Va arribar el dissabte. La Gemma i la Sílvia van anar a casa del Roger a la tarda. Al final havien convidat l’Oleguer i la Nàdia. Volien investigar aquella moneda i com més fossin, millor.
Mentre berenaven tots junts a la cuina —menjaven un entrepà de fuet boníssim que els havia fet la mare del Roger—, la Sílvia va ensenyar el tresor als dos membres del grup que no sabien res de la moneda.
L’Oleguer aviat va veure clar que el seu pare podria esbrinar l’origen d’aquella peça tan valuosa per als seus amics, i qui sap si també per a la humanitat. Els va explicar que el pare era mag i que d’aquí li venia, a ell, l’afició a la màgia des de ben petitet.
—Potser fent màgia esbrinarien alguna cosa... —va dir l’Oleguer.
—Fent màgia no n’hi ha prou. I si construíssim una màquina del temps per traslladar-nos a l’època de la moneda? —va contestar la Gemma que encara li rondava pel cap aquella idea.
—Apa, què dius? —van cridar tots esverats a la vegada.
—Si no sabem ni de quan és? A més, les màquines del temps no existeixen —va dir el Roger tot rient.
—Doncs la manera més fàcil de saber-ho és buscant informació. Anem a l’ordinador! —va contestar la Nàdia tota decidida.
Com que ja havien acabat de berenar, van anar tots a l’habitació del Roger. La Nàdia es va posar davant el PC, el va engegar i va començar a buscar al Google pàgines de monedes antigues. En sortien moltíssimes. Després de molta estona, es va aixecar de la cadira perquè se n’hi posés un altre. Hi van estar tota la tarda.
No van trobar res i es van desanimar una mica. Era tard i havien de tornar a casa.
—I si demà al matí anéssim al Museu d’Història? —va comentar la Sílvia.
—Bona idea! Què us en sembla? —va dir la Gemma.
—Sí, síííí! —van contestar tots.
Potser allà trobarien alguna pista. Al Museu hi havia moltes troballes de l’època romana tretes del bosc de la Salut.
Es van acomiadar i van quedar davant del Museu d’Història a les deu del matí.
L’endemà, a l’hora pactada, es van trobar tots a la porta.
—Portes la moneda, Sílvia? —va preguntar la Nàdia.
—És clar! —va respondre mig empipada la Sílvia.
—Doncs, ja podem entrar! —va dir tot decidir el Roger.
—Bon dia! —va saludar la noia que hi havia a l’entrada.
—Bon dia! On és la sala de l’època romana? —va preguntar l’Oleguer.
—A la teva dreta, noi! —va contestar.
—Gràcies. Anem! —va fer l’Oleguer tot decidit.
Anaven per lliure mirant les diferents vitrines de la sala. Posaven els ulls com a taronges, no es podia escapar cap detall. De tant en tant, observaven la moneda que la Sílvia duia a la mà.
—Aquesta s’hi assembla molt! Veniu! —va fer tota entusiasmada la Nàdia.
—Ostres, sí! És quasi igual! Si, sí! —feien tots emocionats.
—Doncs ja sabem de quina època és. Deu tenir molt valor —va fer el Roger.
—Què passa, nois? —va preguntar la noia que havien vist a l’entrada una mica empipada.
—Res, res. És que a l’escola estem estudiant l’època dels romans i hem vist moltes coses que surten al llibre. És molt emocionant veure-ho aquí —va fer l’Oleguer per dissimular.
—Molt bé, però no crideu tant que hi ha més gent al Museu, entesos? —va comentar la noia.
—D’acord! —van fer tots.
Després de tot allò van sortir al carrer i es van asseure al banc que hi ha al davant mateix de la porta.
—Ara ja podem construir la màquina del temps. Com que ja sabem a quina època hem d’anar a parar... —va dir com aquell qui no volia la cosa la Gemma.
—Per provar-ho no passa res. Si no surt bé, com a mínim haurem jugat a un joc nou, ha, ha, ha —va fer el Roger—. Com quedem?
Durant la setmana era complicat quedar perquè tenien molta feina de l’escola.
—Cada un de nosaltres buscarà a casa coses que ens puguin anar bé per construir la màquina del temps. Jo tinc unes golfes plenes de coses que els pares guarden de fa temps i no fan servir per a res. El dissabte que ve, ens tornem a reunir a casa meva i veurem què fem. Porteu tot el que us sembli útil, entesos? —va dir el Roger.
—Tota màquina del temps ha de tenir un motor, oi? A casa meva hi ha una batedora i una picadora de gel que no fem servir. Agafaré els motors i miraré què puc hi fer —va comentar la Nàdia.
—I jo, a més, portaré les cartes de mag que tinc per si poden servir per a alguna cosa —va dir l’Oleguer.
Es van acomiadar i cadascú se’n va anar cap a casa seva. Tenien molta feina a buscar coses. No sabien ben bé quines, però era igual.
Passava la setmana. La Nàdia havia desmuntat els dos motors. No hi havia manera de fer-los funcionar. Quan estava a punt d’engegar-ho tot a pastar fang, sense saber com, se li va posar en marxa.
—Visca! Si és que sóc un geni... —es deia ella mateixa—. No diré res fins que ens trobem tots el dissabte, així serà una sorpresa.
L’Oleguer només pensava portar les cartes de mag. La Sílvia amb la seva moneda ja en tenia prou. El Roger havia trobat un mirall vell a les golfes de casa;, era llarg i estret. La Gemma portaria un pom de porta que havia comprat un diumenge al mercat d’antiguitats i que li agradava molt. Potser ajudaria a obrir la porta del temps...
Tornava a ser dissabte. La família del Roger estava acabant de dinar quan es va sentir el timbre de la porta tres vegades seguides.
—Qui hi ha? —digué el Roger.
—Som nosaltres! Obre la porta! —se sentien rialles i crits.
S’havien trobat tots a la cantonada de casa del Roger per arribar juntets.
Van entrar tots de cop i, després de saludar la família, van anar directes a l’habitació.
