…L’Oleguer ho va continuar intentant però no se’n va sortir. El truc era massa complicat per aconseguir-ho amb les seves cartes.
—Prova el truc de fer esclatar la porta! —li va dir la Gemma.
—Gemma, que són unes cartes i no una vareta màgica! I, a més, necessitem la porta sencera! —va respondre l’Oleguer.
—Prova el truc de teletransportar-te a dins la màquina i obrir des de dins! —va suggerir la Nàdia.
—No, Nàdia! Que el dia que van explicar aquest truc no vas anar a classe! —va aclarir l’Oleguer.
—No me’n surto, no puc obrir-la. Ho sento, nois —es va lamentar finalment l’Oleguer.
Els nois tenien un problema, perquè semblava que estava a punt de ploure, feia fred i no tenien on dormir aquella nit.
Havien decidit anar a veure la Júlia el dia següent perquè els ajudés a trobar les peces per arreglar la màquina, però la nit es presentava llarga i freda.
De cop es van mirar els uns als altres, amb els ulls ben oberts, i van dir tots alhora:
—Però si som a l’antiga Roma!
—Hem d’aprofitar-ho! —va dir el Roger.
—Ja dormirem quan tornem a casa! Anem a visitar la ciutat! —va afegir la Sílvia.
—I tant! El Coliseu, el Circ Romà, la Fontana de Trevi, el Vaticà…Tots aquells monuments i llocs per visitar que vam veure a la classe de socials amb l’Eugènia! —va dir l’Oleguer.
—Tinc ganes de veure-ho tot! —va concloure l’Oleguer.
—I llàstima que sigui de nit, perquè m’encantaria provar la pizza! —va dir emocionada la Nàdia.
—No diguis bajanades! Que en aquesta època encara no havien inventat la pizza a Roma! —va dir-li la Sílvia amb rapidesa.
—Segur que no? —va dir dubtosa la Nàdia. I es va quedar pensativa.
Els demés van esclatar a riure en to burleta.
—Vinga, som-hi! Que la ciutat ens espera! —va dir finalment el Roger.
I els nois van començar a caminar per veure la ciutat no sense amagar abans una mica la màquina del temps per no ser descoberta, ja que la gent no entendria de què es tractava.
Mentrestant, la Júlia estava a casa seva, i mentre anava fent el sopar per a l’Augustus, anava pensant en els nois, en com l’havien ajudat i en l’agraïment que sentia per ells, així que va decidir fer un pastís i portar-lo als nois com a mostra del seu agraïment. Va fer un pastís de xocolata i va sortir de casa seva per anar a trobar els nois i donar-los el pastís.
Va anar fins a la zona on els havia deixat, va fer un parell de voltes per allà però no els veia, però de cop li va semblar veure alguna cosa estranya darrere uns matolls. Va anar fins allà, va apartar unes quantes branques i va trobar la màquina del temps. En un principi no sabia què era –quina màquina estranya tenia davant seu– i va veure la porta per entrar-hi. Estava bastant destrossada i atrotinada.
La Júlia va provar d’obrir la porta, però no s’obria. Va provar-ho un parell de cops més i de cop la porta va fer un soroll estrany, en va sortir un fum molt espès i la porta es va obrir davant la sorpresa de la Júlia, que no sabia què fer. Va decidir entrar-hi… I llavors es va adonar que es tractava d’una màquina del temps per viatjar al passat i al futur. Era impressionant la màquina! Va fer un cop d’ull a la màquina, hi va veure uns quants seients, les finestres, un volant i un panell on posava: “ON VOLS ANAR?” Al costat va veure un teclat per introduir el dia, el mes i l’any al qual volies viatjar en el temps. El problema era que s’havia d’arreglar perquè estava bastant feta malbé segurament a causa d’algun atac dels bàrbars, que l’haurien destrossat perquè no sabien què era. Va aprofitar les fustes que havien trobat els nois, quatre peces més per aquí… i llesta!!
En aquell moment, la Júlia va sentir una curiositat immensa, una curiositat de saber què li esperava en el futur, què li passaria a ella, què li passaria a l’Augustus, com acabarien aquests enfrontaments amb els bàrbars, i va decidir utilitzar la màquina per conèixer què li deparava el futur. Va agafar el teclat i va introduir la data on volia viatjar: vint anys enllà cap al futur! Va tancar la porta i la Júlia va prémer el botó on posava: “COMENÇAR EL VIATGE”. La màquina es va començar a moure, a treure fum i de cop es va començar a enlairar. Va començar a anar molt i molt de pressa, i al cap de 30 segons la Júlia va tornar a aterrar amb la màquina. Va sortir de la màquina i va veure una Roma totalment diferent. S’havia acabat la guerra, tot estava ple de jardins i boscos, tothom caminava tranquil·lament pels carrers mirant els monuments i es respirava pau pertot arreu. El primer que va fer la Júlia va ser anar a la casa on vivia amb el seu fill per veure com estava tot. I quina va ser la seva sorpresa quan va veure que l’Augustus estava casat! En aquell moment sortia de casa seva amb la seva dona i acompanyat de dos fills. I portaven un ram de flors. Els va seguir i van arribar al cementiri. La Júlia va començar a posar-se a tremolar perquè es veia a venir el desenllaç d’aquella visita. I, efectivament, l’Augustus i la seva família anaven a visitar la tomba de la Júlia! La Júlia havia mort!
—Però com vaig morir? Com va ser? —es preguntava la Júlia.
La Júlia es va posar a plorar. Quan el seu fill va haver marxat, es va acostar a la tomba i va veure la data de la seva mort.
—Va ser l’endemà que parlés amb aquells nois! — va dir sorpresa la Júlia.
En aquell moment va pensar que disposava d’una màquina del temps i que podia anar a aquell dia, al dia de la seva mort! I així ho va fer. Amb la màquina va arribar al dia fatídic, i ho va veure tot. Els bàrbars, buscant les monedes, havien anat a casa seva, i quan ella els havia donat les monedes, els bàrbars s’havien emportat l’Augustus i havien llançat torxes enceses sobre la casa, causant la mort de la Júlia.
Amb aquesta informació, la Júlia va tornar a agafar la màquina del temps i va retornar al punt de partida, al moment que va trobar la màquina i va decidir viatjar en el temps. Es va esperar una estona fins que els nois van tornar de visitar la ciutat de Roma. No l’havien pogut veure gaire bé perquè estava en guerra, però van poder veure alguns monuments força bé. Els nois van veure estrany que els hagués trobat. Només trobar-se amb ells, la Júlia els va explicar tot, tot el que havia vist, i els va demanar que l’ajudessin a salvar la seva vida, perquè si no feien res, l’endemà moriria en mans dels bàrbars.
En Roger, la Sílvia, la Gemma, l’Oleguer i la Nàdia no ho van dubtar ni un moment. Van decidir ajudar la Júlia i l’Augustus.
I el dia va arribar. Els nois i la Júlia van estar pensant com ajudar-la i van trobar la solució. Van construir un ninot pràcticament idèntic a la Júlia i el van posar dins la casa. Amb fustes van construir unes monedes pràcticament idèntiques a les reals i les van posar a la mà del ninot. L’hora va arribar. Els nois i la Júlia ho observaven tot des de lluny i, de cop, van veure arribar els bàrbars amb cara de pocs amics. Van trucar molt fort a la porta però no obria ningú, així que van tirar la porta avall i van veure la Júlia (era el ninot) d’esquena. Van entrar decididament dins la casa per agafar la Júlia, però en aquell moment els nois van córrer cap a la casa, van tancar la porta, van tancar-la amb cadenes i tot i van cremar la casa amb unes quantes torxes repartides per tot el sostre. D’aquella manera havien salvat la vida de la Júlia i ara ella respirava feliç al costat del seu fill.
—Estàs salvada! No estàs contenta? —li van preguntar els nois tot abraçant la Júlia i l’Augustus.
—Molt feliç, nois, sóc molt feliç. M’heu ajudat a salvar la meva vida.
—Però ara segur que vindran més bàrbars, perquè la guerra continua. Estaràs segura aquí amb l’Augustus? —va preguntar preocupat el Roger.
—No ho crec, però bé, m’hauré de buscar una casa nova per viure. Segur que tiraré endavant —va exclamar la Júlia segura de si mateixa.
—Escolta, per què no agafes l’Augustus i véns amb nosaltres? Al lloc d’on nosaltres venim no hi ha guerra! Allà podries viure millor amb l’Augustus! Què hi dius? —va proposar entusiasmada la Nàdia.
—No sé… Jo tinc la meva vida aquí... No sé si m’adaptaria bé al lloc d’on veniu vosaltres... —va expressar dubtosa la Júlia.
—No se’n parli més! Vinga, agafa l’Augustus i marxem corrents, que encara tornaran els bàrbars!
—Molt bona pensada, Nàdia! —va dir molt content l’Oleguer.
I així va ser. La Júlia va agafar el seu fill, van pujar tots a la màquina del temps i van tornar a l’habitació d’on havien sortit, a la mateixa hora que havien marxat. L’aventura havia acabat bé i ja estaven tots sans i estalvis. Els nois van explicar tota l’aventura als seus pares i aquests van acollir perfectament la Júlia i l’Augustus al barri…
Una nit, quan tothom dormia, la Júlia va tornar a pujar a la màquina del temps…Va agafar el teclat i va marxar 20 anys enllà en el futur…Va anar a la casa on vivia ella al barri amb les famílies dels nois, va mirar per la finestra i va veure una àvia molt entranyable asseguda en un sofà amb dos nens a la falda. Era ella mateixa, molt envellida, amb els seus néts, explicant-los que un bon dia va pujar a una màquina del temps.
