|
Anàvem cap a la seu del Diari de Sabadell quan en Ra em va dir:
—No em sembla gaire bona idea anar al diari sense saber res del descobriment. Seria millor que primer investiguéssim...
I o vaig respondre:
—Tens raó, Ra, tornem a casa i després anirem a Cerdanyola a investigar, d’acord?
—D’acord! —va dir ell.
El pare del Ra ens va acompanyar a Cerdanyola. Abans havíem trucat als seus amics per veure si podíem anar-los a veure al pis. Un cop allà, els vam explicar que havíem trobat una llosa i que volíem buscar informació sobre els ibers, perquè ens pensàvem que les lletres que hi havia escrites a la llosa eren iberes. També els vam informar que havíem fet fotos i que volíem publicar-les al Diari de Sabadell. Els amics ens van dir:
—Nosaltres us ajudarem a buscar informació sobre els ibers.
—Gràcies —vam respondre.
Tots junts vam tornar a Sabadell per buscar la informació. Un cop a la Biblioteca Vapor Badia, primer vam buscar a Internet, però no va haver-hi sort, ja que no sabíem ben bé on i com podíem buscar la informació per saber què volia dir aquella inscripció. Després vam buscar per tots els prestatges on hi ha els llibres d’història, però res, no vam trobar res que ens parlés d’aquella inscripció. Quan vam arribar a l’apartat d’història i arqueologia vam començar a fullejar llibres sobre els ibers i les ruïnes ibèriques que hi ha arreu del món. Ja portàvem molta estona buscant quan de cop vaig exclamar, amb una veu una mica massa forta per estar en una biblioteca:
—Ra, vine cap aquí!
Ell es va quedar parat, però de seguida va reaccionar i va córrer cap a mi.
—Què vols, Eli? Per què has cridat tant?
Jo li vaig dir molt emocionada:
—Mira què acabo de trobar! És la mateixa inscripció que vam trobar abans d’ahir i aquí diu que fa molts anys un tal Josep Maria Busquets la va trobar, però resulta que quan va tornar per agafar-la i portar-la al museu la llosa ja no hi era i des d’aleshores ningú més no l’ha trobat. Només hi diu això, res més!
Durant uns minuts es va quedar amb la boca oberta, sense poder dir ni una paraula. Quan ja va poder parlar em va dir, encara una mica sorprès:
—Doncs ara ja podem anar a demanar hora per veure el director del diari.
Portàvem moltes hores a la biblioteca i, de cop, amb l’emoció va aparèixer la gana i el cansament. Vam dir adéu als amics de Cerdanyola, tot agraint la seva ajuda i assegurant que els mantindríem informats.
El Ra i jo vam quedar per anar al Diari de Sabadell a demanar hora per parlar amb el director l’endemà sortint de classe.
I dit i fet, a les 5 de la tarda ens trobàvem al davant del gran portal. Vam picar al timbre i la porta es va obrir. A la secretaria hi havia una dona de pinta atrafegada i de cabells castanys molt arrissats que no va trigar gaire a atendre’ns.
|
|
—Hola, nens! En què us puc ajudar? —va exclamar vocalitzant molt perquè l’entenguéssim.
—Ser un nen no significa ser un carallot —vaig corregir jo—. Bé, l’altre dia vam agafar la bicicleta i ens vam endinsar a les obres del metro. Xafardejant, vam trobar una llosa amb una inscripció i tenim una informació fonamental, així que hem decidit portar-vos-la a veure què en podeu fer.
Aleshores li vaig donar la foto perquè se la mirés.
—Doncs sí, una informació increïble i molt útil, però... no us la puc publicar perquè em vingui de gust. M’haureu de convèncer.
|
|
|
|
—Com? —va preguntar en Ra.
—Ha, ha! Aquesta és la qüestió! Mireu, nens, no tinc temps per perdre’l amb vosaltres. Sou nens! —va comentar mirant-se les ungles—. Només nens.
—Però...
—Necessito un adult, un DNI, una firmeta i..., a més, com sé que no heu tret les fotos d’Internet?
—Però...
—Eh? Com ho sé? Mireu, nens, tinc feina, la porta és allà, no cal que torneu. Adéu!
Un cop al carrer ens van asseure en un banc sense ànims de comentar res més. Quan ja havia passat una estona:
—Bé, jo he de tornar a casa o la mama em matarà. Demà ens veurem a l’escola —vaig dir jo.
L’endemà, quan en Ramon sortia per anar a l’escola va coincidir amb un veí a l’ascensor. Era un estudiant de tercer d’història a la Universitat Autònoma i aleshores en Ra va aprofitar per preguntar-li com podia investigar o traduir del llenguatge dels ibers una inscripció o escrit fet per ells.
Aquell noi es va quedar una mica parat, però finalment li va dir:
—Apunta’m l’escrit en un paper, que jo t’intentaré descobrir què vol dir.
Van passar quinze dies i encara no sabíem res d’aquell escrit. Aquella tarda érem a casa d’en Ra fent un treball quan, de sobte, van tocar el timbre de la porta. En obrir-la vam veure el Xavi, el veí, que portava un llibre gruixut a la mà dreta.
|
|
En Xavi ens va preguntar d’on havíem tret aquell escrit. Aleshores el Ramon li va dir que era un secret i, després de fer-li prometre que no ho explicaria a ningú, li va explicar totes les nostres aventures fins aquell moment en què havíem trobat l’escrit dels ibers.
Aleshores, ell ens va dir que ja havia traduït aquell escrit tan misteriós i que deia:
—Les nostres riqueses han d’estar amb nosaltres en la vida i en la mort.
Contents, emocionats i supernerviosos, vam demanar al Xavi si ens volia acompanyar al diari perquè ens fessin cas. Sense dubtar-ho ni un moment es va oferir per tot el que fes falta i vam quedar per a l’endemà.
|
|
|
|
A la tarda, i després de sortir d’escola, ens vam trobar a la plaça i vam anar a l’edifici del diari amb el propòsit de demostrar a la secretària que s’havia equivocat amb nosaltres i d’aconseguir publicar la notícia. Un altre cop ens situàvem davant del portal del diari. Sense pensar-ho més, vam entrar després de picar el timbre i que la porta s’obrís.
—Hola! —vaig exclamar orgullosa.
—Bona tarda! —va dir en Ra amb energia.
—Hola, nens! En què us puc ajudar? —va preguntar ella fent-se la interessant i apujant el cap mentre feia formes estranyes amb els llavis.
—Serà...! —vaig exclamar jo—. Senyoreta!
—Com que vostè ens ho havia demanat, hem portat un carnet —va dir el Ra mentre el Xavi deixava el seu DNI damunt la taula.
—Hem portat l’adult, les fotografies i un escrit explicant els fets —vaig continuar jo—. Què s’ha d’omplir i on s’ha de firmar perquè ens ho publiquin?
La secretària va esbufegar i va donar voltes amb el cap. Finalment ens va donar un imprès i, tot ajupint el cap i senyalant amb el dit, va dir:
—Aquí.
Un cop l’imprès omplert, li vam retornar.
—Gràcies per la notícia. Procuraré que us la publiquin aviat —va dir-nos.
Aquell diumenge la Maria Parets comprà el diari, veié les fotos i va decidir parlar amb nosaltres sense saber que les havíem fet jo i el Ramon.
Quan ens vam trobar ella ens va ensenyar la notícia i va dir:
—Això és un descobriment històric! Demà en parlarem a l’escola!
Però l’endemà la Maria Parets no hi era; ni el dia següent, ni el cap d’una setmana.
|
|
|
