|
Entre tots van decidir agafar l’autobús número 7 per anar al nord-est de la ciutat. Van preguntar al conductor quina era la parada més propera a la carretera de Castellar i els va dir que quan hi arribessin ja els avisaria. Van baixar de l’autobús i van caminar per un camí de sorra al costat de la carretera fins a arribar al pont del riu Ripoll. Allà el camí feia una mica de pendent, però els va portar fins a la vora del riu. Van treure el jeroglífic per intentar saber quin era el punt exacte on es trobava la moneda i, de sobte, el Roger va veure en el primer pilar del pont el símbol de la segona moneda esculpit a la pedra.
—Mireu, nois, el símbol de la segona moneda! —va exclamar en Roger.
—Aquí podem començar a excavar! —va dir la Gemma—. Som-hi!
La Nadia i la Gemma van treure les dues pales, els dos pics i el raspall que portaven a les motxilles i van començar a excavar. Quan portaven una hora treballant, havien fet un forat d’uns seixanta centímetres de fondària i un metre de diàmetre. Al cap de dues hores més, i quan ja estaven excavant a dos metres de fondària, la Sílvia va sentir un soroll metàl·lic que va fer la pala tot topant amb algun objecte. La Sílvia va cridar:
—Ep, nois! Aquí hi ha alguna cosa! Anem amb compte i mirem de què es tracta!
Varen continuar excavant molt a poc a poc i van descobrir la moneda número dos.
—Ostres, Sílvia, quina sort que tens! Sempre trobes tu les coses! —va dir la Gemma.
La moneda estava molt bruta i oxidada, la van netejar molt bé i van comprovar que era la moneda que els faltava.
—Vinga, anem cap a l’Ajuntament! —va dir l’Oleguer.
—No, no, hem d’anar cap al Museu per agafar les altres cinc monedes i poder arribar a l’Ajuntament amb les set monedes! —va cridar la Nadia.
|
|
Un cop al museu van preguntar a la recepcionista on era el despatx del director. Quan van ser dins del despatx, li van explicar la història de la moneda de la Salut, el descobriment del portal de l’Ajuntament i la troballa de la moneda número dos. El director es va quedar bocabadat i va decidir ajudar-los. Tots els nois i el director del museu es van encaminar cap a l’entrada del pàrquing del costat de l’Ajuntament. Un cop allà van apropar totes les monedes a la rajola i el portal es va fer tan gran que ja hi podien entrar. El primer de passar pel portal va ser l’Oleguer i va sentir un fort vent que el xuclava cap a l’interior. Tot seguit van entrar la resta dels nois i el director i quan el vent els va xuclar cap endins a tots van trobar-se amb un passadís ple de rellotges que els conduïa cap a una llum. Al mateix temps els nois sentien uns crits d’eufòria i d’aclamació. Què era allò que sentien?
De sobte, es van trobar vestits amb roba de l’època romana; els nois portaven unes sandàlies de pell marró i una túnica curta lligada sobre una
|
|
|
|
espatlla. Les noies portaven vestits llargs i recollits a la cintura amb un cinturó daurat, els cabells els portaven deixats anar però amb una diadema que feia conjunt amb el cinturó. Es van adonar que havien viatjat en el temps i que el portal de l’Ajuntament els havia dut fins a Roma; eren al bell mig del Coliseu, l’amfiteatre romà del qual tots havien sentit a parlar.
L’amfiteatre estava ple de gom a gom, no hi havia cap forat per poder seure a les grades, la gent aclamava i cridava els gladiadors que havien de lluitar en aquell moment.
|
|
|
|
|
|
Un dels gladiadors portava un casc obert, una espasa a la mà dreta i un escut a la mà esquerra per protegir-se, el braç dret el duia protegit i caminava descalç per la sorra. L’altre portava un casc amb cresta, un cinturó de cuir amb un punyal i a la ma dreta —que també la portava protegida— hi portava una xarxa emplomallada; també caminava descalç per la sorra. El combat anava a començar. Els nois es van quedar sorpresos, sense alè, no s’havien imaginat mai que podrien assistir a un combat romà.
|
|
La lluita va començar quan un dels gladiadors va tocar amb l’espasa al braç de l’altre. Tot defensant-se, li va llençar la xarxa als peus per fer-lo caure. Aprofitant la caiguda, va intentar clavar el punyal al gladiador que era a terra i aquest amb l’escut va defugir l’envestida. Tots dos van rodolar per terra, la lluita va començar a ser més sanguinolenta, les ferides dels gladiadors eren molt greus i semblava que aquell patiment no hagués d’acabar mai.
A les grades la gent cridava molt, desitjant que el combat acabés i així poder proclamar guanyador un dels dos.
|
|
|
|
Un dels gladiadors, molt hàbilment, es va aixecar i va fer un gir cap a la dreta; d’un cop de peu va llençar sorra als ulls de l’altre. La gent esbroncava el gladiador tot posant els polses cap per avall. Finalment el gladiador va clavar l’espasa contundentment al pit de l’altre. El guanyador va aixecar l’espasa i l’escut en senyal de victòria. La gent estava contentíssima, perquè el combat havia donat molt de si i havien tingut un bon espectacle.
|
|
|
|
Els nostres amics van quedar impressionats, no sabien què dir-se. Enmig de tanta gent, van aconseguir sortir del Coliseu i el director del museu els va dir:
—Ostres, nois ! Això ha estat increïble ! Quina passada ! Però... No us sembla que hauríem de tornar a casa i portar la nostra vida de sempre?
—Sí, sí, i... com tornem? —va dir l’Oleguer.
La Gemma va veure a la paret sud-oest del Coliseu un dibuix com el del portal de l’Ajuntament, sota del dibuix hi havia una escletxa on van col·locar les 7 monedes. El portal es va tornar a obrir, van tornar a passar pel passadís dels rellotges i en un tres i no res van aparèixer al costat de la rajola del pàrquing de l’Ajuntament, vestits tal com havien sortit de casa i amb una aventura més per explicar.
Quan la Gemma va arribar a casa, la Carlota li va preguntar:
—Què? Ja saps com celebrar el teu aniversari? Has decidit què fer?
—No cal preparar cap festa, amb l’aventura que he viscut avui en tinc de sobres —va contestar la Gemma.
—Una aventura? Ja me la pots explicar! —va dir-li la seva germana.
La Gemma va somriure i va pujar escales amunt, tot sabent que aquella aventura era inoblidable i que mai ningú no sabria el que havien viscut. Era el secret que tenien tots els seus amics i el director del museu. Cap festa d’aniversari podria donar-li una alegria tan especial com la que havia viscut.
|
|
