Les dues noies estan molt espantades perquè no s’havien trobat mai en aquesta situació. En Moshé s’arma de valor i intenta atrapar els dos homes; s’hi apropa cada vegada més. Els lladres veuen que si no s’afanyen no se’l podran treure de sobre, així que continuen corrent desesperadament i tornen a saltar el mur. La Jana no pot més i, malgrat els nervis i la por, exclama:
—Ei, el meu mòbil!
En Moshé corre, agafa tan fort com pot l’home gros i li diu:
—Ei, dóna’m el mòbil o trucaré a la policia, si no, t’estomacaré!
Els lladres es resisteixen i surten corrents.
Just en aquell moment el mòbil torna a sonar: un, dos, tres trucs… La Jana espera una trucada urgent de la seva mare, el vol agafar però no s’atreveix a arrencar a córrer darrere dels dos intrusos. Quatre, cinc, sis, set… para la música del mòbil, surt el contestador i algú hi deixa un missatge, que cap dels quatre amics no és capaç d’entendre. És llavors quan els dos homes tornen a aparèixer en escena i planten cara als quatre amics. La Jana, atemorida, exclama:
—Ei, si us plau, que jo no he fet res per merèixer-me això. Doneu-me el meu mòbil i deixeu-me sortir!
En Moshé s’hi enfronta, però no se’n surt. S’hi ajunta en Pau, al qual es vol encarar l’home baixet, però la Jana, sense reflexionar quines conseqüències tindrà la seva actuació, li comença a tirar pedres; l’Aina s’hi afegeix. Per a sorpresa de tots, l’home baixet cau rodó: una pedra l’ha tocat al cap. L’home gros, enfurismat i treient fum pels queixals, s’apropa al Moshé, però en Pau li apareix per darrere per sorpresa i li clava un cop de puny a la cara; li comença a rajar sang del nas. En Moshé exclama:
—Us en penedireu!
En aquells moments, el vigilant del museu sent el rebombori i apareix en escena. No ho havia fet mai, però es veu obligat a treure la pistola: se sent un tret, el qual fereix el braç de l’home baixet. Els dos lladres s’escapen corrents com poden. Astorat, el vigilant truca immediatament a la policia municipal. La Jana, l’Aina, en Moshé i en Pau es queden amb ell. Els dos nois li expliquen que eren allà per agafar el mòbil que havien oblidat al matí amb l’institut, que s’havien colat al Museu per la finestra de casa d’en Moshé, que quan menys s’ho esperaven havien aparegut els dos homes, que en Moshé s’hi havia enfrontat i s’havien resistit sense voler-los tornar el mòbil...
Mentrestant, els dos homes ja han marxat corrents i, una vegada es troben fora de perill, s’adrecen a una de les estances del museu i van directes a una vitrina, la qual trenquen amb un aparell de cisallar i n’extreuen un diamant, considerat dels més valuosos mundialment, muntat en un anell amb una inscripció inintel·ligible. El que ells no saben és que l’anell en què està muntat el diamant duu una microcàmara interior. Els dos homes, una vegada tenen la peça a les seves mans, treuen un walquitalqui, des del qual demanen reforços per a vigilar la seva actuació. Mentrestant, la policia arriba al Museu malgrat que, amb tot l’enrenou, cap dels presents no se n’adona encara. Just en aquell moment, els dos lladres estan agafant una petita estàtua triangular, de l’època prehistòrica, envoltada d’or, molt valuosa. Aleshores, senten soroll, s’amaguen: volen sortir per la finestra del lavabo però està tancada.
Al cap d’uns minuts, els quatre amics i el vigilant respiren a fons: veuen aparèixer la policia. Els dos lladres arranquen a córrer i s’esfumen per una escala interior subterrània; troben un camí, pel qual va caient aigua, cada vegada en més quantitat. Al final del camí, miren cap a dalt i se n’adonen que hi ha la policia guaitant-los sota una estança tota inundada d’aigua per atrapar-los. Malgrat la trampa, surten com poden fins al pati, es miren, somriuen: tenen el diamant i l’estàtua prehistòrica a les seves mans. Al cap d’uns moments, se sent una forta explosió.
