|
El Portals de la màquina del temps
|
|
|
|
|
|
|
|
Eren les 10 del matí del dissabte. La Gemma dormia com un angelet, quan es va sentir el karaoke de la seva germana a tot volum. La Carlota desafinava d’allò més i la Gemma, amb tant de soroll, va saltar del llit malhumorada.
—Avui segur que plourà! —va dir la Gemma cridant.
—Si a les 10 del matí encara no estàs desperta no és problema meu —va replicar la Carlota.
—Ets insuportable! —va dir la Gemma enrabiada.
Entre el soroll del karaoke, el de la Gemma i la Carlota barallant-se i el de la televisió engegada, la casa semblava una granja de pollastres.
Sonava el telèfon, però gairebé ni se sentia. Sort que el pare acabava d’arribar del mercat i en veure el llum del telèfon que feia pampallugues el va agafar, va preguntar qui era i el va deixar a la taula. Sense dir ni una paraula, va tancar el televisor i el karaoke. Tota la casa va quedar en silenci.
—Gemma, en Roger al telèfon —va dir el pare.
—Gràcies, pare, i sento molt haver cridat —es va disculpar la Gemma.
—Jo també ho sento molt, pare, no tornarà a passar! —exclamà la Carlota.
—D’acord, i ara, Gemma, posa’t al telèfon i tu, Carlota, ajuda’m a desar la compra —va afegir el pare amb to seriós.
La Gemma va començar a parlar amb en Roger:
—Hola, Roger!
—Hola, Gemma! Com estàs?
—Bé. Has trucat a l’Oleguer i a la Nàdia?
—Sí. M’han dit que vindrien. L’Oleguer vindrà cap allà a les cinc i la Nàdia, una mica més tard, perquè va a dinar a casa dels avis. Qu bé, serem molta colla! —va exclamar en Roger content.
—Que divertit! Com més colla serem més bé ens ho passarem!
—Ens veurem aquesta tarda a casa meva, cap allà a les cinc.
—D’acord. Adéu, Roger!
—Adéu, Gemma!
En Roger esperava impacient, a casa, l’arribada dels seus amics.
Mentrestant, treballava amb un dels seus invents, un detector de metalls.
Es va sentir el timbre dues vegades, i en Roger va córrer a obrir la porta. Eren la Gemma i la Sílvia, que venien carregades amb llibres, mapes, fotos...
—Hola, Sílvia; hola, Gemma! Si que veniu carregades!
—Sí, perquè tenim més informació sobre la moneda que vaig trobar a la Salut —va dir la Sílvia tota contenta—. Vaig preguntar al meu pare què sabia de la moneda i de quin any podia ser.
—I no et va dir que havies de dur-la al museu? —va preguntar en Roger.
—No, perquè vaig fer una fotocòpia de les dues cares de la moneda i li vaig dir que estava fent un treball sobre monedes antigues.
—Però, el teu pare no va sospitar?
—No, tot al contrari —va respondre la Sílvia tota entusiasmada—. Em va dir on podríem trobar informació sobre la moneda i, el més important, que era romana. També em va explicar que a Sabadell s’havien trobat restes d’una ciutat romana envoltada de muralles i que hi havia hagut un portal on ara hi ha un pàrquing. I a més, que no era l’únic portal de la muralla, n’hi havia més, i que podríem trobar informació al museu d’història i a la biblioteca.
—Abans de venir aquí, hem passat per la biblioteca, hem portat llibres sobre les monedes romanes i els romans a Sabadell, però no hem trobat res dels romans a la Salut —va dir la Gemma—. Pot ser al museu...
—Sabeu què podem fer? Esperem que vinguin l’Oleguer i la Nàdia, que no trigaran gaire, i anem al museu d’història a demanar informació dels romans i les seves monedes —va afegir la Gemma.
—D’acord, serà molt interessant! —va dir la Sílvia.
Al cap d’una estona va arribar l’Oleguer, i més tard la Nàdia. Els van explicar tot el que havien descobert i el que volien fer. Van agafar: la càmera de fotos, llibretes, la fotocòpia de la moneda, llapis... I se’n van anar cap al museu.
Quan van arribar, es van dirigir a la recepció i van preguntar a la noia del taulell si tenia informació sobre els romans a Sabadell. Els va dir que sí, que hi havia una sala d’exposició de restes romanes trobades a Sabadell i que podien passar a veure-la.
Van entrar a la sala dels romans. Estaven molt entusiasmats. Van observar que a l’entrada hi havia un pòster gran amb un mapa de la ciutat romana a Sabadell. Era una ciutat no gaire gran, emmurallada, i que tenia 7 portals. La Gemma va comentar a la noia de la recepció que estaven molt interessats en aquell pòster i la recepcionista els en va donar un, així com uns fullets que parlaven de la història dels romans a Sabadell i a la Salut.
Van anar observant diferents objectes de fang, de ceràmica, de ferro... Entrant, a l’esquerra, hi havia un gran gerro de ceràmica restaurat on feien fermentar el vi, que els va agradar molt. També van veure com era una tomba romana.
Després, van agafar el futllet per informar-se de l’estada dels romans a Sabadell i a la Salut. Van llegir que al Vallès, a partir del segle I aC, van començar a aparèixer els primers assentaments organitzats segons el model romà: la Salut, Castellarnau i Sant Pau de Riu-sec a Sabadell, Can Feu a Sant Quirze del Vallès i Sant Pere a Terrassa. Eren grans centres agrícoles dedicats a la producció de vi i també tenien forns per a la cocció d’àmfores per al transport. En el període de l’emperador August es van fundar al Vallès les villae, conjunts residencials dedicats a la producció del vi. A la Salut hi va haver una d’aquestes vil·les romanes.
—Mireu, aquí parla de la Salut! —va exclamar la Nàdia contenta—. Diu que s’hi van trobar moltes restes perquè hi havia hagut un assentament rural amb magatzems i forns de ceràmica.
—I aquí parla d’un mosaic que es va trobar a la zona residencial de la Salut —va afegir l’Oleguer.
—Sí, deu ser aquest —deia la Sílvia assenyalant el mosaic de la paret.
—És cert, mireu: és el dibuix del déu Neptú i una tritonessa! —exclamà en Roger—. És realment un mosaic molt elaborat. Us imagineu fer totes aquestes peces de ceràmica tan petites i totes diferents?
—Quina feinada! —va dir la Gemma—. Però, i les monedes, on són?
La colla va continuar observant i mirant per tota la sala, però no van trobar cap moneda. Van llegir que el romans havien aconseguit la unitat monetària i les seves monedes eren el denari de plata, l’auri d’or i l’as de bronze. En veure que no trobaven cap moneda van preguntar a la recepcionista:
—Perdoni, on són les monedes romanes? Se’n van trobar a la Salut? —va preguntar la Gemma amablement.
—Sí, hi van trobar monedes, però les estan estudiant en una altra sala —va contestar la recepcionista.
—Hi podríem entrar, si us plau? Estem fent un treball sobre monedes romanes —afegí en Roger.
—A la sala de restauració de monedes no us hi puc deixar entrar, perquè...
En aquell mateix moment se sentí obrir una porta i un senyor que deia:
—Compte, que vinc amb una vitrina!
Era increïble! L’arqueòleg havia acabat de restaurar les monedes i treia la vitrina per exposar-la. Per fi podrien veure les monedes!. Estaven realment emocionats.
Van anar cap a la vitrina i van veure que hi havia unes vint monedes classificades per anys. Les de dalt de tot eren les més petites i antigues, les del mig eren de plata i a baix hi havia cinc monedes de bronze fent un semicercle incomplet. Aquestes monedes són les que van cridar més l’atenció de la colla.
—Mireu aquestes monedes! —exclamà la Nàdia.
—S’assemblen a la moneda de la Sílvia —va dir l’Oleguer.
—I estan en semicercle! —va afegir la Sílvia.
|
|
|
|
Monedes romanes trobades a la Salut. Són de bronze i encara no se n’han pogut desxifrar els signes. Podrien formar part d’una col·lecció en la qual en faltessin dues.
|
|
|
—Mireu, mireu, estan numerades i en falten dues! —va exclamar en Roger—. Falta la número dos i la número sis.
—Fixeu-vos-hi bé, totes les monedes tenen un número i un signe diferent en cadascuna —va observar la Sílvia.
—És veritat, potser la teva pertany aquest semicercle de monedes romanes —va dir la Gemma—. Sílvia, tens la fotocòpia per mirar-la?
—Sí, un moment. Aquí tinc la fotocòpia de la cara de la moneda. Fixeu-vos-hi, té un número romà.
|
|
|
|
|
|
Moneda trobada a la Salut per la Sílvia
|
|
—Nàdia, tu que ets tan bona en mates. Què significa aquest número romà: VI? —va preguntar l’Oleguer.
—Sí, casualment ens ho van explicar el més passat a l’escola. Que no te’n recordes, Oleguer, és el número 6 —va dir la Nàdia fent-se la important.
—Fixeu-vos-hi, al voltant de cada moneda hi ha un signe! —va observar la Gemma.
—És veritat, i a cada moneda hi ha un número i un signe diferent —va afegir en Roger.
La Nàdia estava molt capficada mentre observava la moneda. De sobte va exclamar:
—Ah! Ja ho tinc!
—Has descobert alguna cosa? —preguntaren tots alhora.
—No ho sé, però, aquest signe l’he vist gravat en una rajola a l’entrada del pàrquing de l’Ajuntament.
—On hi havia un portal romà? —va comentar l’Oleguer.
—Per què no anem a veure aquesta rajola? —afegí la Sílvia.
—És una bona idea. Som-hi! —exclamà la Gemma.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
