|
Una vegada tots a dalt, van mostrar el material que havien portat: la Nàdia els motors,
l’Oleguer les cartes de màgia, el Roger el mirall i la Gemma el pom, però també unes instruccions d’una
màquina del temps de Lego.
Llavors van començar a muntar-la.
—Primerament desmuntem els motors —va dir la Nàdia.
—Després pensem com pot ser la màquina —va afegir l’Oleguer.
Passades dues hores...
—Perfecte! —va dir el Roger. Ja hem acabat.
|
|
De sobte, van sentir com trucaven a la porta. Era el pare que venia a convidar-los a berenar. Els nens,
dissimuladament, van dir que sí.
Quan se’n va haver anat, van pensar que s’havien d’emportar provisions: el berenar que els estava
preparant el pare, aigua, lots, llumins per si les lots no els funcionaven etc. Al cap d’una estona, el pare va
pujar amb el berenar i els va tornar a deixar sols.
|
|
|
|
Un cop es van assegurar que ell no hi era, van pujar a la màquina. Al cap de 30 segons comptats per la Nàdia ja eren a l'antiga Roma.
En arribar-hi, es van trobar que estaven en guerra i, ràpidament, van haver de refugiar-se, no fos cas que alguna de les pedres que volaven els toqués, ja que no sabien ben bé qui atacava i qui es defensava. Però d'una cosa sí que es van adonar. Van veure una senyora amb un nen, semblava que fossin pobres tenint en compte les vestimentes que portaven. Els nois es van fixar que aquella senyora estava enterrant alguna cosa i se li van anar acostant a poc a poc.
|
|
El Roger va dir a cau d’orella als seus amics:
—Em sembla que aquesta senyora està enterrant unes monedes com les que té la Sílvia.
Quan ja estaven al seu costat, tots van exclamar:
—Ostres! És veritat!
—Per què les enterres aquestes monedes? —van preguntar els nois encuriosits. —Qui sou vosaltres? —va demanar la senyora en un to maliciós. Els nois van respondre amb tota l’educació del món.
—Ens diem Roger, Sílvia, Gemma, Oleguer i Nàdia. Vosaltres, com us dieu?
—Agustus, i jo em dic Júlia —va respondre la dona. Estem enterrant les monedes, perquè els bàrbars no ens les prenguin i així les podrem agafar quan s’acabi aquesta maleïda guerra.
Tot d’una, els nois van sentir un crit que deia:
|
|
|
|
—A l’atac!
Els nens es van girar i van veure un romà amb una llança a la mà. En veure’l tan enfurismat van començar a córrer cames ajudeu-me. Però no s’havien adonat que la dona i el seu fill ja havien marxat.
Els nens corrien i corrien sense parar, i el romà els perseguia, però encara a una mica de distància, això els va permetre amagar-se dins d’una casa en el primer revolt que van trobar.
Però aquell soldat ho havia vist i va llançar una fletxa encesa amb tanta força que la va clavar a la façana de fusta d’una casa i aquesta va començar a fer una petita flama que es va estendre per tot l’habitacle. Ells van sortir corrents, però, en ser fora, van sentir un crit que venia de dins la casa.
|
|
—Auxili, mama!
Semblava la veu de l’Augustus. La seva mare es va posar nerviosa i la Gemma va entrar a rescatar-lo mentre la Nàdia comptava el temps. Al cap de 30 segons la Gemma va sortir amb l’Augustus en braços. Els nois es van quedar sorpresos pel coratge de la seva companya. La Júlia els va dir:
—Moltes gràcies, de debò, moltes gràcies. Com us ho puc agrair?
Els nois van respondre:
—És igual, és igual, no cal que ens donis res, però una cosa sí que ens agradaria saber. D’on vas treure les monedes que enterraves quan nosaltres vam arribar?
|
|
|
|
La senyora, estranyada, els va explicar:
—Cada família té un tipus de moneda diferent que la identifica i se la fabrica cadascú.
Els nens van dir-li:
—La Sílvia en té una d’igual.
La senyora va exclamar:
—Ensenya-me-la!
La Sílvia es va treure la moneda de la butxaca i la hi va mostrar. La Júlia va preguntar:
|
|
—On l’has trobat?
La Sílvia va respondre en un to dissimulant:
—Me l’he trobat ara, aquí mateix.
—Dóna-me-la immediatament —va afegir la Júlia molt enfadada. Però la Sílvia no la hi volia donar.
—Un moment, hem de parlar —va dir la Sílvia mirant-se els seus companys.
Al cap de dos minuts, ja ho tenien decidit: li van tornar la moneda i la dona i el seu fill se’n van anar, però, abans que es poguessin allunyar, la Júlia els va dir:
|
|
|
|
|
|
—Adéu i gràcies.
Quan van arribar al lloc on tenien aparcada la màquina del temps es van adonar que estava destrossada i atrotinada. Els nois van exclamar desesperats:
—La màquina!
Però... l’ Oleguer els va dir:
—No patiu, que porto les cartes de màgia. Miraré què puc fer
Durant una bona estona va estar provant diversos trucs, però els seus companys començaven a desesperar-se veient que no aconseguiria reconstruir aquella màquina que els havia de permetre tornar a casa. Llavors, la Nàdia va fer una altra proposta:
|
|
—Hem d’anar a buscar fustes, a veure si així ens en sortim. Quan les tinguem les guardarem dins de la màquina, perquè ningú no ens les agafi. Demà d’hora al matí, la muntarem.
Els nens, entusiasmats, van dir:
—Sí!
Van anar ràpidament a buscar fustes, però només van trobar quatre branquillons. Amb allò no podien refer-la. La Sílvia va preguntar:
—I ara, què fem?
—Doncs dormir —va respondre el Roger.
La Nàdia va observar:
—Recordeu què ens va dir la Júlia?
Els nois no ho tenien clar.
—La Júlia ens va explicar moltes coses importants —va afegir la Nàdia en un to d’enfadada. Sí, ens va dir que ens volia recompensar.
—Ah!, sí, sí, però això no ens importa.
—Sí, home. Mira que arribeu a ser tòtils de vegades...
Ens pot donar materials per a la màquina i així podríem tornar a casa.
—Ei!, bona idea —van dir tots plegats.
—Però esperem-nos fins demà que avui ja és fosc —va comentar la Gemma.
Els nois hi estaven d’acord, però quina sorpresa! La porta estava encallada...
—On dormirem? —va preguntar el Roger.
—No patiu, això sí que ho puc fer amb màgia.
—Oleguer, no ho intentis —va dir en to burleta la Gemma.
Ell va respondre:
—No fa gràcia.
Els nois van començar a riure, però el Roger va dir que encara no tenien el tema del llit solucionat.
|
|
