|
De sobte, la presència d’aquell soldat romà els barrava el pas i no els deixava continuar el seu camí. Els nois es van quedar bocabadats, perquè mai no n’havien vist cap; tenia una alçada descomunal, la seva musculatura estava molt treballada i plena de cicatrius, les cames eren atlètiques i els cabells eren llargs, arrissats i negres com el carbó. Els ulls també eren negres i feien una sensació d’intimidació. En general, tenia cara de pomes agres i no semblava que fos gaire agradable. Tot d’una, el romà els va dir:
-Ep, nois! Qui sou? Què feu aquí? Què voleu?
-Venim del futur per fer una investigació i no farem res de dolent… -va contestar la Gemma.
El soldat es va posar a riure, perquè no s'ho creia i a continuació els va dir:
-Veniu del futur? Què és això del futur?
|
|
|
|
L’Oleguer va intentar explicar-li tot utilitzant les seves Cartes Màgic:
—Mira —ensenyant-li la carta de l’època romana—, tu estàs vivint en aquest temps, oi?
—Sí, sí —va respondre sorprès el soldat romà—. Ell mai no havia vist una carta on es pogués veure el tipus de vida que portava, una carta on els dibuixos estaven en moviment.
L’Oleguer va agafar una altra carta, aquesta mostrava l’època dels castells, la dels senyors feudals, la dels cavallers…, l’edat mitjana. El soldat no entenia res de res, perquè veia coses a través de la carta que mai hauria pensat que poguessin existir.
—Aquesta és la carta de l’edat mitjana, un període de temps que vindrà d’aquí a uns quants anys. Després vindrà l’edat moderna, tal com veus, la vestimenta i els costums són molt diferents dels teus. I perquè ens entenguis i sàpigues d’on venim, t’ensenyo l’edat contemporània, que és l’època on nosaltres vivim —va dir l’Oleguer, ensenyant les cartes de l’edat moderna i l’edat contemporània.
El romà els preguntà:
—Què veniu a investigar?
La Sílvia es va posar la mà a la butxaca i va treure la moneda que havia trobat a la Salut. I…
—Ohhhhh! Què li ha passat a la moneda? —va exclamar la Sílvia.
|
|
|
La moneda estava nova i lluent, mostrava el seu color daurat de manera esplèndida i es podia veure clarament la imatge i els gravats que hi tenia. La figura que hi havia era la silueta de l’emperador Juli Cèsar, a la part posterior hi havia un petit dibuix d’una clau. La moneda tenia aquest aspecte, ja que també havia fet el viatge a través del temps i havia tornat a la seva època d’ús.
|
|
|
El Roger va dir:
—Que divertit! La moneda ha viatjat a través del temps i ha tornat al seu esta inicial!
El soldat va agafar la moneda i se la va quedar mirant força estona, va fixar-se molt en el dibuix de la clau i els va dir:
—D’on heu tret aquesta moneda? Una cara és igual a les monedes que nosaltres utilitzem, però l’altra, la de la clau, és ben diferent. Jo diria que és una moneda única.
—Única? Com pot ser? —va exclamar la Nàdia.
—Jo no sóc cap expert —va dir el soldat—, però sí que conec una persona que és molt entesa. Si voleu us puc acompanyar fins a casa de la Monèdix, l’experta en identificació de monedes.
—Perfecte! Som-hi! Ja hi podem anar! —va dir la Gemma.
|
|
Van arribar a casa de la Monèdix i es van trobar amb una noia molt maca, rossa, amb els cabells ondulats i llargs, amb els ulls blaus i la pell blanca com la neu. Semblava una deessa grega, d’aquelles que ells havien vist en els llibres d’història. Anava vestida amb una túnica blanca que li arribava fins als peus, d’una espatlla li sortia un cordó daurat disposat en diagonal que es nuava a la cintura. Del coll li penjava un medalló daurat molt bonic.
En arribar els nois, la Monèdix els va dir:
—Us puc ajudar en alguna cosa?
La Gemma va contestar-li:
—I tant! Hem vingut aquí per saber alguna cosa d’aquesta moneda que ens sembla molt estranya.
|
|
|
|
|
|
La Monèdix es va quedar una estona observant la moneda, la va agafar i es va adonar que el gravat de la moneda coincidia amb l’encaix que tenia el seu medalló.
—Nois, això és extraordinari! Mai no m’hauria imaginat que pogués trobar la part del medalló que em falta! Segons diu una llegenda, si encaixem la moneda en el medalló s’obrirà un portal que ens portarà a una altra dimensió, i en aquesta podrem trobar una pista per arribar a descobrir els tresors més ben guardats dels emperadors romans. Què us sembla si ho provem? —va dir la Monèdix.
|
|
La Sílvia va encaixar la moneda en el medalló de la Monèdix i, de sobte, van començar a aparèixer uns raigs de llum de tots colors.
|
|
Van sortir guspires i també un fum blanc i intens que quan es va esvair va deixar entreveure a la llunyania una porta.
Els nois, acompanyats de la Monèdix i el soldat romà, van adreçar-se cap a la porta i la van trobar tancada. La van intentar obrir, però no hi havia cap pany ni cap forat on poder trobar la maneta que l’obrís. Estaven tristos i ensopits, com podrien obrir la porta i trobar els tresors dels emperadors?
|
|
|
|
|
La Sílvia donava ànims a tothom, perquè pensessin i busquessin una solució. Tot d’una, l’Oleguer va tenir una idea:
—Escolteu! Tinc una carta que té el dibuix d’un pany, i si l’enganxem a la porta i provem a veure què passa? La carta, com sabeu, és màgica i potser podria convertir-se en el pany d’aquesta porta. Ho intentem?
Els nois van estar-hi d’acord i l’Oleguer va utilitzar la carta per veure si funcionava. De cop i volta, la carta es va transformar en el pany, però… el pany era tancat… Com podien obrir-lo?
La Nàdia va pensar una possible solució i els va cridar tota esglaiada:
—Ep, nois! Perquè no intentem utilitzar el medalló amb la moneda per obrir el pany? Al cap i a la fi, ells ens han portat fins aquí, llavors, potser ells també ens poden fer seguir endavant.
El soldat romà va dir que, si ho volien provar, li deixessin fer-ho a ell, perquè no sabien què es trobarien darrere la porta i si hi havia algun perill, potser els podria ajudar.
La Monèdix li va donar el medalló i entre tots dos van aconseguir obrir-la.
Quan van travessar la porta, de cop i volta, es van veure envoltats per uns arbusts que marcaven diferents camins. No podia ser! No tenien un únic camí a seguir! Què farien, doncs? —va pensar la Monèdix alhora que exclamava:
—Nois, això és un laberint! Què fem? Quin camí triem?
Entre tots van decidir escollir el camí del mig, que era el que sempre funcionava. Però aquest camí era el més difícil i perillós al primer cop d’ull. No obstant això, van començar a caminar en mig d’alguns bassals, es van trobar pedres grosses que els barraven el pas i, de mica en mica, s’adonaven que s’anava fent fosc. Sense voler, la Monèdix va topar amb una branca que va activar un mecanisme que va tancar la porta d’on venien i va obrir un forat immens que els impedia el pas.
—Què fem ara? —va preguntar la Sílvia.
En Roger, que fins ara no havia dit res i semblava que estava mig mort de por, va proposar de llançar una branca al forat per saber quina profunditat tenia. Així ho van fer i quan van tirar la branca, aquesta va topar amb un vidre transparent que feia de tapadora del forat. Estaven salvats! Si aconseguien passar per sobre el vidre sense que es trenqués, podrien continuar el camí.
D’un en un i molt a poc a poc, van poder passar a l’altre costat del forat. El sender era més fosc i més estret, cada vegada feia més fred i els nois començaven a tenir gana. El camí estava ple de teranyines i ja no veien per on passaven, perquè també hi havia una boira espessa, d’aquelles on no hi veus tres dalt d’un burro.
Van sentir uns sorolls molt estranys i llunyans. De mica en mica, feien camí i cada cop els molestava més allò que sentien. Semblava un repicar de campanes monòton i intens, clonc, clonc, clonc... Els ensordia. De sobte, es van trobar amb un espai ple de cases fetes de fusta i tot un seguit de gent que estava treballant amb unes eines d’allò més rudimentàries per als nostres amics. Al fons i dalt d’una muntanya es veia un castell amb quatre torres immenses. No podia ser!
|
|
|
|
Els homes estaven forjant ferro i fabricant espases per als cavallers d’allà: preparaven armes per defensar-se de possibles lluites amb comtats veïns. Havien entrat a l’edat mitjana! I l’aniversari de la Gemma prometia ser d’allò més divertit.
|
|
|
