|
Vaig seguir el Ramon, que anava a tota pipa.
Mentre pedalejava anava pensant què podíem fer. Potser havíem fet un descobriment històric!
De sobte en Ramon va ensopegar i va caure. Vaig frenar de cop. Hi havia un esvoranc. Vaig llençar la bici a un costat i vaig anar corrents a veure si s’havia fet mal.
|
|
|
|
En Ramon va dir:
—No passa res, tranquil·la, estic bé! Només és una rascada!
Vaig fer un sospir i em vaig quedar més tranquil·la.
Quan ja estàvem a punt d’arribar a Sabadell en Ramon es va posar a riure.
—Què et passa? —vaig dir.
—Se m’ha acudit un pla! Te l’explicaré quan arribem.
Quan ja enfilàvem el Passeig ens vam trobar la Maria Parets.
—Què, nois? D’on veniu?
—Venim de comprar xuxes —vam respondre— i tenim molta pressa. Adéu!
|
|
No vam gosar explicar-li res. I si ens tornàvem a ficar en problemes?
Vam enfilar cap a casa i mentre la mare curava la ferida que en Ramon s’havia fet en caure de la bicicleta jo continuava barrinant què fer amb el nostre descobriment.
Una vegada curat i després que marxés la mare, davant una tassa de llet ben calenta ens vam posar a treballar sobre què havíem de fer amb el nostre secret.
—Què havies pensat, Ramon?
|
|
|
—Podríem anar al cinema Imperial, que fan una pel·lícula de l’Indiana Jones. Potser ens dóna alguna idea.
—Estàs fet un bon Indiana Jones, tu!
—És igual! Hem de tornar-hi! Anem-hi demà!
—Però si demà tenim classe!
—Doncs hi anirem dissabte!
Com sempre, em va aconseguir convèncer i aleshores vam prendre la decisió: vam pensar que tornar a les obres del metro seria la millor opció.
—Però no diguis res d’això que hem vist a ningú, eh, Ramon!
|
|
|
—D’acord, pesadaaaaaa!
Aquella nit en Ramon no va poder dormir. Quan aconseguia aclucar els ulls la llosa que havien vist s’obria i en sortia una mòmia.
L’endemà érem a l’escola, a segona hora, i en Ramon m’explicava el malson de la nit quan em diu la Rosa (la Rosa és la tutora aquest curs):
—Què trameu?
—Res, per què?
Vam haver d’esperar l’hora del pati per poder parlar i vam quedar a telefonar-nos.
Només arribar a casa en Ramon em va trucar per quedar el dissabte i vam decidir trobar-nos a les tres de la tarda a la cantonada del costat de casa meva.
—Recorda que no pots parlar d’això a la Maria Parets ni a ningú més. Això ha de quedar entre nosaltres, eh?
—Ja ho sé, pesadaaaaa!
—Escolta, jo portaré la lot, la manxa per a la bici i el mòbil, i faré els entrepans de fuet per als dos. Tu no et descuidis la lot i la màquina de fotos.
|
|
|
|
I va arribar el dissabte. Tots dos estàvem a les tres en punt a la cantonada. Vam mirar si ho teníem tot i... perfecte! En Ramon no s’havia deixat res, fins i tot portava la seva llibreta.
Ens vam cordar els abrics, vam agafar les bicis i vam sortir esperitats.
Vam passar el pont i vam deixar la carretera fins a les obres del metro.
Quan vam arribar, en Ramon, com sempre, va llençar la bici i després es va posar a escriure a la seva llibreta una de les seves frases estúpides.
Vam estar buscant el pou i quan el vam trobar en Ramon va dir:
—Les senyoretes primer.
—Sí, sí, jo primer perquè estàs cagat de por.
|
|
|
Vaig baixar per l’escala de ferro a poc a poc per no fer soroll. En Ramon es va quedar mirant fins que va veure que no hi havia cap perill. Llavors va baixar fins a la malla.
—Per fi has arribat sense fer el poca-solta!
Vam caminar uns metres fins arribar a la llosa.
En Ramon es va posar a prendre notes a la seva llibreta. Després va treure la càmera i es va posar a fer fotos a la inscripció.
—Ramon, no sents un soroll?
—No, però marxem.
|
|
|
|
Ja giràvem cua per sortir quan vaig ensopegar i en recolzar-me a la llosa es va sentir un soroll esgarrifós i la llosa es va obrir.
Vam enfocar amb les lots i el que vam veure ens va deixar garratibats... Tot allò que hi havia davant dels nostres ulls havia de ser molt important!
|
|
|
|
|
|
