|
Després de cinc minuts corrent, que es van fer eterns, van arribar a l’Ajuntament. Van anar a l’entrada del pàrquing i van buscar la rajola amb el dibuix. I, efectivament, era allà. Al bell mig de l’accés posterior del pàrquing i enganxada amb ciment a terra, van veure una rajola lluent i brillant com cap altra havien vist, i amb el dibuix d’un portal amb set monedes, tal com la Nàdia els havia dit.
Van treure la moneda de la butxaca per poder-la comparar amb el dibuix de la rajola i, en apropar-la a la imatge de la moneda corresponent, una força estranya i molt potent va fer coincidir moneda i rajola. I just en aquell instant, va aparèixer una llum enlluernadora i, darrere seu, a terra, es va obrir un petit forat, tan misteriós, que tots es van quedar bocabadats.
Llavors, la Sílvia va llançar una pedreta pel forat i van poder comprovar que aquella petita obertura era, en realitat, un portal que duia cap a vés a saber on. Potser, si aconseguissin les altres sis monedes, podrien obrir totalment aquell portal? Però, com ho farien per obtenir-les?... Ho van estar pensant durant una bona estona, intentant trobar alguna solució viable.
Per una banda, havien de reunir les monedes del museu, fet que, veritablement, era força complicat. I, per una altra banda, havien d’intentar trobar la moneda que faltava. Però, és clar, no sabien on podria ser.
Finalment, després de rumiar molt, van decidir anar a la biblioteca a buscar informació sobre les monedes i, així, mirar d’esbrinar alguna pista en els llibres per saber on podia estar amagada aquesta última moneda.
|
|
|
|
A la biblioteca hi havia centenars de llibres que parlaven sobre l’època romana i, lògicament, trobar el que buscaven no era una tasca gens fàcil. Per sort, després d’unes quantes hores i quan ja quasi bé es donaven per vençuts, van trobar un llibre ben curiós.
I què és el que tenia d’especial?... Doncs que a la portada hi apareixia justament el mateix dibuix que a la rajola del pàrquing de l’Ajuntament.
|
|
Van agafar el llibre i van anar a casa de la Sílvia, que era el seu punt de reunió. Van començar a llegir-lo, però no hi deia res sobre les monedes romanes. Semblava que no havien tingut gaire sort!... Finalment, però, a l’última pàgina del llibre, van trobar el dibuix d’un mapa amb unes coordenades jeroglífiques que indicaven la posició exacte de l’última moneda.
Així doncs, un cop resolguessin el jeroglífic podrien trobar la moneda que faltava.
Es van posar molt contents i alegres fins que el Roger va dir:
—I com ho farem per resoldre el jeroglífic? Nosaltres sols no podem fer-ho.
Tots feien cara de preocupació. En Roger tenia raó, ells sols no podien resoldre aquell jeroglífic tan complicat. L’alegria de feia uns moments s’havia tornat en desesperació.
De sobte, l’Oleguer va exclamar:
—Ja ho tinc! Ja sé qui ens ajudarà a resoldre l’enigma! La Júlia!
—La Júlia? Qui és la Júlia? —varen preguntar tots alhora.
L’Oleguer els va mirar i amb un somriure, un xic prepotent, va dir:
—La Júlia és la xicota del meu cosí. Està estudiant història de l’art a la Universitat de Barcelona i li encanta tot el que està relacionat amb els enigmes i els jeroglífics, siguin grecs, egipcis o romans.
Efectivament, la Júlia era una eminència a l’hora de resoldre enigmes i, en un tres i no res, va ser capaç de transcriure el que posava en el llibre i de donar-los les coordenades exactes d’on es trobava la moneda que els faltava.
Segons els va dir, estava enterrada dos metres sota terra, en un indret concret al costat del riu Ripoll, al seu pas per la part nord de la ciutat.
|
|
|
|
Nota jeroglífica trobada al costat del mapa que indica les coordenades.
|
|
Tot i que hi va haver diferència d’opinions, finalment, van decidir anar-hi el proper cap de setmana. Així, tenien temps per preparar i portar tot el material necessari per poder trobar la maleïda moneda que tants mals de cap els estava donant.
La setmana va passar molt lenta, les hores es feien eternes i els dies semblaven anys. Quina desesperació!
A la fi, però, el cap de setmana va arribar. Dissabte, a les nou del matí, ja estaven tots reunits per poder anar a buscar la moneda. Seria un dia molt especial per a tots ells, i estaven convençuts que abans de fer-se fosc haurien completat la col·lecció de monedes i podrien anar a veure què hi havia en aquell portal misteriós de l’Ajuntament.
|
|
