|
|
CAPÍTOL 3: MÉS ENLLÀ DE LA LLOSA
|
|
Després de llegir els dos missatges de l’oncle Oriol, ens vam quedar tots dos en silenci, un silenci sepulcral. No ens ho podíem creure, només fèiem que mirar-nos fixament amb uns ulls com taronges i la boca oberta de bat a bat.
En tota la tarda no vam poder concentrar-nos per fer res. No m’ho podia treure del cap: què volia dir, allò? De quins avantpassats estaven parlant? I sobretot: qui ho va escriure, allò?
Moltes preguntes, però cap resposta.
De sobte el Ramon i jo ens vam mirar als ulls i vam dir alhora:
—I si truquem a l’Oriol? Potser ell ens pot ajudar a saber més coses?
Ràpidament en Ramon va agafar el telèfon i va trucar a l’oncle:
—Això no pot quedar així! Quedem aquesta nit a casa de l’Eli, per anar a les excavacions —va dir en Ramon.
—Pensava que no m’ho demanaríeu mai. Us acompanyaré, no me’l perdria per res del món, aquest descobriment —va dir l’Oriol.
—Bé, doncs, quedem cap a les 11 de la nit. Ah! i porta una lot —va dir en Ramon.
Durant tota la tarda vam estar impacients perquè arribés la nit. Vam convèncer la mare del Ramon que es quedés a dormir a casa meva.
Ho teníem tot ben preparat: motxilla, mòbil, roba de recanvi, llanterna, corda...
S’acostava l’hora, i l’Oriol va anar cap a casa de l’Eli, on també hi havia el Ramon.
L’Oriol va tirar una pedreta a la finestra, per no fer gaire soroll; era el senyal perquè baixéssim. Era l’hora...
Vam sortir per la finestra sense fer soroll.
—Sort que visc en uns baixos! —va exclamar l’Eli.
Ràpidament vam agafar les bicicletes que hi havia a la porta de casa, cordades amb un cadenat.
—Llença-t’hi!
—Quina flipada de bici portes, Oriol! Sembla una moto —va dir en Ramon.
—T’agrada? És la meva última adquisició. Oi que és guuuaaapa? —va dir l’Oriol.
I és que la bici era realment una passada, semblava una d’aquelles motos Harley Davidson que surten pel centre de Sabadell quan fan l’exposició de Harleys.
|
|
|
|
|
—Bé, deixem-nos de bicis i anem tirant, que s’està fent tard —vaig dir jo, tot pujant a la meva bicicleta i començant a pedalar.
(...)
A les 23.30 h ja érem a les excavacions. Vam arribar a l’entrada i vam deixar les bicicletes recolzades en un arbre, les vam lligar amb el cadenat, no fos que quan sortíssim no hi fossin... i haguéssim d’anar cap a casa caminant.
Amb molta cura i sense fer gens de soroll ens hi vam acostar...
—Ara ja hi som! No podem tornar enrere —va dir en Ramon, tot neguitós.
—Doncs sí, i ens hem d’afanyar a entrar, no sigui que ens vegi algú —vaig dir jo.
L’Oriol, de tan emocionat que estava, no obria boca. Era la primera vegada que s’endinsava en una d’aquelles històries.
Vam entrar pel forat fins a arribar on havíem trobat la llosa.
—Què farem, ara? Ara ja sabem què volen dir aquests símbols! —va dir en Ramon.
—Hauríem de buscar alguna cosa més... una entrada, una porta... no ho sé —vaig contestar.
L’Oriol continuava sense obrir boca, fascinat per tot el que veia. De cop, va obrir uns ulls com taronges i va dir:
—Tomàaaaas!
|
|
|
|
Vam quedar ben estranyats per l’actitud de l’oncle Oriol. Què devia voler dir amb: “Tomàaaaas!”. Vam veure com una ombra s’acostava a nosaltres...
—Oohh! Déu meu, ja podem sortir corrents. Ens han enxampat! —vam dir alhora jo i en Ramon.
—Nois, tranquils, és el Tomàs, un company de la universitat que treballa aquí de vigilant de seguretat —ens va dir l’Oriol.
Mentre ells dos se saludaven eufòrics, nosaltres, encara amb els pèls de punta de pensar que ens havien enganxat, pensàvem la manera de continuar la nostra història i revelar el misteri de la llosa.
—Bé, nois, continuem. En Tomàs ens deixa passar, però amb la condició que no toquem res i que el deixem venir amb nosaltres —va dir l’Oriol.
—D’acord, anem —vam respondre tots dos alhora.
El pas següent seria tornar a trobar la llosa. Feia ja tants dies, que ni recordàvem on era. Després de caminar uns quants minuts... allà hi havia la llosa, amb aquella inscripció tan estranya.
L’Oriol i el Tomàs es van acostar per veure-la de prop. No podien creure que una cosa així encara estigués intacta després de tants anys.
(...)
De cop l’Oriol va treure un llibre de la motxilla i va començar a dir:
—No m’ho puc creure, no m’ho puc creure...
Els altres ens miràvem amb cara de sorpresa i intentant endevinar què era allò que havia descobert i que no es podia creure.
—Què passa, Oriol?, què has trobat? —vaig dir impacient.
—Nois, nois, acabem de fer una troballa increïble... —va contestar l’Oriol amb aquella cara d’encantat que feia des que va sortir de casa.
En un racó de la llosa, la inscripció continuava. I amb el seu llibre l’Oriol va desxifrar allò que la terra i el pas del temps volien ocultar. A la segona inscripció hi deia:
—“En poc temps hi trobareu un passadís que us portarà a una sala on hi ha 8 portes. Si sabeu triar la correcta hi descobrireu...” —va dir l’Oriol.
—Hi descobrireu què? Què més hi diu? —va dir en Ramon.
—No ho sé, a partir d’aquí la inscripció ja no es pot llegir —va contestar l’Oriol.
En poc temps hi trobareu un passads que us portar a una sala on hi ha 8 portes. Si sabeu triar la correcta hi descobrireu ...
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
