|
El que vèiem, era increïble. Estàvem davant d’una cova fosca, plena d’esquelets i de restes arqueològiques. No sabíem de quina època eren, però teníem el pressentiment que allò sí que era un esdeveniment “supermegaimportant”. Hi havia esquelets pertot arreu, els uns estaven tombats a terra, altres estaven asseguts i recolzats a les parets; també n’hi havia alguns que estaven molt malmesos i no se’n reconeixia la seva forma. Els que estaven recolzats a les parets portaven unes llances i uns escuts metàl·lics que estaven tots rovellats. Jo em vaig quedar bocabadada i el Ramon va exclamar:
—Ostres! Que bé! Podríem entrar-hi, oi?
—Ja comences amb les teves... —vaig respondre-li.
—Va, vinga, entra-hi tu i em dius què hi ha al fons de la cova.
|
|
Em vaig posar a rondinar perquè jo no volia complicar-me l’existència, però vaig pensar que... quin mal fèiem, entrant a la cova?
—Va, Eli, agafem les lots. Tu hi entres primer i jo et segueixo —va dir en Ramon.
Vàrem entrar a la cova. Tot era ple de teranyines, hi havia molta pols i algun rat-penat al sostre. Mentre caminàvem havíem d’apartar els esquelets perquè ens barraven el pas
|
|
|
|
El Ramon estava molt espantat i només feia que tremolar, feia fred a la cova i allò que vèiem no era gaire agradable. De sobte, el Ramon es va aturar i va començar a furgar dins la seva motxilla.
—Què fas ara, Ramon?
—Calla i deixa’m, vull fer un dibuix de la cova i explicar què hi ha aquí dins.
—Tu creus que ara és el moment de posar-se a dibuixar? Podries enfocar amb la teva lot i ajudar-me a arribar al fons de la cova.
No em va fer ni cas, va treure la llibreta i es va posar a dibuixar. Quan estava dibuixant un dels esquelets, es van sentir uns sorolls: eren com un xiscles d’allò més agut que et feien molt de mal a l’oïda. El Ramon va fer un bot i es va posar dempeus ràpidament. Un gran grup de ratolins entraven a la cova just per un forat que hi havia entre el Ramon i l’esquelet que dibuixava. El Ramon es va posar a córrer com un boig i mentre cridava:
|
|
—Ratolins, ratolins! Quin
fàstic! Els odio!
Auxiliiiiiiiiiii!
L’espectacle estava servit, el Ramon corrents en mig d’un munt d’esquelets i una colla de ratolins perseguint-lo.
El que no va veure en Ramon és que els ratolins només travessaven la cova i marxaven per l’altre costat, perquè ell va caure de morros a terra i es va trobar amb un esquelet que portava penjat al coll una gran clau.
|
|
|
|
|
|
La clau tenia una forma molt estranya, era una forma que ja havíem vist en algun lloc, ens sonava d’alguna cosa, però no sabíem de què.
—D’on deu ser, aquesta clau? —vaig preguntar-li al Ramon.
—I jo què sé! Però... si és una clau, alguna cosa ha d’obrir, oi? —em va respondre el Ramon.
—Mira, Ramon, a mi això no m’agrada gens, crec que el millor serà que marxem i busquem ajuda —vaig dir-li tota seriosa.
—No, no, agafem la clau i mirem d’on és. Va, dona... —em deia el Ramon.
No m’ho podia creure, per primera vegada el Ramon prenia la iniciativa i volia passar a l’acció, ell que era un cagadubtes ara volia ser un heroi! Era increïble!
|
|
—Vinga, Eli, anem al fons de la cova a veure si hi ha alguna porta que es pugui obrir amb aquesta clau —va dir tot decidit el Ramon.
Va agafar la clau que estava penjada al coll de l’esquelet i va començar a caminar cap al fons de la cova. Jo el seguia amb molta cura, ja que no em feia gens de gràcia trobar-me amb alguna sorpresa més. Mentre caminàvem en mig dels esquelets, les teranyines i els rat-penats em va venir al pensament un record i em vaig aturar de cop.
—Ramon! Ja sé on hem vist abans aquesta clau! Recordes la visita que vam fer el curs passat al Museu d’Història de Sabadell amb la Maria Parets? Quan vam anar a visitar la secció dels romans? Hi havia una mosaic amb el Déu Neptú i aquest portava a la mà un trident, que és el mateix trident que hi ha a la clau, ho veus?
—Ostres, Eli! Tu sí que en saps. Com pots tenir tanta memòria? —em va dir.
—No es tracta de memòria! Simplement recordo que ens ho vam passar molt bé fent el taller del mosaic de Neptú! Tu sí que ets un babau i no et recordes de res!.
—Bé, doncs, som-hi! Anem a veure què pot obrir aquesta clau —va dir tot decidit el Ramon.
Vam continuar avançant fins que vam veure una llum que venia del fons de la cova.
|
|
|
|
Era una llum daurada i molt lluent; si miraves en aquella direcció et feien mal els ulls, com si et cremessis, però... havíem de saber què era aquella llum. Per sort a les motxilles hi portàvem ulleres de sol, ens les vam posar i la llum va deixar de molestar-nos.
Vam continuar avançant i vam veure que hi havia una escletxa que venia de l’exterior que il·luminava un cofre daurat, molt bonic, bastant rovellat, però no per estar rovellat era lleig.
|
|
El cofre estava tancat, però... el pany coincidia amb la forma de la clau que el Ramon havia trobat. El Ramon, tot decidit, va posar la clau al pany i quina va ser la nostra sorpresa quan vam veure que a l’interior del cofre hi havia unes monedes romanes molt ben conservades i de formes i inscripcions molt variades. Algunes eren molt grosses; altres, més petites, però totes eren molt curioses. Teníem la sensació d’haver descobert un gran tresor i el que teníem molt clar era que aquest tresor tenia un gran importància. Això no es podia amagar, no podíem fer com si no en sabéssim res, però... què fèiem? Agafàvem el cofre i ens l’endúiem? Agafàvem les monedes? Anàvem a buscar ajuda d’algun adult? Deixàvem el cofre allà i fèiem com si no en sabéssim res?
—Ramon, no toquis res i marxem d’aquí ben de pressa, això no ho podem tocar! No sabem la importància que pot tenir, seria millor que n’anéssim a buscar ajuda —vaig dir tota seriosa.
—Vols dir? Creus que algú ens creurà? Després de tot el que hem passat junts el més segur és que ens caigui una bronca dels nostres pares! —va esclatar-me el Ramon.
—Mira, Ramon, potser els nostres pares ens renyaran, però si comptem amb l’ajut d’algun adult, la bronca no serà tan gran, no creus? Per què no anem a buscar a la Maria Parets i li ho expliquem? Ella segur que ens ajudarà i sabrà molt bé què hem de fer.
—Perfecte, Eli! Tu com sempre tan assenyada i trobant la solució més adequada. Deixem aquí el cofre, no diguem res a ningú i anem a buscar a la Maria Parets —va deixar anar el Ramon bastant seriós.
Vam sortir de la cova, vam agafar les bicicletes i ens en vam anar cap a casa de la Maria Parets. Quina història més sorprenent li havíem d’explicar!
|
|
