|
CAPÍTOL 2 : PARANYS
|
|
Una vegada passen la porta, es troben tots amb en Pau en una gran sala.
–Pau! –diuen tots a la vegada.
S’abracen tots i salten d’alegria. De sobte, paren i s’adonen que no poden anar enrere perquè la porta per on han passat ha desaparegut.
La sala on són ara mateix és molt gran. On hi havia la porta, n’apareixen quatre de diferents.
–Seiem al terra! –diu la Jana.
Fan una rotllana. Han de decidir què fan. De seguida es posen d’acord. No s’ha de perdre temps. En Pau entrarà a la primera porta, la Jana entrarà a la segona, l’Arnau a la tercera i l’Aina a la quarta.
S’aixequen i cadascú es posa a la porta que li toca.
En Pau obre la porta, tot és molt fosc però sembla que el camí és de terra. Fa el cor fort, entra i tanca la porta. Comença a caminar. De sobte comencen a volar destrals al seu voltant. Les esquiva com pot, però ara... comencen a sortir fletxes. No para de caminar, trepitja alguna cosa, sembla la cua d’una serp, però de cop i volta allò es transforma en la senyora de la botiga.
–Ha, ha, ha –riu en Pau per no plorar.
–Segueix-me! –diu la senyora.
En Pau dubta. La segueix. Troben dues portes. La senyora li diu que si la segueix trobarà els seus amics. Té por, però es decideix a seguir-la. Arriba a un bosc i ella desapareix. S’està fent fosc, però sembla que al fons del bosc es veu la llum d’una casa. No sap què fer.
La Jana obre la segona porta. Troba un camí. Camina sense parar. De cop i volta cau en un forat ple d’aigua. Hi ha un remolí que la xucla cap a dins. Va a parar a un llac situat dins una cova. Veu la senyora de la botiga com es banya al llac però quan surt de l’aigua s’adona que té el cos de sirena.
La Jana està espantada. Davant seu veu dues portes. No sap quina triar. La sirena, ara ja convertida en dona, li diu que si la segueix trobarà els seus amics. La Jana es fia d’ella i la segueix. Obre la porta i va a parar també al mateix bosc on es troba en Pau.
L’Arnau obre la tercera porta i es troba un túnel que el condueix a un laberint de miralls ple de teranyines. Es veu que fa anys que no hi passa ningú.
En una d’aquestes teranyines veu una aranya gegant molt peluda. Sembla que té gana i se’l vol
|
|
|
menjar. L’Arnau fa una ullada als miralls per trobar la sortida. Sembla que ja l’ha trobat, camina, però arriba a un passadís sense sortida. Torna enrere i segueix per una altra banda. Ara el camí és fosc, però en el fons es veu una mica de llum i una silueta de dona. Continua caminant i s’adona que és la dona de la botiga.
–Vine amb mi i trobaràs els teus amics –li diu la senyora.
Dubta, però com que està tremolant i cagat de por, decideix fer-li cas. Passen per un caminet i troben una porta. La senyora desapareix. L’Arnau obre la porta i surt al bosc.
Ja només queda l’Aina per obrir la porta, la quarta. L’obre i només obrir-la cau dins d’arenes movedisses.
|
|
|
Es belluga sense parar, està espantada, no pot sortir. La sorra se l’empassa i cau en un pou on hi ha un pam d’aigua i molts esquelets. Té el cul encongit. Mira al voltant seu i veu que està ple de portes. No sap quina triar i canta:
–Una plata d’enciam, ben amanida ben amanida, una plata d’enciam, ben amanida amb oli i sal. Sucarem un tros de pa per qui toqui per qui toqui, sucarem un tros de pa, per qui toqui de parar!
Ja està, ja l’ha triada. És una que té el penjoll de la senyora de la botiga dibuixat. No s’ho pensa i entra.
El terra del camí es belluga, està mig marejada. Un ratpenat la mira i... es transforma en la senyora.
–Segueix-me, Aina!
La segueix, tot li fa voltes. Arriben a una porta. L’obren. Hi ha un bosc. I quan es gira per tancar la porta, la senyora ja no hi és. Ha desaparegut.
Camina una mica i troba els amics.
–Aquí! –criden tots alhora.
Estan tots molt contents, però molt espantats perquè són al mig d’un bosc. És ja negra nit.
–Mireu! Allà es veu la llum d’una casa –diu en Pau.
|
|
Fí del Capítol 2
|
|
|
