|
Tothom s’ho va estar pensant. En Roger va recordar que a l’escola havien treballat els romans i ho va veure clar: va proposar d’entrar a la porta de l’Edat Antiga. La Gemma creia tenir una idea millor:
—I per què no entrem cada un per una porta? Així podrem investigar més ràpid!
—Ei, nois! No hem pensat que si fem això ens podem perdre! I després, com tornarem a la realitat present? —va dir la Nàdia.
Tothom va estar d’acord amb ella i van començar a parlar d’aquest tema: havien de decidir per quina porta havien d’entrar per descobrir d’on venia aquella moneda.
La Sílvia no volia fer un pas endavant, si abans no tornava a anar a la biblioteca per tenir algunes pistes. Tots la van acompanyar. Per sort, a la biblioteca van trobar el llibre que buscaven! Era un llibre de monedes antigues. I allà van veure la foto de la seva moneda: posava que era de l’Edat Antiga. I què més? El llibre ja no n’explicava res més. Estaven una mica decebuts perquè esperaven trobar-hi més informació.
—Va, nois! Si ja sabem d’on ve aquesta moneda, què esperem? Entrem per aquesta porta! —va dir l’Oleguer assenyalant la porta de l’Edat Antiga.
I tots hi van estar d’acord.
|
|
Van passar la porta. Van estar una bona estona fins que no van arribar a un bosc que no coneixien. Van començar a pensar que potser s’havien equivocat.
—Crec que això no és l’Edat Antiga, perquè hem aparegut en aquest bosc —va dir la Sílvia.
Però el Roger de seguida es va adonar:
—Mireu! Sí que estem a l’Edat Antiga! Aquest és un bosc dels romans! Vigileu, perquè poden estar per aquí!
|
|
|
|
El bosc era molt florit i pels vorals anaven trobant objectes romans una mica trencats o vells (algun objecte de bronze, trossos de cuir d’un cinturó, el mànec d’una espasa...). Van estar mirant-los uns quants minuts per veure si trobaven alguna moneda més. Però com que no en trobaven cap més, van decidir continuar el camí.
Quan van arribar a una ciutat romana, els nois es van adonar que tota la gent es vestia diferent que ells. La Gemma va veure una botigueta artesana amb molts vestits romans i va avisar la resta:
—Sílvia, Roger i els demés! Aquí hi ha roba per a nosaltres! Per què no ens vestim com els romans?
En Roger va respondre:
—És veritat. Així no ens reconeixerà ningú!
Tots hi estaven d’acord i es van posar els vestits que la senyora de la parada els va regalar perquè aquells vestits ja no estaven de moda.
Ja vestits amb roba nova, van continuar el camí fins que es van trobar amb uns esclaus que anaven camí d’una mina. Se’ls va passar pel cap que potser a la mina trobarien pistes sobre la moneda, però no va ser així: la solució l’haurien de buscar en un altre lloc. Van tornar a la ciutat una altra vegada.
La Sílvia ja portava estona que es queixava del seu vestit perquè no li agradava. En arribar a la ciutat va veure una botiga amb un vestit d’allò més maco! Com una boja, va sortir corrents cap allà, però els seus amics la van aturar perquè sabien quina era la seva intenció: comprar-se el vestit amb la moneda.
—Jo el vull comprar perquè la moneda és meva! —va exclamar la Sílvia.
—Necessitem la moneda per investigar més! —va dir l’Oleguer.
La Sílvia va reflexionar sobre l’avís de l’Oleguer i hi va estar d’acord.
Va arribar la nit i no tenien lloc per dormir. Però en el camí havien vist una mena d’escultura prehistòrica. Van veure que havien de posar la moneda per un foradet perquè la porta s’obrís (no van trigar a descobrir-ho perquè ja ho havien fet dies enrere a la Salut). Aquella nit van dormir en aquella habitació però es volien llevar molt d’hora per investigar a gust i tranquils abans que la resta de la gent del poble s’hagués llevat.
Però els cinc amics no sabien que els romans matinessin tant i quan, al matí, els romans van trobar els nens caminant pel bosc, els van agafar. Estaven a punt de ficar-los a la presó quan un guàrdia va dir que els deixessin anar perquè aquells nens no havien fet res.
Tot i aquest ensurt, ells van seguir amb el seu objectiu. De sobte, es van trobar amb dos homes passejant que semblaven bones persones i els van preguntar:
—Hola, bon dia. Heu vist aquesta moneda?
Però els dos homes no van entendre res i els nens es van fer entendre amb gestos:
—Tu , veure moneda?
Els dos romans van dir que sí en llatí i movent el cap amunt i avall.
—Anem per molt bon camí!! —van dir tots junts.
Van continuar buscant per diferents llocs per saber alguna cosa més de la moneda però ningú no en sabia res, a part dels dos homes que s’havien trobat feia una estona. Aleshores van veure una botiga molt especial:
—Guaaau! Quin lloc tant bonic —va dir en Roger.
—Ostres! Quantes monedes! —va dir sorprès l’Oleguer.
—Calla, Oleguer! Senyor, sap d’on ve aquesta moneda? —va preguntar la Gemma mirant el propietari de tot allò.
El botiguer va dir que era impossible que aquells nens tinguessin una de les monedes del rei Cèsar. Tots es van quedar bocabadats i van marxar d’allà.
Van pujar a una espècie de carrossa tivada per cavalls. Mentre parlaven, en Roger es va enfadar perquè ningú l’escoltava. Per fi el van escoltar:
—Volia proposar anar tots a visitar el rei Cèsar —va dir el Roger.
—Estàs boig! No podem anar a veure’l perquè el rei em treuria la moneda! —va dir la Sílvia amb la por que intentessin posar-los a la presó una altra vegada.
|
|
Finalment, es van carregar de forces i van anar fins al rei. Els guàrdies els van preguntar perquè volien veure el rei i els nens van explicar amb gestos que volien saber si aquella moneda li pertanyia. Els guardians els van deixar passar. Quan van veure el rei Cèsar, ell els va explicar, gesticulant, el secret de la moneda als cinc amics: estaven contents perquè ja sabien que el tresor estava a l’Edat Moderna.
—Sí, tots hi estem d’acord, anem-hi!! —van dir tots.
Quan van entrar a l’Edat Moderna, es van tornar a canviar de roba, van seguir les indicacions del rei i finalment van trobar el cofre ple de monedes dins una cova.
—Ooohhh! —van dir tots.
|
|
|
|
La Sílvia, quan el va veure, va tenir la idea que aquell podia ser el regal de tots per a la Gemma pel seu aniversari. Però ràpidament la Gemma va exclamar que no calia que li regalessin un tresor ja que ella només volia passar el dia del seu aniversari amb tots els seus amics.
|
|
Tot i que en Roger volia el cofre per a ell, per fer una col·lecció de monedes antigues, finalment no se'l va quedar.
Van tornar tots a casa de la Gemma i van menjar un pastís de xocolata.
Tant feia si tenien el tresor o no. S'ho havien passat molt bé i allò els va fer molt feliços.
La Sílvia va fer una cosa abans de tornar: va ficar la seva moneda a dins del cofre amb totes les altres. I així la màquina del temps mai més es va tornar a obrir.
|
|
|
|
