Sens dubte, parlar de Carme Valero (Castelserás, Terol, 1955) és parlar de la millor atleta espanyola de tots els temps. En una època en què l'autarquia caracteritzava l'esport estatal, Valero va arribar a estar a l'elit mundial del fons i mig fons femení.

Als set anys arriba del seu Terol natal a Cerdanyola i posteriorment a Sabadell, on comença a fer atletisme a la JAS. Inicialment passa per gairebé totes les distàncies -i concursos-, però ja es veia que el seu fort era el fons i el mig fons. Així, el 1972 és campiona d'Espanya de 1.500 i sotscampiona d'Espanya de cros. L'any següent ja és campiona d'Espanya de cros, títol que revalidarà consecutivament sis vegades, fins al 1978. La progressió sembla no tenir fi després de grans actuacions en

europeus de cros i pista i mundials anteriors. El 1975 aconsegueix el bronze al mundial de cros de Rabat. La primera de les dues corones mundials de camp a través arriba finalment el 1976, al Regne Unit, on s'imposa amb la favorita Tatiana Kazankina.

El mateix any participa sense sort als Jocs de Montreal, als 800 i 1.500 metres, sense poder accedir a cap final. El mal sabor de boca que va deixar la cita olímpica s'elimina l'any següent, el 1977 a Düsseldorf, quan Valero revalida el seu títol mundial de cros. Una sèrie de lesions i la maternitat allunyen Valero de la competició, que reprèn el 1985 i l'allarga uns anys més.

Juntament amb Josep Molins, Santiago Esteva i Elisabet Delgado, ha estat quatre vegades guanyadora del premi de millor esportista local. També en quatre vegades va ser designada millor esportista espanyola, cosa que constata el ressò de la seva trajectòria i certifica el lloc de primera fila que ocupa en la història de l'atletisme.