|
Els nois van baixar fins al poble, amb molt de compte per poder passar desapercebuts, cosa que era difícil perquè la roba que portaven era d’una altra època.
La Nàdia va dir:
—Hem d’aconseguir roba nova, per poder passejar tranquil·lament entre la gent del poble.
—D’acord, hem d’intentar agafar-la d’algun lloc on estigui estesa —va dir en Roger.
Van veure que hi havia una nena d’uns nou anys jugant a la vora d’un riu, molt a prop d’una casa petita de fusta
|
|
|
|
—Podem preguntar-li a aquella nena si ens pot ajudar a aconseguir roba i aliments per poder continuar el nostre viatge —va comentar l’Oleguer.
La Gemma es va oferir voluntària per parlar amb ella, i d’aquesta manera no l’espantarien. Quan es va apropar a la nena, suaument li va dir:
—Com et dius?
—Ginebra —li va contestar—. I tu?
—El meu nom és Gemma.
—Quin nom més estrany, no l’havia sentit mai!!! —va respondre la Ginebra.
Poc a poc es van fer amigues, i en un moment donat la Gemma va decidir explicar-li d’on venia per veure si la Ginebra la podia ajudar a aconseguir roba d’aquella època.
Quan la Gemma li va explicar tota la història ella no s’ho podia creure, la va acompanyar on era l’Oleguer perquè li ensenyés les cartes i d’aquesta manera s’ho pogués creure.
La Ginebra va dir que els ajudaria en tot el que pogués, i va començar per aconseguir roba d’aquella època que tenia a casa seva (dins d’un bagul).
Un cop vestits adequadament, van anar al poble. Van veure gent treballant en les feines típiques d’aquell temps: uns feien pa, uns altres treballaven el ferro, els alfarers treballant el fang, etc. Quan anaven pels carrers, feia olor de fusta cremant-se a les fogueres, ho feia la gent del poble per escalfar-se i poder fer el menjar.
La gent comentava que els musulmans estaven a la vora i temien que fossin atacats, ja que en aquella època estaven conquerint la península Ibèrica i es produïen moltes guerres. Ells s’estaven preparant pel que pogués passar, per això estaven treballant tant (fent armes de ferro i fent menjar per tenir-lo en cas de necessitat).
|
|
|
|
Quan va arribar la nit, els nois es van refugiar a casa de la Ginebra, ella i els seus pares els van acollir, ja que estaven impressionats per la història que els van explicar del passat i del futur i sobretot per la màquina del temps. Va ser creïble quan en Roger els va ensenyar una foto d’una ciutat moderna que portava a la butxaca.
|
|
En pocs dies els musulmans van atacar al poble, destruint tot el que trobaven al seu pas, fins que van arribar a dalt del castell, on vivien els nobles, que en aquella època juntament amb l’església eren els amos de les terres, i a la vegada ajudaven el rei quan hi havia invasions.
El gran castell situat a dalt del cim era de pedra blanca amb uns grans murs des d’on podien veure l’enemic a temps quan s’acostava, per defensar-se millor. També hi havia a tot el voltant del castell una fossa molt profunda plena d’aigua i cocodrils, de manera que ningú podia accedir al castell si no travessava el pont llevadís que normalment estava tancat perquè no pogués entrar l’enemic.
Els musulmans ho van aconseguir, amb unes cordes que van llançar a dalt del castell. Va entrar un d’ells, va obrir el pont llevadís i es van ficar els altres que estaven a fora.
Una vegada dintre, van retenir els nobles d’aquell poble dins d’una cel·la, a les masmorres del castell, d’aquesta manera van dominar-ho tot.
La Ginebra i els nois, en veure tot el que havia passat al castell, van decidir unir-se amb la resta de la gent del poble per poder derrotar-los amb intel·ligència, ja que no tenien més mitjans per poder lluitar; a sobre, els musulmans eren més nombrosos.
Dins d’un bagul de casa seva, la Ginebra va treure una espasa i va dir:
—Aquesta espasa pertany als meus avantpassats, ha passat de generació en generació, fins als nostres temps, amb ella podríem lluitar per poder alliberar el nostre poble.
—Què té d’especial aquesta espasa? —va preguntar la Monèdix.
|
|
|
|
El pare de la Ginebra els va explicar que juntament amb l’espasa van trobar un manuscrit que deia que si trobaven la peça que faltava al mànec podrien ser forts i valents.
L’Oleguer va tenir una idea: posar la carta de geometria dins del forat quadrat del mànec de l’espasa, i així ho va fer, i aquesta es va il·luminar com si fos un estel fugaç.
|
|
La Ginebra els va explicar que hi havia una llegenda que deia que si llançaves una espasa dins la fossa d’aigua del castell i aquesta s’enfonsava i quedava en posició vertical, el castell quedaria totalment incomunicat, i potser seria una bona idea perquè els musulmans es retiressin, ja que no tindrien aliments ni aigua per poder sobreviure gaires dies.
Els nostres amics van decidir que aquella mateixa nit anirien a llençar l’espasa amb la peça col·locada (de la carta geomètrica) a la fossa del castell com deia la llegenda. De cop, l’aigua de la fossa va desaparèixer i la porta llevadissa del castell es va tancar lentament, de manera que els musulmans van quedar dintre i no podien accedir a fora de la muralla ni del castell.
Amb el pas dels dies, els aliments del castell s’anaven acabant, i els musulmans demanaven ajuda des de dintre.
Finalment es van rendir. Els musulmans van treure un mocador blanc en senyal de rendició a la batalla, ja que estaven afamats i esgotats.
Tot el poble va celebrar aquesta gran victòria, però ara hi havia un altre problema, i era aconseguir tornar a obrir de nou les portes llevadisses del castell per deixar anar els musulmans cap a les seves terres i, el més important, poder alliberar els nobles que estaven presoners en algun lloc del castell.
—Tinc una idea!!! —va dir la Sílvia—. Tornarem a recuperar l’espasa i intentarem obrir una altra vegada la porta llevadissa del castell.
—Ben pensat —li va contestar l’Oleguer—. Però, com l’agafarem?
—Lligarem amb una corda la Ginebra, ja que pesa menys, i que agafi l’espasa, i veurem que passa. El problema és que hi ha cocodrils.
—Tinc la solució!! —diu la Ginebra—. A casa tenim una gàbia de fusta, puc ficar-me dintre i d’aquesta manera estaré protegida, mentrestant vosaltres llanceu menjar i entreteniu els cocodrils.
Així ho van fer. La Ginebra poc a poc va arribar al fons de la fossa. S’apropava lentament al mànec de l’espasa, tots junts van pujar la Ginebra i, a mesura que la treien, la fossa s’anava omplint novament d’aigua, i la porta també tornava a obrir-se.
|
|
|
Així ho van fer. La Ginebra poc a poc va arribar al fons de la fossa. S’apropava lentament al mànec de l’espasa, tots junts van pujar la Ginebra i, a mesura que la treien, la fossa s’anava omplint novament d’aigua, i la porta també tornava a obrir-se.
|
|
Els musulmans van sortir corrents del castell, perquè la gent del poble els perseguia amb torxes de foc, llances de ferro, pedres punxegudes, etc., i ells van marxar tan ràpid i lluny com van poder.
La Ginebra i els nois van entrar al castell amb la intenció de trobar els nobles i alliberar-los. Després de buscar molt per tots els amagatalls, finalment els van localitzar dins d’una cel·la, encara amb vida. L’Oleguer va utilitzar la carta de la clau per obrir aquella porta, que els impedia sortir.
Gràcies a la valentia de la Ginebra i els nois, el poble va poder recuperar la tranquil·litat que havia tingut fins llavors.
|
|
|
|
|
La Monèdix i el soldat romà van tenir una conversa i van decidir quedar-se en aquell meravellós poble perquè els havia agradat molt.
Els nois volien tornar a casa seva amb la màquina del temps i viure noves aventures, però la màquina del temps estava totalment destruïda, i ells la volien reconstruir per poder viatjar a la seva època, la contemporània, però abans havien d’arreglar-la.
La Ginebra els va explicar que al poble hi havia un inventor que es deia Artur i els podria ajudar a reconstruir-la. Així ho van fer, però una vegada construïda, van provar d’endegar-la i no va funcionar. Es van adonar que hi havia una nova peça que era rodona com la moneda. En Roger va dir:
—Potser hem de posar una moneda d’aquesta època dins d’aquesta peça.
—Tens raó, provem-ho —va dir la Gemma.
Va ser en aquest moment que la màquina va començar a fer un “crac-crac” com si volgués posar-se en funcionament, però no hi havia manera. Ho van intentar de nou, i aquesta vegada va ser la definitiva. La Ginebra va començar a plorar, perquè s’imaginava que no els tornaria a veure mai més, amb totes les històries que havien passat junts.
La Monèdix li va dir:
—No ploris, si vols et regalo el meu amulet, t’ajudarà d’ara endavant, protegint-te i donant-te molta sort durant la teva vida.
—Gràcies, t’ho agraeixo —va contestar la Ginebra, i així va parar de plorar.
Mentrestant, els nostres protagonistes anaven viatjant amb la màquina del temps per un túnel de tots colors, amb estrelles, llunes i sols, etc. Van aparèixer al portal de casa de la Gemma, la màquina del temps va desaparèixer, i quan van entrar, van trobar els pares de la Sílvia, els del Roger, els de la Nàdia, els de l’Oleguer, els de la Gemma i la Carlota amb el seu xicot.
La Carlota va dir:
—Què, heu desaparegut una bona estona a la màquina del temps, oi?
—Sí!!! —van dir tots els nois alhora.
La mare de la Gemma els va dir que la festa ja era preparada, i tots van entrar a una habitació que estava plena de confeti i globus de colors. Hi havia una taula plena de plats preparats i un pastís de quatre pisos. Penjada del sostre hi havia una pinyata en forma de gos. També hi havia un radiocasset.
S’ho van passar molt bé ballant, menjant pastís i bevent refrescos.
A la nit, la Gemma rumiava a la seva habitació que havia estat la festa d’aniversari més divertida de la seva vida.
|
|
|
|
