|
Troben unes escales de pujada però se'n adonen que no hi ha paret als costats. Estan surant en l'aire!
L'Arnau, tot decidit, comença a pujar les escales, l'Aina i la Jana el segueixen. En Pau, tot i estar cagat de por, decideix seguir-los. Però de sobte, senten un crit: és en Pau que veu com les escales desapareixen rere ell. Comencen a pujar les escales ràpidament i veuen com mil·lers d'ulls vermells apareixen del no res i els miren fixament. L'Arnau es queda paralitzat i fa que l'Aina, la Jana i en Pau s'entrebanquin i caiguin. L'escala on era l'Arnau desapareix sota els seus peus i també cau.
Han caigut en un lloc fosc i l'Arnau encén la seva llanterna. Mentre l'Arnau inspecciona el terreny, la Jana a les palpentes nota alguna cosa aspra i punxeguda.
De sobte se sent “PATAPLAAAF” i l'Aina dient:
- Ai! M'he trencat una ungla! Però qui s'ha deixat aquí...?
- UN ORDINADOR PORTÀTIL! - Van exclamar tots a la vegada!
- Engeguem-lo!- Va dir en Pau.
Tot just engegar-lo va sortir un missatge:
DRON LA PAC UENA
Si unevidien el míca
del rintbela udrepo tisor .
- Òndia! Això és un missatge en clau! - Va dir la Jana.
- Jo passo! Quin pal! Arnau deixa'm la teva llanterna que em vull pintar els llavis! - Va dir l'Aina.
Mentre l'Aina es maquillava, l'Arnau va veure reflectit el missatge en el mirallet i va exclamar:
- Ostres! Posa: “Anem cap al nord”!
- I renoi! El primer tros és com la poesia que vam fer a l'escola de canviar l'ordre de les síl·labes!- Va dir en Pau.
Quan van saber el que deia el missatge l'Arnau va dir:
- Però què farem? Com sabrem on està el nord d'aquest laberint ple d'arbustos punxeguts?
El Pau i la Jana es van mirar somrient i van treure en “Dentetes” del cistell.
- Vinga Dentetes, porta'ns cap al nord!- Va dir la Jana.
I en Dentetes va començar a rossegar els matolls fent forats cap al nord. La Jana, l'Arnau i el Pau s'arrossegaven pels forats com serps. Però l'Aina no es volia embrutar i va començar a remugar.
- Jo per aquí no m'hi fico! La meva “mami” m'ha comprat aquest vestit de la marca “fashion cursi girl” i no puc embrutar-me'l. Però van començar a sortir de tot arreu ratolins amb els ulls vermells i sense pensar-s'ho va seguir els seus amics. Quan van poder sortir del laberint van trobar un petit túnel i la senyora de la botiga que els va dir:
- Felicitats! heu estat molt valents i heu superat totes les pobres. Però us cal passar l'última: Si em porto el gerro de la vida us ajudaré a trobar la sortida.
- Però perquè necessites aquest gerro? - Va dir la Jana.
- Encara que costi de creure, al 1817 jo tenia la vostra edat. Vaig entrar als forns de ceràmica amb uns amics i quan vam trobar el gerro hi havia un beuratge dins i vaig ser jo la única atrevida de beure-me'l. Això ha fet que em converteixi en diferents éssers (uns sirena, un ratpenat...) i que no pugui envellir. Només hi ha una forma de trencar el malefici: trencar el gerro.
- D'acord, t'ajudarem! - Van dir tots alhora.
Els 4 amics van travessar el túnel i van arribar a una sala fosca on hi havia el gerro il·luminat a dalt d'una columna. En Pau sense adonar-se va trepitjar un botó al terra i el gerro va baixar. La Jana va agafar el gerro que trontollava i va llegir una inscripció que deia: “Si el gerro trencaràs a la vida normal tornaràs”. Els 4 es van mirar, van agafar el gerro i quan l'anaven a deixar caure...
RIIIINGGGG!!!
La Jana es va despertar de cop! Havia d'anar a casa d'en Pau per a fer un treball sobre els forns de ceràmica de l'Escaiola i ja feia tard. Va vestir-se ràpidament, i va agafar el cistell on era en Dentetes, però abans de marxar va obrir-lo. En Dentetes estava ple de fulles i en el fons del cistell hi havia un tros de gerro.... Havia estat un somni?
|
