|
L’aigua del llac estava freda i gelada, semblava que estiguéssim dins d’un congelador. L’Andreu nedava com podia, semblava un gosset ben petitó, no dominava gaire això de nedar! Em va semblar molt estrany que l’Andreu no fos un bon nedador, ell sempre presumia de tot el que sabia fer; per sort, la Dina era al seu costat i el va ajudar tot agafant-li la mà dreta i nedant tots dos alhora. Jo anava darrera d’ells i els seguia; aquell llac era immens, semblava que mai arribaríem a poder sortir d’allà. Havíem arribat al reflex de la Torre de l’Aigua, érem a la part inferior, on hi havia les escales. L’Andreu va dir:
—Parem una mica, estic esgotat!
—D’acord, però no ens podem quedar massa quiets aquí, perquè l’aigua està gelada i ens podríem congelar —va dir la Dina.
Jo, que anava al darrere, quan em vaig aturar vaig veure que una cosa es reflectia al fons del llac:
—Ei, mireu! Què és aquest llum que es veu al fons del llac?
La Dina no s’ho va pensar dues vegades, va agafar aire, va omplir-se els pulmons i es va capbussar cap al fons. Quan va sortir, duia a la mà un altre pèndol igual que el que havíem perdut; bé, ben bé igual no era. Aquest pèndol tenia gravada una lletra, era la lletra “E”. Caram! La lletra “E” tornava a sortir una altra vegada!
—Guaiteu! Una “E” inscrita en el pèndol! —va dir l’Andreu.
—Què voldran dir totes aquestes lletres? —va preguntar la Paula.
—Sembleu uns babaus! No veieu que tenim una altra lletra per col·locar? —ens va dir la Dina.
—Això! Sortim de l’aigua i parlem! Que jo m’estic congelant —va dir l’Andreu.
|
|
|
|
Per sort estàvem molt a prop de la vora del llac i vàrem sortir sense problemes de l’aigua. Vàrem decidir intentar ordenar les lletres d’una manera lògica i ens vàrem posar a treballar. El sol lluïa esplendorosament i feia calor fora de l’aigua. Semblava impossible que l’aigua fos tan freda amb la calor que feia fora. Això va permetre que les nostres robes s’eixuguessin ràpidament i no patíssim més fred. Vàrem treure els ossos i les cartes que ens havíem trobat i vàrem intentar posar les lletres en ordre. L’única manera lògica que vam trobar d’ordenar les lletres era aquesta:
- ESTE…
- SETE…
- TESE…
- ETSE…
- ESET…
- ETES…
- ESET…
|
|
Quin poti-poti de paraules! Per lògica ens vam adonar que l’ordre que tenia més possibilitats de formar una paraula era el primer: ESTE.
Podia ser el nom d’una persona, com per exemple: Ester, Estela, Esteve, Estefania..., però també podia ser el nom d’un mes de l’any si agafàvem la segona possibilitat: SETEMBRE. La Dina va exclamar:
—Nois, no veieu on som?
Érem al Parc Catalunya! I a la superfície del llac vèiem la Torre de l’Aigua reflectida! Com podia ser? Ens vàrem fixar en els edificis del voltant del llac. I ens vam adonar que els més alts eren els grans magatzems i la Torre Milenium. El reflex de la Torre de l’Aigua era degut al fet que en aquell moment uns operaris estaven canviant els vidres de la Torre Milenium i com que el sol era tan lluent aquell dia, ens va jugar una mala passada: com que els vidres que hi havia a la Torre Milenium semblaven miralls, en treure’ls feien de mirall retrovisor i la imatge llunyana de la Torre de l’Aigua, la projectaven sobre el llac del Parc. Sort que alguna cosa de física i de miralls havíem estudiat aquell curs! Perquè si no… ens hauríem tornat bojos! No podia ser, vàrem mirar cap a dins el llac i la punxa de la torre estava una mica deformada; ens hi vam atansar i vàrem veure una pedra que deformava la silueta projectada, la pedra tenia una forma curiosa, tenia forma de “V”.
—Mireu! És una lletra —va dir l’Andreu.
—L’hem d’agafar, no? —vaig dir jo.
|
|
|
|
Sense pensar-s’ho dues vegades, la Dina ens va deixar la seva motxilla, es va capbussar i va anar nedant cap a la part on s’acabava el perfil de la Torre de l’Aigua. Va sortir del llac amb la pedra a la mà i ens vàrem acostar a la gespa del parc per tal que la Dina s’eixugués i per ordenar les lletres. La Dina va treure totes les lletres i ossos que portava a la motxilla; ja teníem alguna cosa més clara, era evident que les lletres s’havien d’ordenar de la manera següent:
ESTEV…
|
|
De sobte el cel es va ennegrir, va començar a xiular un vent que ens ensordia les orelles. Ens vàrem dirigir cap als locals comercials de la zona, però el mal d'oïdes era impressionant; a més, no podíem travessar l'Eix Macià, el vent ens ho impedia; davant de la platgeta on viuen els ànecs del parc Catalunya es va fer un remolí de vent que semblava un tornado que ens va mostrar una darrera lletra, la E. L'Andreu no s'ho va pensar dues vegades: va estirar la mà i va recollir la lletra; al mateix temps el soroll del vent es va convertir en unes veus que ens deien:
|
|
A la Torre de l’Aigua heu de tornar,
si el misteri voleu desxifrar.
|
|
De cop i volta el remolí de vent va desaparèixer, els núvols grisos i el cel encapotat també, i aquests van donar pas a un cel radiant i lluent com el que teníem abans.
—Noies, heu sentit? No seria millor que anéssim a tota bufa cap a la Torre de l’Aigua? —va dir l’Andreu.
—Sí, sí, correm-hi a veure si aquest malson s’acaba d’una vegada! —vam respondre la Dina i jo.
Vàrem enfilar per la Ronda Zamenhof i corrents vam arribar a la plaça de Granados, estàvem tan cansats i assedegats que vàrem anar cap a la font a beure aigua. Quina sorpresa la nostra quan l’aixeta de la font no funcionava; l’Andreu va començar a prémer l’aixeta i res de res, vinga a prémer i res de res, però tot d’una… de la font va sortir una veu que ens deia:
Aneu pel bon camí,
si el misteri voleu descobrir.
Era increïble, estàvem en una bona línia d’investigació, semblava que estàvem a punt de trobar la solució al misteri. Vàrem marxar amb els talons al cul cap al carrer de Vilarrúbies, direcció cap a la Torre de l’Aigua.
—A veure, nois, ordenem les lletres! —vaig dir jo.
—Sí, fem-ho per tal d’esbrinar què va passar! —em va replicar la Dina.
Vàrem posar les lletres en ordre; just davant la porta de la Torre de l’Aigua podíem llegir la paraula següent:
“ESTEVE”
|
|
|
—I ara… què fem? —va dir la Dina.
—Treu els ossos! També els hauríem de col·locar correctament —va cridar l’Andreu.
Vam ordenar els ossos i vam treure el pèndol que ens havíem trobat a l’aigua; de sobte, com si una força sobrenatural ens xuclés, el pèndol ens va portar cap a la porta del dipòsit de la Torre de l’Aigua i sense fer res de res la porta es va obrir. La porta era de ferro i vam imaginar que el pèndol estava imantat, perquè com si de màgia es tractés la porta es va obrir. Quina va ser la nostra sorpresa quan vam descobrir que dins d’aquell dipòsit hi havia les restes d’un esquelet. A la mà de l’esquelet hi havia una caixa de seguretat ben tancada; per les mesures que vèiem, aquell esquelet semblava el d’una noia.
—Nois, quina por! Agafem aquesta caixa i marxem, abans no se’ns tanqui la porta! —va dir la Dina.
I dit i fet, vàrem agafar la caixa i vàrem fugir escales avall. Renoi, quin munt d’escales! Semblava que aquella escala de cargol no s’acabava mai!
|
|
|
Quan ja estàvem fora de la Torre de l’Aigua vam començar a rumiar com podríem obrir la caixa. No hi havia manera! Ni fent palanca, ni tirant-la a terra… tampoc sabíem la combinació! Quin desastre! De sobte vam veure que la combinació no era de números, sinó de lletres. Havíem de posar sis lletres i no sabíem quines eren!
—Ja ho sé! —vaig dir—. Sis lletres són les que té el nom Esteve, provem-ho!
Com per encanteri, la caixa es va obrir i vam comprovar que al seu interior hi havia un diari, un diari secret d’una tal Lourdes, que llegint i llegint va resultar ser l’encarregada de seguretat mediambiental de l’empresa Iso-Fix. La Lourdes va descobrir que l’encarregat de la fàbrica de material de construcció es dedicava a abocar residus contaminants i tòxics al riu Ripoll. Va intentar comunicar-ho a les autoritats, però l’encarregat, un tal Esteve, quan va veure que ella el volia delatar, es va dedicar a fer-li la vida impossible. Hi havia papers i més papers, proves i més proves (suposem), així que vàrem decidir portar la documentació a la policia perquè esbrinessin què és el que havia succeït uns anys enrere amb la Lourdes i l’Esteve.
L’endemà els titulars de la premsa van dir el següent:
|
|
"TRES NENS DESCOBREIXEN UN SECRET A LA TORRE DE L'AIGUA:
|
|
|
|
|
l'encarregat de la fàbrica Iso-Fix (clausurada l'any 1995), el Sr. "E", assassina l'encarregada mediambiental de la fàbrica i amaga els ossos dins del dipòsit de la Torre de l'Aigua".
|
|
|
