|
En Ramon va sortir abans que jo. Li encanta pensar que corre més que ningú dalt de la bicicleta, però després es cansa molt ràpidament i l'acabo atrapant.
—Eli, espera'm! —em deia mentre l'avançava. Jo no li vaig fer gaire cas, però continuava insistint—. Siusplau, és important!
Finalment, en un revolt, vaig parar. El Ramon va venir tot seguit, suat i mig groc, feia cara de preocupat, com si hagués vist un llop.
—Saps què? —em cridava a l'orella—. M'he deixat la lot!
—On?
—A la cova!
—No passa res, Ramon, jo en tinc més d'una a casa, ja te'n regalaré una.
—No ho entens? És del meu avi! Aquesta lot té molta història, ha passat per moltes històries. No puc fer aquest gest a la família.
Semblava capficat de debò, no baixava del burro, així que vam girar cua i ens dirigírem altre cop a les obres del metro de Castellar. No sé com s'ho fa aquest Ramon, que sempre li passen coses i se les empesca per convè¡ence’m, deu ser que és el meu millor amic.
Tornàvem a ser davant del gran forat i, per variar, em va tocar baixar a mi la primera. Quan vaig descendir per aquelles parets humides em va semblar sentir un soroll de passes ràpides que s'allunyava. No ho sé, allò feia mala espina, però sabent la por que agafa el meu company per qualsevol bestiesa, vaig decidir no dir res.
Quan vàrem arribar a baix de tot, emprenguérem la direcció del camí on abans havíem trobat el cofre; segur que la lot havia d'estar al costat.
Que estrany, tot semblava remogut, no hi havia res al seu lloc, contemplàvem esquelets desorganitzats, petjades a terra i una cosa molt curiosa: un llapis mossegat a terra. No em feia gens de gràcia.
—Eli, mira! Aquí hi ha estat algú. Mira com estan els esquelets, hi ha petjades pertot arreu —al Ramon li tremolava lleugerament la veu.
—Ja ho veig, ja. Que estrany. I aquest llapis, d'on ha sortit? Perquè tu no en portaves cap, oi?
—Sí, però no és aquest, el meu encara el conservo, guaita'l.
—Aleshores, creus que algú ha descobert el nostre secret?
Era evident que aquella pregunta tenia una clara resposta afirmativa, potser una persona havia entrat a la cova. Havia vist el cofre? I les monedes?
—Ostres, Ramon, anem a buscar el cofre!
Tots dos van anar cap on hi havia aquell antic bagul, però la sorpresa no va trigar a arribar, les monedes de l'interior havien desaparegut.
—I les monedes?! —vam exclamar a la vegada.
—Mira, Ramon, la teva lot. Sembla que hi ha un paper.
Ens vam quedar bocabadats. S'havia comès un robatori arqueològic i només hi havia una nota enganxada en una lot.
El paper, semblava una nota adhesiva. Unes lletres mal fetes ens volien dir alguna cosa: "Xiquills, habeu llegat tar".
No ens ho podíem creure. Una nota a sobre del cofre, una nota plena de faltes, una nota que es dirigia a nosaltres, una nota irònica. Com més la llegia, més ràbia em feia. Qui carai podia fer una cosa així, i a sobre deixar un escrit que no s'entenia!
—Ramon, no trobes estrany que amb una troballa tan important, arqueològica i històrica, la persona que se l'hagi endut faci faltes d'aquest tipus? Sembla que no conegui el català.
—Tens raó, sembla que sigui de fora.
—Home, això de "Xiquills" podria ser del sud, de Sevilla o Granada...
—Sí, sí, tinc uns tiets d'Almeria que sempre em diuen: “¡Chiquillo, date prisa!”.
Estaven intentant esbrinar quina podia ser la procedència d’aquell que havia escrit aquella nota, quan de sobte sentiren un cop sec uns metres més enllà d’on ells estaven palplantats. Sense pensar-s’ho més van començar a córrer en la direcció d’on venia el soroll.
Estès bocaterrosa hi havia un home rodanxó amb els cabells arrissats. Portava unes botes grogues de plàstic i un impermeable del mateix color, com aquells que duien tots els treballadors de les obres del metro. Però fou el número de peu que calçava el que els va cridar l’atenció, ja que era extremadament petit. Sense cap mena de dubte aquells peus no eren prou grossos per mantenir l’equilibri d’un cos tan voluminós. Això havia estat la causa de la caiguda. L’home havia ensopegat amb una estalactita i s’havia colpejat el cap. Ara jeia inconscient a terra, semblava mort. Què farien a partir d’ara? Si fugien no trigarien gaire a detenir-los, ja que el terra estava humit i les seves petjades havien quedat impreses al llarg de tot el recorregut. Però, si anaven a la policia i denunciaven el que havia passat no trigarien a preguntar-los què feien allà dos marrecs com ells, fins i tot els podrien inculpar per assassinat.
En Ramon s’acostà a la víctima cautelosament, s’agenollà al seu costat per comprovar si respirava. No era mort! Aleshores va demanar la lot a l’Eli.
—No és mort, passa’m la lot, Eli. Vull veure si té alguna ferida important perquè, si fos així, no el podríem deixar aquí malferit i fugir. Ens en podria caure una de grossa.
La llum descobrí la cara plàcida d’un individu. Es feia estrany que aquell home fos l’artífex del robatori; sense cap mena de dubte ell només era una peça més d’un gran engranatge. A poc a poc el treballador va anar recobrant la consciència i quan s’adonà de la presència de l’Eli i el Ramon intentà incorporar-se per fugir.
—Enfoca-li els ulls, Ramon! —va cridar l’Eli.
Per primera vegada en sa vida el Ramon la va obeir a la primera.
Enlluernat per la claror, l’home es va esborronar i començà el que semblava una confessió…
Els mossos no van trigar a arribar.
Al cap d’unes hores en Ramon i l’Eli eren a l’aeroport del Prat a punt d’embarcar. Anaven a Itàlia. Els acompanyaven una parella de mitjana edat que actuarien com els seus pares durant uns quants dies. Viatjaven d’incògnit com a col·laboradors en una missió secreta adreçada a desarticular una famosa banda de delinqüents especialitzada en el tràfic de restes arqueològiques.
Durant la seva confessió l’obrer del metro declarà que havia estat contractat per algú perquè fes un petit treballet. Li havien donat un bon pessic només per fer desaparèixer unes antigalles i en aquells moments de crisi uns ingressos extres anirien molt bé per fer front a la penosa situació en què es trobava la seva família.
Havien arribat les desitjades vacances d’estiu. Els nois havien sortit de la piscina per comprar-se un gelat. Van seure al voltant d’una taula on hi havia un diari que el Ramon va fullejar per veure si hi havia sudokus a la secció de passatemps…
—Eli, llegeix això!
—Què vols, pesat? No veus que estic enlluernada pel sol i no veig les lletres…
Però aquelles lletres eren prou grosses per poder ser llegides d’una hora lluny…
|
