|
|
CAPÍTOL 2: EXPEDICIONS NOCTURNES
|
Vam arribar a casa molt excitats, no paràvem de parlar de l’experiència que acabàvem de viure. Vàrem preparar el nostre berenar preferit (pa amb xocolata i un suc de préssec) i després de donar-li moltes voltes decidírem que allò que havíem presenciat seria totalment un secret entre nosaltres dos, aniríem a dormir i aquesta aventura quedaria en el bagul dels records. No tornaríem a visitar mai més aquelles excavacions, ja que es tractava d’un lloc prohibit per l’Ajuntament i, per tant, molt perillós.
I què, us penseu que vam desistir d’aquella idea?... No pas! Aquella mateixa nit, cap dels dos va poder dormir: la imatge de la llosa ens angoixava i s’anava apoderant progressivament dels nostres cossos i ments.
Eren les dotze de la nit i ja no aguantava més, vaig saltar del llit, em vaig vestir de pressa i vaig agafar tots els estris necessaris per començar la meva expedició nocturna. Tenia la bicicleta a punt i pedalejant com una boja em vaig dirigir cap a les excavacions.
En arribar-hi, vaig sentir que alguna cosa es movia entre uns grans matolls. Resulta que no era ni un llop ni un ós, sinó el meu amic Ramon, que tremolava com una fulla pel soroll de la meva bicicleta.
—Què hi fas tu, aquí? —va preguntar en Ramon quequejant.
—El mateix dic jo —vaig respondre, farta de tanta pregunta sense sentit.
La veritat és que cap dels dos havia pogut agafar el son pensant en la troballa, per això comprenia perfectament la seva curiositat i no el vaig poder renyar massa.
Havia arribat el moment de baixar a les profunditats! Em va tocar a mi, per variar, posar-me al davant. En Ramon cantava cançons de l’any de la picor, aquelles de l’època dels nostres pares, i anava desafinant més i més a mesura que érem engolits per la foscor d'aquell forat.
Per fi vam arribar a la llosa misteriosa; la càmera fotogràfica estava preparada tot i que feia molt de temps que no la utilitzàvem, l’última vegada crec que va ser en una de les súper excursions que ens organitza la Cris a Tàrraco. En Ramon em va prendre la màquina de fotografiar i no es cansava d’enregistrar tots aquells signes tan estranys.
—Mira que ets perfeccionista, eh! —vaig dir-li, tot intentant treure-li de les mans. Però ell, tossut com un ase, no me la donava. Aleshores vaig resignar-me a esperar una hora ben llarga, allò semblava un reportatge per a la revista Sàpiens.
Era el moment de tornar, estava a punt de sortir el sol, deuria quedar poc perquè la meva mare em cridés per llevar-me, vestir-me, esmorzar i anar a l’escola.
L’endemà, morta de son, vaig anar a buscar el Ramon per anar a l’aula d’informàtica durant l’esbarjo. No teníem gaire temps si abans havíem d’anar a demanar permís al conserge. A l’escola, sort en tenim del conserge, sempre ens ajuda en moments importants, tot i que primer hem d’aguantar la seva primera reacció, que acostuma a ser una bronca.
—Ramon, porta la càmera, va! Descarreguem les fotos, que ja no aguanto més els nervis! —li vaig dir.
—Va, dona, va, mira que ets impacient... —però en el fons sabia que ell estava pitjor que jo.
La nostra sorpresa no trigaria a arribar... No sabíem si es tractava d’un problema tècnic o que no en teníem ni idea d’obrir un arxiu de fotos, el cas és que cap de les imatges es podia visualitzar, sortien totalment fosques. Ho vam provar diverses vegades i des de diferents ordinadors i res, no hi havia cap resultat, estàvem a punt d’esgotar la tinta negra de la impressora.
No ens podíem quedar amb els braços plegats; havíem de desvetllar què carai passava amb les fotos.
En Ramon, a qui de vegades li agrada fer ús de raó, va recordar el nom d’alguns dels millors fotògrafs de la ciutat, i el que estava més a prop de l’escola era el Xavi; havíem d’anar a fer-li una visita si volíem treure’n l’entrellat.
Ens va rebre a casa seva la mar de bé, però vam sortir un xic desanimats d’aquella visita perquè després de molts intents no va poder resoldre aquell fet tan enigmàtic. El Xavi mai havia vist res semblant.
Aleshores, només ens quedava una opció i, malgrat la negativa del Ramon, vam dirigir-nos a casa del seu oncle, l’Oriol, que si bé era un xic esbojarrat també era l’única persona en la qual de moment podíem confiar.
L’Oriol tenia els cabells de punxa com un eriçó i a la vegada rossos com l’or. Els seus ulls eren verds, grossos i rodons com els d’un mussol, s’il·luminaven cada vegada que se li acudia una idea, la majoria de les vegades aquesta era brillant o, si no, era per fer riure. Però no sempre li podem veure els ulls, ja que normalment porta unes ulleres de sol fashion i se les posa encara que no faci sol. El seu nas és gros com un moniato, típic de bruixa de conte, i al costat mostra una cicatriu que li van fer quan era petit en una de les seves discussions tot i que ara l’amaga sota una perilla que el fa més jove. Té la sort de ser alt i tenir una constitució corpulenta i fibrada, per tant està fet un trenca cors, fet que li recrimina sempre el seu nebot mort d’enveja.
De ben jovenet, el van portar a la Universitat de Harvard a estudiar arqueologia, ens trobem davant d’un set ciències! Però a més d’intel·ligent, és amable, simpàtic i rialler, sempre fa acudits.
És molt bo jugant a futbol, però també sap tocar la guitarra i la bateria, a més és rapero i composa les seves pròpies cançons (sempre relacionades amb problemàtiques socials).
Un cop vaig convèncer el meu company, vam agafar les bicis i pedalejàrem fins arribar als laboratoris “Flipis”, a la zona hermètica de Sabadell. Un cop vam ser al primer pis, el vam trobar tocant la guitarra, fent proves amb les seves cançons:
|
|
|
—Born in the USA I was... born in the USA! —replicava, és que el Bruce Springsteen li agradava molt. Ni se’n va adonar que havíem entrat a la cambra.
—Oncle! —va dir el Ramon.
—OOOOORIOOOOOL! —vam cridar tots dos.
Ara sí que ens va fer cas, era el moment de fer-li cinc cèntims de la nostra troballa arqueològica dins les obres del metro de Castellar.
—No et sembla fort que totes les imatges ens surtin negres? Cap fotògraf se’n sap avenir —vaig afegir.
L’Oriol, que no està per perdre el temps, va agafar la càmera i tot rient va exclamar:
—Que en teniu un altre amb sabor de regalèssia? —va exclamar amb to irònic. Nosaltres no vam entendre l’acudit.
—No et facis el graciós, oncle! —el Ramon es començava a empipar.
|
|
|
—La propera vegada que decidiu fer fotos després de menjar xiclet, si pot ser tireu-lo a les escombraries, així no se us quedarà enganxat a l’objectiu.
Una mica avergonyits, tornàrem a casa amb el propòsit de tornar a la llosa aquella mateixa nit. La visita a l’oncle Oriol no va ser en va, ja que ens va proposar que, a més d’enregistrar imatges de la llosa, també agaféssim la sorra que hi hagués al voltant.
Quan es va fer fosc vam tornar a repetir la nostra primera expedició arqueològica, però aquesta vegada les fotos les vaig fer jo, el Ramon va ser l’encarregat d’agafar la sorra. Quan ho vam tenir tot vam anar directament a casa de l’oncle Oriol sense passar per l’escola, ja que no aguantàvem més aquella curiositat. L’Oriol també ens esperava entusiasmat, ens va demanar la màquina i ràpidament va posar les imatges a l’ordinador.
|
|
La cosa començava a ser interessant i de sobte:
—Ostres, ara ja sí que no ho entenc! —va exclamar l’Oriol en veure que les imatges tornaven a ser negres.
—No tornis a fer broma, eh, oncle, que ja et fas “cansino” —va protestar el Ramon.
—No, de debò, no es veu absolutament res! Que estrany —feia cara d’estar molt sorprès—. Heu portat la sorra de la llosa?
—Sí! —vam afirmar a la vegada impacients.
A partir d’aquí, l’Oriol va començar a mostrar la seva faceta més científica, va imprimir una imatge i la va ampliar, sortia totalment opaca. Aleshores va fer servir una goma especial, dic especial perquè, segons va dir aquest expert, la goma estava feta de farina, ou, laca, moc de rat-penat, excrements de rata, xampú, aranya podrida i un ull de peix. Aquest objecte d’esborrar el va sucar dins d’un got ple d’aigua i frenadol. Després ho vam assecar tots tres i vam col·locar la sorra a sobre durant un quart d’hora. Tot seguit ho vam expulsar i misteriosament van aparèixer uns símbols. Necessitàvem un mirall i el llibre dels Recursos per al bon arqueòleg per descobrir el seu missatge.
El Ramon va córrer a agafar el llibre i el seu oncle, en obrir el capítol de “Símbols i senyals antigues”, va exclamar entusiasmat:
—Ja ho tinc, estimats amics! Són marques ibèriques!
Vàrem quedar meravellats, teníem a la nostra possessió un missatge històric! Què carai voldrien dir tots aquells símbols junts?
Quin misteri tan interessant, encara no podíem creure que tota aquella aventura fos tan important en la història dels nostres avantpassats, i tot per haver transgredit les normes i haver fet el tafaner.
|
|
|
|
No obstant això, en aquell moment no vam saber desxifrar el contingut d’aquell missatge; va ser al cap de dos dies, quan a l’hora de dinar al menjador el Ramon i jo vam rebre dos missatges que deien, el primer: “Nois, seieu a una cadira, he desxifrat el secret de la llosa. Firmat: Oriol, l’oncle sexi”. Seguidament el darrer: “Entreu a veure els nostres avantpassats”, això és el que hi diu a la llosa.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
