|
Vam decidir trucar pel mòbil perquè, malgrat l’emoció, no ens volíem quedar allà, però ens vam adonar que no hi havia cobertura. Llavors ens va semblar que seria millor intentar sortir per lliurar-nos d’un bon esbronc, però teníem un altre problema, el Ra no podia fer ni dues passes. Ens vam quedar amb l’última opció. Havíem pensat investigar una mica més fins a trobar alguna cosa.
Quan el Ra es disposava a aixecar-se amb molt d’esforç, la seva mà es va recolzar sobre un tros de fusta coberta de sorra. Una esgarrifança li va passar per tot el cos. No es podia moure; si no, hauria sortit corrents. Va començar a xisclar com un boig, i jo li vaig dir:
—No cridis, histèric. Què passa?
—He descobert alguna cosa, vine!
Jo, tota emocionada, m’hi acostava.
Semblava una trapa, una porta subterrània, amb una anella, per obrir, suposo.
Emocionats, vam decidir obrir-la i en van sortir unes quantes rates esperitades. El Ramon xisclà de pànic. A sota vam veure una rampa que duia a un soterrani.
Quan jo em disposava a baixar, en Ra va dir:
—Espera’m, vaig més lent que tu!
Vaig fer una passa endavant. Estava tot molt humit. Era molt fosc. Ple de pedres. Ell es va espantar amb la foscor i la humitat, tenia por de tornar a relliscar. Jo, més decidida, vaig agafar la seva lot i el vaig convèncer per començar a baixar a poc a poc.
|
|
Quan vam ser a baix, la cara d’en Ramon es va tornar pàl·lida. Davant nostre apareixien uns quants trossos del que semblava ceràmica. Podien ser les restes d’un gerro? D’algun estri de cuina?
De quina època podia ser? Dels romans? Dels grecs? O potser dels ibers?
La cara del Ramon començava a agafar color, l’emoció s’estava apoderant de tots dos.
Ens hi vam apropar per veure-ho millor. En algunes de les petites peces semblava que hi havia algun escrit.
|
|
|
|
L’emoció va anar en augment; ell s’apuntava a la llibreta tot el que veia, mentre que jo buscava més pistes.
Una pedra clara, més estranya que les altres, em va cridar l’atenció. Vaig avisar ràpidament en Ramon.
|
|
Ell, en sentir-ho, va girar-se d’una revolada una mica preocupat per aquell crit, em va fer una mirada i ràpidament ens vam entendre. Es va arrossegar cap a mi. Jo li vaig ensenyar allò que semblava una pedra i de cop el Ra va cridar:
—És un os!
Tot seguit, tots dos vam fer mans i mànigues per treure’l. Al cap d'una estona de gratar terra i pedres, vam aconseguir desenterrar-lo i ens vam adonar que podia ser part d'un crani.
|
|
|
|
Jo li vaig dir:
—El podem investigar i saber-ne més coses.
—Bona idea, Eli! Haurem de pensar qui ens pot donar un cop de mà.
Mentrestant, els pares d’en Ramon, veient que era l’hora de llevar-se i que no el sentien, van anar a despertar-lo. Però quina va ser la seva sorpresa en entrar a l’habitació. No hi era!
Espantats, el primer que van fer va ser intentar trucar-li al mòbil, però nosaltres no ho vam sentir. Llavors van trucar a casa meva per saber si era amb mi. Els meus pares sabien que havia sortit amb la bicicleta, però no els havia dit cap on aniria.
No sabien què fer, però no es podien quedar quiets, havien d’intentar buscar-lo. La bici d’en Ra tampoc no era a casa: potser havien anat a passejar pel bosc de Can Deu o pel riu Ripoll, o ves a saber on.
Mentre decidien per on començaven la investigació, una veïna els va veure amb cara de preocupats i s’hi va acostar. En saber què passava els va explicar que se l’havia trobat en sortir de casa i li havia dit que anava a passar el dia amb uns amics cap al Club d’ultralleugers. Així doncs, es van afanyar a agafar el cotxe i anar a investigar cap aquella zona.
Nosaltres dos no pensàvem que potser els pares d’en Ra ja haurien descobert que no era a casa, estàvem de ple en la nostra recerca, anàvem fent hipòtesis sobre el que havíem trobat. Però, de sobte, vam sentir un soroll, i parant molta atenció vam deduir que podia ser el vigilant de les obres que arribava.
Volíem amagar-ho tot ràpidament, però vam pensar que seria bo fer-hi una foto amb el mòbil per tal de tenir constància de la nostra troballa, si és que ho havíem de deixar allí.
Sí, era el vigilant que de seguit va veure les nostres bicis i va sospitar que alguna cosa estranya passava; va mirar per la malla metàl·lica i va veure que hi havia terra remoguda. Va baixar i aviat va veure més indicis que algú havia estat allí. Va trobar la tomba i la trapa per on havíem baixat. En aixecar-la, ens va trobar arraulits en un racó.
—Què hi feu, aquí? —va dir el guàrdia amb to d’enfadat.
Jo li vaig dir:
—I vostè?
—Jo sóc el vigilant d’aquesta obra.
—Si us plau, si us plau, no ho diguis a ningú —vam continuar nosaltres una mica espantats.
—Què passa?
Llavors li vam explicar que érem uns enamorats de l’arqueologia i per això estàvem allí. Seguidament li vam mostrar les nostres troballes.
El guàrdia ens va explicar que a ell també li encantava l’arqueologia.
—Com pot ser, si jo sempre sóc aquí i mai no he trobat res? —va afegir amb cara de sorprès.
—Senyor, ens podria ajudar a sortir?
—I tant que sí.
—Jo tinc la cama trencada! —va exclamar el Ra una mica amoïnat.
—No et preocupis, jo et pujaré a l’esquena, així no te’n sentiràs —va respondre-li.
Un cop a dalt, vam agafar les bicicletes per intentar marxar, però el Ra va repetir per segona vegada:
—Em fa mal la cama, no puc anar amb bicicleta.
—Jo tinc el cotxe al costat del Club d’ultralleugers; us puc acompanyar a casa.
—Però com hi arribarem? —vaig afegir.
—No us preocupeu, espereu-me aquí mentre vaig a buscar-lo.
—Però tu ets el guàrdia i no pots marxar —va comentar el Ramon.
—Sí, però jo crec que és una excepció —va contestar ell.
Pel camí anava pensant com podia col·laborar per esbrinar què era tot allò que havíem trobat.
Un record de joventut li va venir al cap.
—Ostres! Crec que la Maria va continuar amb la seva vena arqueològica. Potser ella els podria donar un cop de mà —va pensar.
|
|
|
