|
Estàvem fent classe amb el substitut de la Maria Parets. Ens havia acabat de dir que havíem de fer un treball d’història, per parelles. De cop, va sonar la campana i tothom es va preparar per anar-se’n cap a casa. El Ra i jo ens vam trobar a la sortida de l’escola.
—M’estranya que la Maria encara no hagi tornat —vaig comentar.
—A mi també! Per què no anem a veure-la a casa? —va afegir el Ra.
Vam agafar les bicicletes i vam enfilar cap a casa seva. Quan vam arribar-hi, la porta era tancada. Vam trucar al timbre diverses vegades, però ningú no responia. Donàrem una volta per l’exterior de la casa i, per sort, vam veure una finestra ajustada. Llavors el Ra va exclamar:
—Mira aquella finestra! —i sense pensar-s’ho gaire va tornar a dir—: hi podem entrar!
—Bona idea, però, intenta-ho tu primer —vaig afegir.
Va provar d’escalar la paret, però era massa difícil, quasi impossible. Després vam provar d’enfilar-nos un sobre l’altre i finalment ho vam aconseguir. Quan ja estàvem a dins vam veure
|
|
|
que tot estava remenat, semblava com si algú hi hagués estat buscant alguna cosa.
—Però què ha passat aquí? —va dir en Ra tot sorprès.
Hi havia una prestatgeria plena de llibres sobre arqueologia.
—Mira, quina sort que hem tingut, aquests llibres ens ajudaran a descobrir coses sobre la nostra troballa —vaig comentar.
De seguida vaig anar a agafar-ne un, però, en intentant-ho, es va sentir un clic i aquella prestatgeria es va girar; semblava que estàvem dins d’una de les pel·lis d’Indiana Jones. Vaig mirar per tots cantons i no hi havia res de sospitós.
—Ra, Ra! Agafa el llibre daurat.
—No el trobo —em va dir ell. El va buscar i rebuscar fins que finalment el va trobar entre mig del munt de llibres que havien caigut amb el moviment de la prestatgeria.
|
|
|
—Ja l’he trobat! —va exclamar ell.
—Doncs agafa’l —vaig afegir.
Mentre en Ra va agafar el llibre, vaig veure una altra cosa que ens podria ajudar.
—Mira, Ra, una càmera de fotos. Potser ens pot donar alguna pista d’on és la Parets —jo la vaig engegar i sí, vam tenir sort, les fotos que hi havia ens eren familiars, eren de les excavacions en les quals havíem estat uns dies abans.
Tot allò ens ajudava a lligar caps.
—Ja sé on podem trobar la Maria —vaig dir jo.
Vam anar-hi amb bicis. També ens vam emportar les motxilles amb les lots, algunes cordes, entrepans de fuet i una cantimplora.
Un cop allà aquelles cordes ens van fer servei. En vam lligar una a un arbre que ens va ajudar a baixar pel forat. En arribar a baix tot era fosc. Vam encendre les lots, no vèiem ningú ni cap cosa sospitosa. Desil·lusionats vam seure a terra a descansar uns minuts.
—Mmm... —vam sentir una veu fluixeta.
—Què ha estat això? —vaig exclamar jo—. Tu ho has sentit, Ra? —la veu es va tornar a sentir.
—Ara sí que ho he sentit! —digué ell.
—Ve d’aquesta paret! —vaig dir una mica sorpresa i espantada.
A poc a poc vam començar a tocar aquella paret. Estava una mica humida, semblava d’un color diferent de les altres; era com si l’acabessin de fer. Vam sortir a l’exterior a buscar algun estri per foradar-la. Aviat vam trobar una pala i un pic i ràpidament ens posàrem mans a l’obra. Al cap de poc el Ra va preguntar:
—Què hi deu haver aquí dintre?
—No ho sé, Ra, però tot això de les fotos, la casa de cap per avall i que la Maria no vingui a l’escola..., no és molt estrany?
|
|
—Per què ho dius?
—No ho sé, Ra, potser és aquí dins.
—Sí, tens raó, podria ser —va respondre en Ra.
I vàrem continuar picant, fins que la paret es va anar esmicolant; quan la polseguera es va acabar... sííí! Hi havia la Maria lligada i amb la boca tapada.
—Mira! —vaig exclamar amb una gran sorpresa.
—Ràpid, deslliguem-la! —va afegir en Ra.
De seguida vàrem reaccionar.
—Hola, nois, què hi feu aquí? —va dir ella amb una veueta que gairebé no se sentia—. Finalment ha arribat algú.
—Però, què ha passat? —vam preguntar tots dos.
|
|
|
|
-Doncs l'altre dia vaig venir a les excavacions per veure què trobava, ja que vaig veure al diari una informació i unes fotos explicant que aquí s'havia trobat unes restes molt antigues; em va semblar molt interessant poder-ho investigar amb tots els alumnes, però primer m’havia d’assabentar de què hi havia —va explicar-nos ella encara força fatigada.
El Ra i jo ens vam mirar, vam rumiar una mica, no sabíem si dir-li que aquelles fotos les havíem fet nosaltres. Finalment ens vam decidir i li vam explicar:
—Ehem... Maria... Les fotos que vas veure les vam publicar nosaltres. Vam anar a la redacció del Diari de Sabadell amb el veí del Ra que és estudiant d’arqueologia, ja que la secretària no ens deixava publicar res sense un adult. Per això vam demanar ajuda al Xavi...
—Xavi?!?! —va exclamar la Maria sorpresa.
—Què el coneixes? —vaig preguntar-li.
—No, no, però un dels dos segrestadors se’n deia.
—I vas veure l’altre? —va prosseguir el Ra.
—Ah… sí… em sembla que l’altra era una noia amb els cabells llargs, castanys i arrissats, d’ulls marrons, ni gaire alta ni gaire baixa, i sobretot molt presumida.
—Eli! Em sembla que la noia m’és familiar.
—Ara que ho dius, a mi també.
Tots dos ens vam posar a pensar de què ens sonava aquella descripció.
—Ah! Sí. Podria ser la secretària del diari —va exclamar el Ra al cap d’un moment.
—Però què dius, boig! —li vaig respondre.
—I el Xavi podria ser el meu veí.
—Ara sí que estàs pirat! Però pensant-ho bé...
Mentre tractàvem d’esbrinar els motius que la secretària del diari i en Xavi podien tenir per segrestar la Maria i què hi feien tots dos junts, vam veure alguna cosa que ens va cridar l’atenció.
—Ostres! Us heu fixat amb les parets? Hi ha inscripcions! Podrien ser dels nostres avantpassats —vaig afegir il·lusionada.
Entre tots tres ens ho vam mirar amb una mica més de deteniment.
—Sembla el mateix tipus d’inscripció que hi ha gravada a la llosa! Us recordeu d’allò que ens va dir el Xavi: “Les nostres riqueses estan amb nosaltres en la vida i en la mort”. Doncs és això el que hi deu dir aquí.
—Deixeu-vos d’inscripcions, el millor que podem fer ara és trucar a la policia, explicar-los què passa i esperar que el Xavi i la Berta tornin a venir i així els puguin enxampar —va dir la Maria.
Nosaltres hi vam estar d’acord. Però en sentir aquell nom...
—La Berta? Qui és la Berta? —vaig dir jo.
—Deu ser la secretària del Diari —va contestar la Maria.
—Com ho saps? —va dir el Ra.
—Perquè el Xavi la va cridar pel nom i parlaven de com li anava la nova feina...
Ara semblava que tot estava clar.
Finalment vam fer el que havíem de fer, trucar a la policia. Quan van arribar, primer ens van fer preguntes sobre el que havia passat i què havíem fet. Després van idear un pla i plegats vam esperar que els segrestadors tornessin. Al cap d’una estona van arribar. Per fi els vam poder veure la cara. En efecte, era la secretària del diari i el veí del Ra. Ells, en veure tot el desplegament policial van intentar escapar-se, però entre tots ho vam impedir. Els policies, els van agafar i ens van dir:
—Ben fet, nois!
El Ra i jo ens vam fer una mirada de complicitat.
Als dos segrestadors: la Berta i el Xavi, els van posar a la presó durant un temps.
Al cap d’uns dies, tot es va poder resoldre amb l’ajuda incondicional de la nostra mestra i d’altres historiadors de la Universitat Autònoma que van confirmar que la llosa era dels ibers.
Era una troballa prou important, així que la van exposar al Museu d’Història, on van escriure els nostres noms com a descobridors, juntament amb el de la nostra professora, que va ser qui ens va ajudar a acabar d’entendre el significat de tot allò que havíem trobat.
Quan vam estar més tranquils, el Ra i jo vam poder quedar per acabar el treball d’història que teníem pendent. Finalment el vam fer sobre els ibers, és clar.
Al cap d’uns dies...
—Nois, ja tinc els treballs d’història corregits.
—Síííííííííí. Un 10 d’història!
L’alegria va ser desbordant.
El temps va anar passant i tothom va anar seguint el seu camí. Finalment el Ra i jo vam poder anar a la Universitat i vam ser uns bons arqueòlegs, però en les nostres investigacions sempre demanàvem el parer a la nostra professora, la Maria Parets.
|
|
|
