|
La Sílvia va decidir anar a buscar l’Oleguer i el va trobar de seguida, havia anat al lavabo. Tots es van mirar i es van sentir una mica malament per haver sospitat d’ell.
De tornada cap a l’escola, van quedar de trobar-se a la biblioteca per intentar desxifrar el pergamí que havien trobat a la Salut. Van estar-hi tota la tarda, però no van poder esbrinar gran cosa. Era una feina que necessitava temps i paciència. Així que van demanar en préstec uns quants llibres que els va semblar que els podrien ajudar i van sortir de la biblioteca.
Un cop a fora, van estar pensant què podien fer per trobar-se durant unes hores més. A la Gemma se li va ocórrer que podien anar tots a casa seva, dirien a casa que feien una festa de pijames i així tindrien tota la nit per anar estudiant el pergamí.
A tots els va semblar una bona idea i va marxar cadascú cap a casa seva. La festa començaria a les vuit.
Un cop a casa de la Gemma van començar les investigacions i les consultes dels llibres que havien agafat. La Nàdia, que era molt destra amb els números, va desxifrar una part que deia:
|
|
“si el pergamí desxifreu
el tresor trobareu,
però, abans,
a la Torre de l’Aigua anireu”
|
|
Van quedar molt sorpresos amb el missatge i van pensar que, com que el dia següent era dissabte i no havien d’anar al col·legi, es llevarien d’hora i anirien a la Torre de l’Aigua a veure què trobaven. Anaven pujant a poc a poc, mirant i observant pertot arreu, però no veien res que els cridés l’atenció.
Quan van arribar a dalt de tot la Gemma va dir:
—Ei!, mireu al sostre, són les mateixes lletres que hi ha escrites al pergamí.
—Sí —va dir el Roger—, sembla el mateix missatge.
—Sembla igual, però entremig hi ha alguns signes que no hi són allà —va dir la Nàdia.
En Roger va treure una llibreta petita que sempre portava per apuntar les idees que li venien al cap pels seus invents, i va copiar el que hi havia escrit al sostre.
La Gemma va recordar que portava a la seva motxilla la màquina de fotos digital, se l’havia emportat quan van anar a la Salut i encara la tenia allà. Va fer una foto acostant el zoom per tal que no es perdés cap detall.
Van baixar de pressa les escales i el Roger va caure. Es va fer mal al peu però podia caminar, encara que es dolia del cop. Van acompanyar-lo a casa seva i, en arribar, la seva mare l’hi va mirar el peu, però no semblava que tingués res greu. Li va posar una mica de pomada i li va embenar, si no li passava haurien d’anar al metge.
La mare del Roger els va convidar a tots a dinar, així que van fer les trucades pertinents als pares i es van quedar allà tota la tarda .
Les noies van anar a casa de la Gemma a buscar els llibres per poder continuar treballant en el tema. Mentrestant, el Roger i l’Oleguer es van quedar a fer una partida de cartes de Màgic.
|
|
|
|
Mentre barrejaven les cartes, l’Oleguer va observar que cada vegada que passava unes quantes cartes en trobava una amb una paraula o una lletra subratllada. Les va anar passant diverses vegades i sempre li sortia el mateix, però les paraules que apareixien no tenien cap relació; no trobaven la manera de veure el missatge complet.
En aquell moment van arribar les noies carregades amb els llibres. Els van explicar de què s’havien adonat i la Gemma va dir:
—Perquè no ens mirem la foto que he fet a l’ordinador?
—D’acord, és una bona idea —van dir tots.
|
|
La Nàdia es va quedar una estona concentrada mirant la imatge i apuntant en un paper algunes lletres i signes. Va fer uns càlculs i li va dir a l’Oriol:
—Agafa les cartes i vés separant-les amb els números que jo et digui.
Així ho va fer i van anar sortint totes les cartes que tenien una paraula o una lletra subratllada. Les van ordenar i ara sí que tenien clar un altre missatge.
|
|
" Al monòlit de la Salut heu d'anar
per continuar
i pel temps
poder viatjar"
|
|
Amb tanta emoció no s’havien adonat que s’havia fet molt tard i que cadascú havia de tornar a casa seva. Van quedar que l’endemà es trobarien al matí per anar a la Salut, intentarien convèncer algun pare perquè els hi portés, amb l’excusa d’haver de fer un treball de grup per a l’escola.
L’endemà, el pare de la Sílvia els va portar d’hora a la Salut; ell va aprofitar per fer una caminada per allà, mentre ells feien el seu treball, i van acordar que es trobarien al mateix lloc cap al migdia.
Van anar cap al monòlit i el van estar mirant i remirant pertot arreu: no veien res que els pogués interessar per a la seva investigació. L’Oriol,cansat, es va repenjar en el monòlit i, de cop i volta, va aparèixer una mena de palanca. La van abaixar i va sortir una espècie de ranura que recordava la moneda que tenia la Sílvia. La va treure de la butxaca i la va posar allà. No va passar res, però quan l’anava a retirar la va girar una mica i, de sobte, el monòlit es va convertir en una porta. Van obrir-la molt lentament i van veure unes escales molt velles. Van començar a baixar, a poc a poc, i, en arribar a baix, van veure cinc portes tancades amb un cartell en cadascuna d’elles.
A la primera deia “Prehistòria”, a la segona “Edat Antiga”, a la tercera “Edat Mitjana”, a la quarta “Edat Moderna” i a la cinquena “El Futur”.
Van quedar paralitzats.
—Sembla que, finalment, podré celebrar el meu aniversari viatjant pel temps!
—va dir la Gemma.
I tots es va posar a riure.
Es van quedar mirant la porta del futur i van començar a fer-se preguntes.
—Com serem en el futur?
—De què treballarem?
—Estarem casats?…
Van decidir que entrarien a la porta del futur, i així ho van fer, però van anar a parar al mateix lloc, a la Salut. Van començar a caminar i, al cap d’una estona, van veure un vell, que també caminava, però, just en aquell moment, va aparèixer un cotxe que volava i que es va posar al seu costat. Immediatament, van començar a córrer com desesperats fins que van tornar a trobar el vell. Aleshores, es van posar a fer-li preguntes.
—A quin any som?
—Al 9008 —va contestar
—I on és tothom?
I el vell va assenyalar amb el dit cap amunt.
Ens hi podria portar? —li van preguntar.
El vell els va dir que sí. Van pujar tots al cotxe que volava i, en arribar a dalt, van veure tot de vehicles que circulaven per l’aire, i persones que caminaven per sobre de plataformes que flotaven entre els núvols. Van baixar del cotxe i es van posar a caminar per sobre d’aquelles plataformes. Però, tot d’una, les plataformes es van despenjar i ells van començar a caure. Estaven volant i molt espantats, però, de sobte, van aparèixer al lloc de les portes.
Estaven molt esporuguits, no els havia agradat gens el que havien vist en el futur. Per què la gent havia de viure en l’aire? Què havia passat a la Terra? …hi havien estat tan poca estona que no havien tingut temps d’investigar i fer-se una idea clara del que passava.
—Potser hauríem de tornar a entrar —va dir el Roger.
—Sí, però, primerament, entrem en una altra porta —va dir la Sílvia. Recordeu que volem saber d’on ve la moneda i no sembla que sigui del futur, és antiga. Hauríem d’entrar en una de les portes del passat.
Tots van estar-hi d’acord.
—Per quina porta entrem, doncs? —va dir la Nàdia.
|
|
