentir una maquinària que grinyolava. El van estirar entre tots i quan ja va ser fora del prestatge, van veure que a la tapa hi havia gravada la forma del penjoll de la senyora de la botiga.
Van sentir un soroll i quan es van girar van veure que al mig del riu de lava s’havia fet una mena de passadís. Tots van anar corrents i en un tres i no res estaven a l’altra banda, on la porta de sortida s’anava obrint al mateix temps que el llibre tornava al seu lloc i la lava anava cobrint el passadís. Van sortir de la sala i la porta es va tancar darrere d’ells amb un gran cop.
—Ho hem aconseguit! —deien tots, rient i saltant. Van seguir el passadís pensant que ja estaven salvats però al final hi havia una altra porta. Van entrar i van trobar una sala semblant a l’anterior. Aquesta vegada, però, les parets estaven plenes de forats; s’hi sentia un soroll estrany, desconegut, si més no, per ells. Era com un brunzit. De sobte, l’Arnau va fer un crit; tots es van mirar i van quedar aterrits. Pels forats sortien serps com les del penjoll de la senyora de la botiga.
L’Arnau enfocava les parets amb la llanterna i les serps semblava que es multipliquessin. Anaven envaint l’espai on eren ells. La Jana estava aterrida, paralitzada. No suportava les serps, hi tenia fòbia. Molt lentament, es va apropar i va agafar una serp que tenia als peus, i se la va posar al coll.
Tots la miraven bocabadats; els seus amics coneixien la fòbia de la Jana a les serps.
De sobte, totes les altres serps, que ja pràcticament cobrien tot el terra, es van paralitzar. La Jana caminava lentament cap a la porta i tots els altres anaven al seu darrere. A mesura que s’acostaven a la porta, aquesta s’anava obrint. Van sortir tots i un cop fora es va tornar a tancar. La Jana es va despenjar la serp, la va deixar al terra amb molta cura i la serp va pujar reptant per la porta i va desaparèixer a través del pany.
Tots es van posar a saltar i a cridar i a donar les gràcies a la Jana, però ella no entenia res, no recordava res del que havia passat.
Aquest cop pensaven que ja estaven salvats i que al final del passadís trobarien la sortida que els portaria a algun carreró de la ciutat, però quan el passadís es va acabar van trobar una tercera porta.
Aquesta vegada no van entrar tan de pressa; estaven cansats i espantats, però de sobte van veure una gran ombra que s’hi acostava. Tots van fer un bot; van obrir la porta i van entrar. Realment estaven morts de por. Les parets d’aquesta sala no eren de pedra com les altres, eren humides i fangoses. Al mig hi havia una gran peixera amb un peix enorme i tot ple de punxes. La clau de la porta estava a sota de tot.
—Aquesta vegada serà més fàcil; només cal ficar la mà a l’aigua i agafar la clau —va dir en Pau, i va començar a ficar-hi la mà.
—No! Para! —va dir l’Aina—. Aquestes punxes segur que porten algun verí. Hem de treure el peix abans.
—I com ho farem sense tocar-lo? —va dir l’Arnau.
—Té, agafa el meu conillet —va dir la Jana—, retirarem el peix amb la seva cistella i així no l’haurem de tocar.
No s’havien adonat, però, que de les parets i del terra anaven sortint tot d’insectes i aranyes peludes que s’anaven acostant cap a ells.
Quan ho van veure tots van fer un crit i van dir:
—Hem de fer-ho de pressa!
Els va costar, però finalment el peix es va posar dins del cabàs i van poder agafar la clau.
Van obrir la porta i van sortir, cridant i espolsant-se els insectes que ja els començaven a pujar per les cames.
Un cop a fora, pensaven que el perill havia acabat, però van veure que la gran ombra encara era allà, que avançava cap a ells.
Van començar a córrer i, sense pensar-s’ho, van travessar una altra porta. Aquesta vegada la sala estava completament buida. L’única cosa estranya era que la porta de sortida era molt i molt vella; semblava que la fusta estigués podrida.
Enmig d’un silenci sepulcral es va començar a sentir un soroll que venia del sostre. Tots van mirar amunt. Del sostre sortien unes punxes de ferro que avançaven cap a ells. Si no aconseguien sortir-ne seria el final.
L’Arnau va veure, al mig de la sala, un martell. El va agafar i tot ell es va il·luminar. Resplendia com si fos fet de llum. El va dirigir cap a la porta i aquesta es va obrir. Tots van sortir disparats. Les punxes es van aturar just a temps.
—Aquesta vegada ens ha anat molt just! —va dir en Pau.
—Hem de sortir ràpid d’aquí! —van dir tots a l’hora.
De sobte van sentir novament una presència esgarrifosa. L’ombra continuava allà. Al seu darrere va aparèixer la senyora de la botiga amb un vestit negre i el penjoll que desprenia una llum encegadora. Estava davant d’una porta de la qual sortien sorolls que ells no van poder reconèixer.
|
