Sona la sirena de l’escola i s’acaba una altra setmana de feina per als nostres protagonistes. Finalment, la Gemma, la Sílvia i el Roger han decidit convidar l’Oleguer i la Nàdia. Així doncs, el dissabte a les 5 de la tarda tothom està citat a casa del Roger.
Arriba el dissabte a la tarda, i els 5 amics es troben al lloc acordat. Pugen a l’habitació d’en Roger i comencen a jugar amb el primer que troben: l’Oleguer i el Roger han decidit fer una carrera amb uns cotxes nous que li han portat els Reis; la Sílvia, la Gemma i la Nàdia s’ho miren, fins que...
—Bé, nois, no havíem quedat aquí per fer una altra cosa? —pregunta la Gemma.
—Això, això! No ens havíeu d’explicar un secret? —diu la Nàdia impacient.
—Ja estem, ja estem! Una volta més i el guanyo —respon el Roger.
—Va, pesats, que no podem estar perdent el temps en carreres absurdes —diu la Sílvia una mica enfadada.
Tot seguit, el Roger i l’Oleguer deixen de jugar amb els cotxes i es disposen a escoltar allò tan interessant que els ha d’explicar la Sílvia.
—El Roger i la Gemma ja saben de què va més o menys. Però vosaltres dos, no —dirigint-se cap a la Nàdia i l’Oleguer—, així que no perdem ni un minut més i anem al gra!
La Sílvia agafa aire i es disposa a explicar el secret als seus companys.
—L’altre dia vaig anar al Santuari de la Salut a celebrar els cinquanta anys de casats dels meus avis. Quan ja marxàvem, el gos de la meva tieta es va escapar del cotxe i el vaig haver d’empaitar —comença a explicar la Sílvia.
—I tot això què té d’interessant? —interromp l’Oleguer una mica amoïnat i al mateix temps nerviós per saber què és allò que els ha d’ensenyar.
—Calla, impacient! No veus que ho està intentant explicar? —respon la Nàdia al comentari del seu amic.
—D’acord, d’acord. Ara mateix us ho explico —contesta la Sílvia ràpidament—. Després de trobar el gos cavant un forat al terra, vaig haver de tapar-lo, però de sobte un objecte que hi havia just al meu costat em va cridar molt l’atenció.
—I què era, eh? Què era? —pregunta l’Oleguer cada cop més atret per la història.
—Però vols callar Oleguer! Deixaràs que acabi o estaràs cada dos per tres fent preguntes de les teves? —contesta la Nàdia una mica empipada ja per les preguntes del seu company.
—Va! Pareu atenció, que ara ve el tros més important —diu la Sílvia intentant captar l’atenció de tots els seus amics—. Vaig agafar aquella peça bruta i rovellada i me la vaig posar a la butxaca sense dir res a ningú. I aquí la teniu...
La Sílvia es treu de la butxaca una moneda gairebé sense cantell, molt plana, amb un dibuix a cada cara i amb unes lletres il·legibles.
—I tanta intriga per aquest tros de ferro rovellat? —diu l’Oleguer una mica decebut amb el que havia vist—. Jo agafaria aquesta moneda i la portaria al Museu d’Història, que segur que en faran un millor ús que nosaltres —afegeix.
—Primer hauríem d’esbrinar de quina època és, d’on ve i de qui és, no? —diu la Nàdia convençuda que allò havia de tenir un valor.
—Jo marxaria ara mateix cap a la Salut i em posaria a buscar-ne més com un boig! —diu el Roger tot decidit—. Us imagineu si en trobéssim 200 més? —afegeix.
—Va, somiatruites! —contesta la Gemma—. Segur que aquesta moneda li ha caigut a algú i ens n’hauríem de desfer al més aviat possible —diu la Gemma una mica preocupada—. Què us sembla si la portem a la comissaria? —continua dient.
—Abans que portar-la al Museu d’Història o a la comissaria, me la quedo jo per a la meva col·lecció i tots contents! —diu la Sílvia decidida a quedar-se amb el seu tresor.
Després de discutir una estona sobre què han de fer amb aquella moneda misteriosa, la mare d’en Roger pica a la porta i entra:
—Neeeens! És l’hora de berenar! —diu la mare assenyalant el rellotge—. Així que deixeu tot el que esteu fent, recolliu aquest enrenou i baixeu a la cuina, que us hi esperen les galetes.
Tots 5 baixen a la cuina i s’asseuen al voltant d’aquell magnífic berenar. Sense comentar res d’allò de què han estat parlant, comencen a menjar les galetes i un suc de taronja.
—Què era tot allò que dèieu d’un museu, una moneda, la comissaria...? —preguntar la mare amoïnada—. Es pot saber quina en dueu entre mans? —insisteix.
—Ai, mare! Sí que ets xafardera, no? —contesta el Roger una mica molest—. Estem preparant un joc de pistes per a l’aniversari de la Gemma, mare —afegeix el Roger.
—I què hi fa aquí, la Gemma? Si és ella la que fa els anys? —pregunta la mare.
—No, no! És la Gemma de 6è, que fa anys el mateix dia que la Gemma de 5è —contesta el Roger de seguida.
—Sí, sí! És una altra Gemma que fa anys el mateix dia que jo i hem quedat avui per preparar-li un joc de pistes —afegeix la Gemma.
—Però necessitem l’ajuda d’un adult! —diu l’Oleguer de cop—. Volem acabar el joc al Santuari de la Salut, i nosaltres sols no hi podrem pas anar-hi... —continua dient.
—Eeeeeh...! Ara hi he caigut! —exclama la Sílvia.
—Què passa, Sílvia? —pregunta la Gemma.
—Ja està! Ja ho tenim! —diu la Sílvia amb un somriure d’orella a orella—. Aquesta setmana tenim una excursió, ho recordeu? —pregunta.
—És veritat! —exclamen tots—. Anem a plantar alzines a la Salut! —diu la Nàdia.
—Doncs ja ho teniu —diu la mare—. Aprofiteu el dia de l’excursió i deixeu les pistes allà on voleu deixar-les —va afegir.
Després d’haver despistat la mare d’en Roger, els 5 amics acaben de berenar, desparen taula i tornen a l’habitació a continuar discutint què faran amb aquell objecte tan misteriós...
—Per poc ens enxampa la teva mare, eh Roger? —diu l’Oleguer.
—Sí, sí! Jo no sé com s’ho ha acabat creient... —va afegir la Nàdia.
—Tens raó, perquè això que hi ha una Gemma a 6è no s’ho creu ningú! —exclama la Gemma.
Llavors, continuen parlant de què faran amb la moneda i cadascú torna a dir-hi la seva.
—Jo proposo anar a la biblioteca i buscar informació sobre aquesta moneda —contiua insistint en la seva idea, la Nàdia.
—Doncs jo crec que ens haurem d’esperar al dia de l’excursió i buscar-ne més —diu el Roger tot convençut.
—Jo estic amb tu, Roger —diu la Sílvia—. Però de moment la moneda me la quedo jo, entesos? —afegeix la Sílvia, que ha de defensar la propietat del tresor.
—Jo també crec que hem d’investigar d’on ve, però de moment la portaria al Museu d’Història perquè hi facin una ullada —diu la Gemma tot decidida.
—Això del Museu d’Història ja t’ho pots anar traient del cap! —exclama l’Oleguer—. Jo m’esperaria fins al dia de l’excursió i investigaria per allà —afegeix.
Així doncs, després de discutir quina decisió han de prendre, opten per aprofitar el dia de l’excursió al Santuari de la Salut per investigar més sobre la moneda que tenen a les mans. Tot i això, la Nàdia que vol saber més sobre aquell objecte, decideix que anirà pel seu compte a la biblioteca del barri.
Els dies van passant i els 5 protagonistes esperen amb molt de neguit el dia de l’excursió...
Ha arribat el dia, i tots 5 es troben a la porta de l’escola nerviosos i impacients per saber què trobaran al Santuari de la Salut. Arriba l’autocar que els ha de portar fins a destinació, hi pugen i emprenen el viatge...
Un cop han arribat, es reuneixen tots 5 per esmorzar i decideixen quina estratègia seguiran per poder arribar al lloc on la Sílvia va trobar la moneda. Després de parlar-ne, creuen que el millor serà demanar permís als mestres per anar al lavabo i quedar al monòlit tots 5, i així aprofitar-ho per escapar-se al lloc desitjat...
Ha acabat l’hora d’esmorzar, i ara toca fer l’activitat, que consisteix a fer la plantada d’alzines i apuntar en un dossier les característiques que té l’arbre. Després d’això, demanen permís per anar al lavabo; els el concedeixen i, a corre-cuita, van cap al monòlit on han quedat tots.
—Algú es pot quedar aquí a vigilar, no creieu? —pregunta la Sílvia.
—Jo vull, jo vull! —exclama l’Oleguer—. Jo em quedo aquí a vigilar si ve algú! —afegeix tot decidit.
—Entesos, doncs —diu la Gemma—. Estigues atent, eh?
—No hi patiu! Si veig algú que s’acosta us faré un senyal —diu l’Oleguer.
—Quin senyal ens faràs? —pregunta la Nàdia.
—Ja el sentireu, no hi patiu —respon l’Oleguer.
Els 4 encarregats d’investigar més sobre el seu secret queden una mica parats per la insistència amb què l’Oleguer ha decidit quedar-se a vigilar.
—Que estrany que l’Oleguer es vulgui quedar a vigilar, oi? —pregunta el Roger.
—Alguna en deu estar portant entre mans, aquest... —afegeix la Gemma.
—I a més, ell va ser el primer que va dir que volia cavar i buscar més pistes, oi? —pregunta la Nàdia.
—Sí, sí... És ben estrany —diu la Sílvia.
Tot seguit, arriben al lloc esperat i comencen a cavar on la Sílvia els indica:
—Crec que va ser per aquí on la vaig trobar... —diu la Sílvia.
—Doncs, som-hi! Comenceu a cavar! No tenim temps per perdre! —exclama en Roger.
Tots quatre comencen a cavar i a cavar sense parar. Passada una estona, troben un objecte llarg i prim, però, amb la idea que busquen més monedes, no hi donen importància.
—Vosaltres seguiu cavant que jo obriré aquest tub —diu la Nàdia.
—Mireu! Sembla un escrit, però... és molt antic, eh? —afegeix la Nàdia.
—No entenc res! Que caram són aquestes lletres o números? —pregunta en Roger tot estranyat.
—Un moment! Jo això ja ho he vist abans, si no igual... molt semblant! —contesta la Nàdia.
—N’estàs segura, Nàdia? —pregunta la Sílvia.
—Vols dir que ho has vist mai això? —pregunta la Gemma.
—I taaaaant! Jo diria que són números i lletres romans... —diu la Nàdia.
—Eiiiiii! I l’Oleguer? No està al seu lloc vigilant... —diu en Roger sorprès.
—On s’ha ficat? —pregunta, nerviosa, la Sílvia.
—Ai, ai, ai... —diu la Gemma—... Això em fa mala espina —afegeix.
