|
—I ara què fem?
—Com és que no es llegeix la resta del missatge, Oriol?
—Crec que les obres han provocat una esllavissada i s’ha sepultat la meitat de la llosa.
—No ens queda gaire temps —va dir l’Eli—. D’aquí a un parell d’hores es fa de dia i vindran els treballadors.
Tots tres estàvem molt cansats i nerviosos. Havia estat una nit molt llarga i plena d’emocions. L’endemà, després d’escola, vam quedar amb l’Oriol.
—Eli, véns a casa a berenar i fem el pla per aquesta nit?
—D’acord, Ramon. Me’n vaig a casa, agafo la bici i vinc.
|
|
|
L’Eli se sentia molt cansada, però el nerviosisme no la deixava descansar ni dormir. D’altra banda, en Ramon esperava l’Eli fet un sac de nervis amb la seva llibreta, com sempre, prenent notes de tot el que havia vist la nit anterior i planificant la nit emocionant que els esperava.
Quan va arribar l’Oriol la seva excitació s’esvaí.
—Ho sento, nois, aquesta nit no podem anar a desenterrar la llosa. En Tomàs m’ha dit que hi treballen tota la nit. I a més...
—Què passa, Oriol? —va dir en Ramon.
—No ho sé, nois, la inscripció continua amb una llengua i una simbologia que no puc desxifrar. He passat tota la nit treballant-hi, però res de res!
—I ara com ens ho farem? —va dir l’Eli—. Jo vull continuar aquesta aventura. És tan emocionant...
—L’única solució és anar a l’Arxiu Històric de Sabadell i informar-nos dels primers pobladors de la ciutat.
|
|
|
—Potser allà hi trobarem les respostes que busquem —va dir l’Oriol.
I així ho vam fer. L’endemà era dissabte i això ens facilitava la feina perquè no havíem de dir mentides als pares i, a més, disposàvem de més temps per investigar.
—Efectivament —va dir l’Oriol—. Just el que em pensava... Fa més de 7.000 anys que els primers pobladors van arribar a Sabadell. I això vol dir que la llosa data d’aquella època. És per això que està escrita en aquesta simbologia tan estranya!
—Nois, ho tenim, ho tenim! —va dir l’Oriol—. Ara només ens cal desenterrar-la i desxifrar la part que hi ha soterrada.
—Quina emoció, Oriol! —va dir l’Eli.
—Anem a casa, Oriol —va dir en Ramon—. Hem de preparar moltes coses abans de tornar a baixar al túnel i, a més, ens hem d’afanyar perquè demà diumenge podrem treballar tot el dia sense que no ens molesti ningú.
|
|
|
|
|
Feia gairebé tres dies que no havíem anat a l’excavació i l’excitació ens envaïa a tots tres.
—Ostres! Han fet molts canvis. Ara com trobarem la llosa? —va dir en Ramon—. Oriol, pensa alguna cosa!
No us preocupeu, nois, vaig fer un mapa del recorregut d’on estava. Seguiu-me, és per aquí...
Tots dos vam seguir les instruccions de l’Oriol. I, efectivament, en un tres i no res la teníem allà davant.
—Oriol, treu els estris i comencem a netejar-la.
|
|
|
|
Anàvem força carregats: martells, pinzells, lots, pics i pales.
—Què hi diu, Oriol? —va dir en Ramon.
—“El misteri de les vuit portes”...
—I on són les vuit portes —va dir l’Eli.
—A l’altra banda de la llosa —va dir l’Oriol.
De cop i volta, l’Eli, esgotada, es va repenjar a la paret. I de sobte la llosa es va moure i va deixar al descobert un passadís llarg, fosc i humit. Vam decidir entrar-hi, i un cop allà no podíem tirar enrere. Ens havia costat massa arribar fins allà.
—Això fa molta por! —va dir l’Eli amb veu espantada i nerviosa. En Ramon prenia notes de tot el que veia a la seva llibreta, mentre tremolava.
Feia una mitja hora que caminàvem quan, de sobte, vam veure les vuit portes. Eren enormes, altes i cadascuna amb una numeració indesxifrable.
|
|
|
|
—Què signifiquen aquests signes, Oriol?
—No són signes, Ramon, són números i crec que ja ho tinc... Són el nostres números doblats, tan fàcil com això!
—Els nostres números doblats? Què vols dir això? —va dir l’Eli.
—Si posem en ordre la numeració descobrirem quina és la porta que ens portarà...
—On ens portarà? —va dir en Ramon—. No us espanteu, nois, però crec que darrere d’aquestes portes hi ha el sarcòfag més antic de la ciutat.
Després de molta estona intentant posar en ordre les portes, ho havíem aconseguit. Ho hem aconseguit, nois! —va cridar l’Oriol.
En Ramon i jo estàvem superemocionats i no sabíem ben bé què faríem i què passaria després d’aquell descobriment que estàvem a punt de contemplar.
—Ramom, Eli —va cridar, l’Oriol—. La intuïció em diu que la porta correcta és la número 7.
—La 7? —vam dir tots dos a la vegada—. Per què?
—Mireu, nois, des de l’antiguitat, el número 7 ha estat per a totes les cultures un número màgic.
—Màgic? —vam dir tots dos alhora.
—Sí, màgic. El 7 és el resultat de la suma del 3 (la part espiritual de la vida) i el 4 (la part terrenal). Sempre ha estat considerat el nombre perfecte perquè simbolitza la relació entre aquests dos mons, el resultat del qual va ser la creació del món en sis dies i el setè, el dia de descans.
—Increïble! —va dir l’Eli.
Estàvem bocabadats. L’Oriol era un pou de saviesa. Tots tres em vam acostar a la porta número 7. No semblava tenir res d’especial si la comparàvem amb les altres. Però va ser en Ramon qui s’adonà que al cantó dret de la porta a baix de tot hi havia un petit pany quasi inapreciable, rovellat i malmès pel pas dels anys.
—Eli, Oriol —va cridar en Ramon—. Veniu crec que he descobert l’entrada.
Ara ens les havíem d’empescar alguna cosa per forçar aquell pany i moure la porta. Portàvem molts estris i en aquell moment ens van ser molt útils. Vam agafar un petit martell i una escarpa i tot decidits vam començar a fer petits copets al voltant del pany. Ens hi vam passar una bona estona i, quan ja semblava que no hi havia res a fer, el pany va semblar que cedia. La respiració se’ns va tallar a tots tres. Per un moment la por, l’angoixa i un sentiment d’irresponsabilitat ens va colpir a tots. I si ens passava alguna cosa? Ningú no sabia que érem allà baix i evidentment qui pensaria baixar per aquells túnels?
—Nois —va dir en Ramon—. Potser n’hem fet un gra massa. I si tornem enrere?
—Enrere? —va dir l’Eli—. No, Ramon, hem arriscat massa per arribar fins aquí. I a més, el cor em diu que darrere d’aquesta porta trobarem alguna cosa que no deixarà indiferent cap ciutadà de Sabadell.
—Tens raó, Eli, jo estic amb tu —va dir l’Oriol—. Crec que hi hem d’entrar!
I així ho vam fer. En Ramon, una mica contrariat, ens seguia amb el cap cot. La porta pesava moltíssim i tots tres vam fer molta força per moure-la. Quan la vam tenir oberta no vèiem res. Era fosc com la gola del llop. Una fortor estranya ens va fer recular un moment i vam decidir posar-nos les mascaretes per si hi havia alguna substància tòxica a l’ambient. Un cop preparats i amb les lots enceses, hi vam entrar. L’espectacle era magnífic! La poca llum que portàvem ens van deixar veure un habitacle ple d’estris de terrissa. Hi havia de tot: eines per treballar el camp, estris de cuina... Però el que més ens va cridar l’atenció va ser el sarcòfag que hi havia al fons. Ens hi vam acostar i l’Oriol, decidit sense pensar-s’ho ni un moment, va aixecar la tapa de pedra. Allà dins hi havia un cadàver malmès pel pas dels anys. No ens ho podíem creure!
—Què farem, Oriol? —va dir en Ramon—. Ho hem de dir a l’Ajuntament. No podem deixar que les obres avancin. Ho destrossarien tot!
I així ho vam fer. En un parell d’hores havíem sortit del túnel i érem a les portes de l’Ajuntament. Després d’una bona estona d’espera es va obrir una porta i un senyor amb barba blanca es va adreçar cap a nosaltres.
—Bona tarda, nois! En què us puc ajudar?
—Crec que hem fet un descobriment molt important —va dir l’Oriol—. Acabem de pujar de les obres del metro...
—D’on dius que veniu? Això és molt perillós, ningú no hi pot accedir! Us mereixeu un càstig!
En Ramon i jo ens vam quedar glaçats, però l’Oriol va continuar explicant-se. Miri, allà sota hi ha un sarcòfag molt antic i no està buit, al contrari. Han de parar les obres ara mateix. El que hem vist té un valor incalculable. Després de molt insistir, el senyor de barba blanca va agafar el telèfon i va donar l’ordre d’enviar un equip de tècnics al túnel.
Ningú no es podia creure el que havíem trobat. Tothom ens va renyar molt perquè, deien, havíem sigut molt inconscients. L’endemà érem portada de tots els diaris del país i, sense voler, ens vam convertir en petits herois.
|
|
|
