|
—Au! —exclama la Jana—. Algú m’ha trepitjat!
—Ho sento, he estat jo —diu l’Arnau.
—Podries vigilar una mica, no?
—Ja t’he demanat perdó. A més, no et queixis tant, al capdavall has estat tu qui ens ha empès fins aquest forat! —crida l’Arnau amb la veu tremolosa de no haver-se enrabiat mai.
—Ui, que el nen s’ha enfadat. Que potser tens por? —riu la Jana.
—Pareu de barallar-vos, si us plau. No veieu en la situació en què ens trobem?
—No, no veiem “absolutament” res!!! —respon la Jana, enfotent-se de “l’empo” de l’Aina.
Mentrestant, l’Arnau treu la seva llanterna de la butxaca i il·lumina l’escena. Es fa el silenci. Un passadís llarguíssim s’obre al seu davant. No se’n veu el final. Sense dir res, comencen a caminar sense pensar. El passadís, fet de roca viva, és estret i humit, unes goteres regalimen per les parets i unes altres cauen del sostre formant bassals. Les parets estan marcades amb el signe de la margarida i la serp recargolada entre els seus pètals. Les goteres marquen el ritme de les passes dels tres nois. En arribar al final del passadís es troben en una sala d’on surten tres passadissos més. Flanquejant la boca dels tres túnels, una serp esculpida a la paret els convida a entrar-hi amb la seva mirada encesa. L’Arnau observa que la primera entrada està assenyalada per la llengua bífida de la serp, la seva boca espinosa marca la segona i la tercera està marcada pel cascavell de la seva cua.
—Ens haurem de dividir —diu l’Aina.
—Però si ens dividim ens pot passar alguna cosa —diu la Jana.
—Que potser tens por? —diu l’Arnau amb to burleta.
—No, i ara! Però...
—Cagada! —crida una veu des del fons d’un dels passadissos.
—Qui hi ha? —pregunta la Jana mig espantada. Però ningú no dóna resposta.
—Ei! Dentetes, on vas? —diu la Jana—. Ràpid, anem a buscar-lo!
—Però, per què es para? —diu l’Arnau—. Sembla que ha trobat alguna cosa.
—Ha trobat una sabata! És del Pau! Quina pudor de rocafort!
De sobte, el Dentetes olora la sabata i se’n va cap una paret. Allà comença a rascar-la ràpidament i es troben davant d’una porta.
—L’obrim o no l’obrim? —diu l’Aina.
La Jana, tan maldestra com sempre, s’entrebanca amb una pedra i cau de morros sobre la porta, que s’obre amb un gran esclat de llum. Quan ja poden obrir els ulls veuen un lloc molt estrany cobert de catifes de tots colors. En entrar a la sala trepitgen una catifa que es comença a moure. De sobte s’aixeca i comença a volar. La sala és en realitat un celobert i la catifa amb els nens vola cap a un altre món.
—On som? —diu la Jana.
—Ostres, quin vent que fa! —diu l’Aina, mentre recull un paper de diari del terra i el comença a llegir per a veure si poden descobrir on són. L’Arnau mira la data i veu que són a l’any 6969 i comencen a caminar cada cop més sorpresos pels carrers de la ciutat. Llavors troben que no hi ha cotxes al carrer. Alcen el cap i veuen tot de cotxes voladors i s’espanten perquè creuen que els en caurà un a sobre. Veuen gent caminant amb les seves mascotes amb el cap de gos i les potes de medusa. Les cases són totes voladores perquè quan van de vacances no cal que vagin als hotels. També hi ha una zona on hi ha una piscina, també hi passa un riu. Baixa un taxi del cel i aterra al seu costat. El taxista surt del taxi i els pregunta si volen anar a fer un tomb. Els nens se’l queden mirant perquè de la sorpresa no han entès res del que ha dit. Al cap d’un moment reaccionen, però és massa tard perquè ja són dins el taxi i el taxista els apunta amb una pistola de raigs XXX i tot el rotllo. Volen sortir del taxi perquè estan molt espantats, són massa joves per morir i tenen un control de trigonometria... Però de sobte el taxista es comença a estirar la pell fins que veuen que és una màscara i es troben cara a cara amb la dependenta de Cal Ventura. Estan espantats d’haver-la trobada.
—Però qui condueix? —pregunta “l’empo”.
Ningú no dóna contesta. El taxi comença a caure en picat.
—No puc controlar-lo. Vinga!, intenteu ajudar-me —sense voler, la Jana prem un botó i el taxi desplega un paracaigudes gegantí.
El taxi baixa i aterra lentament al costat d’un riu, que estava fet de suc de taronja.
—La dependenta ha desaparegut! —exclama la Jana.
Surten del taxi corrents i el taxi explota a l’instant: després d’haver passat això no els pot passar res pitjor. Comencen a caminar per la ciutat; de sobte es troben un banc, entren per veure si poden treure diners perquè tenen molta gana.
Tenen una herència de 69.000 euros.
—Tinc gana, anem a un restaurant —diu la Jana.
—Anem-hi!
De cop, el terra comença a tremolar.
—Un terratrèmol! —diu l’Aina.
|
