|
El guardià va tornar amb el cotxe, va posar les bicis a dins i ens va portar a casa.
—Gràcies per portar-nos a casa —va dir el Ra.
—No es mereixen, no podies tornar a casa en bici —va dir el guardià.
En arribar a casa, els pares ens van donar la gran esbroncada i ens van dir:
—Què t’ha passat, Ramon?!
—He caigut en un pou… —va dir el Ramon.
—I jo l’he ajudat a sortir del pou amb una corda —vaig afegir.
Els meus pares ens van portar a l’hospital. Quina sorpresa! A la porta hi havia el pare del Ra. La seva mare era a l’hospital perquè s’havia desmaiat. Creia que al seu fill li havia passat alguna cosa dolenta.
Vam anar al metge i jo li vaig preguntar:
—Es recuperarà aviat?
—Sí, es recuperarà després d’una setmana perquè s’ha fet un esquinç a la cama.
—I què li ha fet? —me’n vaig voler assabentar bé.
—Li he embenat la cama.
—Que puc posar el peu a terra? —va preguntar el Ra tot espantat.
—No, perquè et farà més mal la cama —va al·legar el metge.
—Quant temps he d’estar així? —va exclamar en Ra, tot angoixat.
—Has d’estar així una setmana —va afirmar el metge.
El pare va dir en Ra:
—Et trobes millor? —va preguntar, intranquil.
—Sí, em trobo millor.
—Et quedaràs a casa una setmana castigat sense jugar a la Play Station —va explotar enutjat el pare.
Per sort vam poder tornar a fer expedicions al cap d’una setmana.
Vam trucar a la Maria Parets per dir-li que havíem trobat una tomba a les excavacions del metro. Això és el que vaig dir:
|
|
|
—Hola, Maria, et truco per dir-te que hem trobat una tomba a les excavacions del metro.
—De quines excavacions m’estàs parlant?
—Les que hi ha a la carretera de Castellar, al costat del camp d’ultralleugers.
—I què hi havia?
—Un tros de crani, també uns trossos de ceràmica amb inscripcions, tot dins un forat on va caure en Ra.
—Què?, no pot ser, quin gran descobriment!, que m’esteu enredant? —va dir tota curiosa la Maria—. Demà ho anirem a veure, això pot ser una gran troballa.
|
|
|
—Adéu, fins demà
L’endemà la Maria va trucar a casa i em va dir:
—Eli, et sembla que quedem ara per anar a les obres del metro?
—Sí, molt bé, ara truco a en Ra. Adéu.
Després vaig trucar a en Ra:
—Prepara el teu fuet, Indiana Jones; anem d’expedició!
—Com? Què? Què dius ara? A què ve això?
—Ahir vaig trucar a la Maria i li vaig explicar el descobriment de les restes antigues i ara la Maria m’ha trucat per anar a les excavacions.
—Per què l’hi has dit? M’hauries d’haver avisat abans de dir-l’hi! —i empipat va deixar de parlar.
Jo vaig afegir:
—Doncs, vol dir que no voldràs venir amb nosaltres a les excavacions?
—Doooooncs... Sí!
—Vaig a trucar a la Maria perquè porti el Ra amb cotxe.
Al cap d’una estona van venir la Maria i en Ra amb el cotxe.
De seguida vaig acomiadar-me i vaig córrer amb la bici.
Vaig arribar a les excavacions i allà hi havia la Maria i el Ra.
—Hola, maca.
—Hola, Maria, què tal?
—Jo molt bé i la tomba?
—Dins del forat.
—Baixem doncs.
—I jo no puc baixar? —va preguntar esbalaït en Ra—. Jo vull baixar, vull anar amb vosaltres!
—Tu no pots, tens un esquinç, no estàs prou bé, vigila que no vingui ningú.
—Però jo vull baixar!
—Tu tens una feina més important, vigilar.
—Però jo vull baixar.
—Però no pots —va tallar la Maria.
Vam anar caminant fins a les reixes i, quan es van acabar..., va arribar el moment, la tomba encara hi era!
La Maria es va quedar impressionada i va començar a inspeccionar.
—Que gran!, quan fa de llargada?, de quin segle és?, quant valdrà, això?
Jo vaig pensar que era normal que els arqueòlegs es posessin com petards, tots esverats, quan veien alguna cosa així, i jo només gravava amb el mòbil, per ensenyar-ho al Ra.
—Això és una tomba ibèrica! —va exclamar—. Ho he de comunicar al museu.
—Maria, hi ha més coses, però necessitem una ordre, com en el CSI, o un permís.
—És veritat, miraré les pagines grogues, no, no, que era broma. Trucaré a l’Ajuntament.
Va estar parlant una bona estona. Finalment, la Maria va cridar:
—He d’ informar immediatament el Museu perquè ho sàpiguen!
—Hem de sortir d’aquí, no és segur —vaig dir amoïnada en sentir el soroll de pedres que queien.
—Molt bé, sortim.
Vam sortir d’aquell forat fastigós i vaig anar a casa d’en Ra.
—Mira quin vídeo!
Ell no ho va voler veure, estava tan empipat que no parlava, estava esbufegant com una moto.
Llavors jo li vaig dir:
—Escolta, marrec, si tu ets un indiana jones, no és el meu problema, què vols que et digui, eh, ximplet?!
I jo me’n vaig anar empipada de l’habitació cridant.
—Aquest marrec, ohhhhh! Serà desvergonyit, aquest capsigrany!
L’endemà la Maria i jo vam anar a l’Ajuntament i vam preguntar al guàrdia de seguretat on era el despatx de l’alcalde. El guàrdia ens va acompanyar a veure’l, vam entrar i li vam explicar les nostres aventures.
L’alcalde va quedar capficat i impressionat, però s’ho va creure, ja que coneixia la fama d’arqueòloga de la Maria Parets.
L’alcalde ens va demanar que la retirada de la tomba interferís el mínim possible en l’obra. La Maria va dir que se n’encarregarien els del Museu, que són professionals, però que seria lent perquè és molt antic. L’alcalde li va donar el permís. Quina sort!
|
|
|
La Maria va anar a veure el cap de l’obra i li va dir que teníem el permís de l’Ajuntament.
Em va trucar i em va avisar de la discussió que van tenir ella i el cap de l’obra quan el va anar a veure:
—Necessito parar l’obra.
—Això, per què? No pararé l’obra, ni pensar-ho.
—Sap, vostè, qui sóc jo?
—No, i no ho vull saber.
—Tinc un permís.
—Doncs ensenyi-me’l.
—Miri, és aquest.
—Va, això és fals, trucaré a l’Ajuntament a veure si és veritat.
—Truqui, truqui, el meu permís no és pas fals, me’l va donar l’alcalde mateix.
Finalment el mestre d’obres es va creure que el permís era de veritat.
|
|
|
Ara caldria que els treballadors del museu vinguessin a treure la tomba.
L’endemà, la Maria, el Ra i jo vam anat a veure el president del museu i l’hi vam explicar tot. Per sort l’home va estar-hi d’acord i va dir que en dos dies els seus treballadors estarien a punt per anar-hi, ara no, ja que en tenia alguns de malalts.
El dia més important de la meva vida potser va ser el que van treure la tomba. Van baixar com una tropa de treballadors pel forat minúscul de la tomba, semblaven formigues! Em vam deixar baixar i tot! Llavors estaven acabant. Una màquina va agafar la tomba i la va posar a la camioneta.
|
|
|
|
Mentre anaven traient a poc a poc les peces hi havia un paparazzi que ens preguntava:
—Com us sentiu ara, eh, ara que heu trobat una tomba ibèrica?
—Jo em sento com sempre, però una mica famosa —vaig exclamar jo.
|
|
|
|
—Sortirem a la tele, a la ràdio i als diaris! —va cridar en Ra.
—Sortireu als diaris —va dir l’home.
—Doncs fes-me moltes fotos, que vull ser famós —va dir entusiasmat en Ra.
—Som famosos, som famosos —cridàvem tots dos.
Després d’aquests fets tan emocionants encara ens van deixar pujar al camió amb les restes i acompanyar-los al museu. Érem els protagonistes! Vam arribar i ja hi havia un lloc preparat per a la tomba. El nostre somni es va fer realitat.
Als diaris va sortir un titular: “DOS NENS PETITS I LA SEVA PROFESSORA, FAMOSOS”. I de subtítol deia: “Han trobat un tomba ibèrica a les obres del metro”.
|
|
|
|
