Canvi
de rumbL'Humbert i l'Adrianne estaven força nerviosos perquè la Rosa no es presentava. Passats deu minuts va aparèixer molt ben mudada i maquillada.
- Perdoneu el retard. M'he entretingut perquè m'han trucat dels jutjats per notificar-me que la documentació que vàreu presentar per denunciar el Sr. Manolo ha estat acceptada a tràmit. A partir d'ara i fins que el jutge dicti sentència, tu, Humbert, tindràs la custòdia del noi.
- Visca!, per fi podré viure amb algú que m'aprecia —exclamà tot cofoi l'Adrianne.
- Xicot, no cridis tant, que espantaràs els gats! —afegí l'Humbert—. Anem a sopar i ens ho expliques tot fil per randa. Eh, Rosa!
| Mentre sopaven l'Adrianne amb la boca plena va dir: - Nyam!… i al final, nyam!… es veu que puc quedar-me, nyam! a viure amb l'Humbert, nyam! No m'ho puc creure! - Sí! Estic segura que guanyareu el cas. No crec que el jutge cregui les bestieses que li pugui explicar el teu padrastre. Eren les 9 del matí i, com cada dia, l’Humbert ja s’havia arreglat i tranquil·lament esperava que es llevés l’Adrianne. - Vinga, home. Desperta’t!, Adrianne, la mainada ens espera! —l’escridassava l’Humbert, carinyosament.
|
 Marina Jiménez 6è P Grup 2 |
- Tinc son! Aaaah! Com és que hem d’anar tan d’hora, si els nens encara no s’han llevat? —gemegava l'Adrianne.
- Quina poca memòria que tens, hem d’inflar els inflables.
- Ostres sí!
A la fi, s’alçà del llit, es canvià ràpid, i tots dos, marxaren cap al turó, on havien d’instal·lar els inflables.
Sense adonar-se’n, ja havien arribat. Tragueren els inflables de la furgoneta i els començaren a muntar.
Al cap d’una estona, ja havien alçat el castell i començaven a arribar els primers nens, Els més puntuals pregaven als seus pares que els deixessin pujar. Finalment hi pujaven i s’hi estaven una bona estona; de sobte, un marrec cridà:
- Mireu, un senyor ha pujat als inflables i els està punxant!
Primer, l’Humbert es pensava que eren criaturades, però després es girà i va veure el padrastre.
- Ei! Però, que fa aquest home! S’ha tornat boig! —cridava l’Humbert.
El padrastre a marxà corre-cuita perquè ningú no el pogués atrapar.
L’Humbert va córrer cap a ell, i a la fi l’enxampà, però l’altre tragué una navalla i l’amenaçà:
- Deixa’m anar, o et faré mal a tu i al noi!
L’Humbert, sense perdre temps, el deixà i se’l quedà mirant amb ràbia.
El Manolo li va preguntar:
- Com és que ets tan amic de l’Adrianne? Què li has fet perquè et tingui tanta confiança?
- Jo sóc un veritable amic seu, i per més que insisteixis, no voldrà tornar amb tu! —li contestà l’Humbert.
- Me les pagareu! Em venjaré de vosaltres! —xisclava el padrastre, i tot seguit marxà corrents.
El Manolo estava enfadat. El seu objectiu no es complia. Era ben clar que aquell xaval no tornaria amb ell i que l'Humbert tampoc estava disposat a deixar-lo marxar. Calia pensar una agosarada estratègia per aconseguir l'Adrianne de totes totes. Jo ho tenia!, obligaria la Rosa que l'ajudés a aconseguir l'Adrianne sense que l'Humbert ho sabés, tot amenaçant-la que mataria l'Humbert.
El Manolo va decidir observar tots els moviments de la Rosa, així va saber moltes coses de la seva vida privada, per exemple: que treballava a un centre d'atenció a la infància, que baixava al bar Els Quatre Gats de la cantonada a les 11 del matí a esmorzar i així un dia i un altre.
Passada una setmana el Manolo es va posar en acció. Va entrar a Els Quatre Gats i va seure a la taula que es trobava al costat dels lavabos esperant que aparegués la Rosa. Va tapar-se la cara amb un diari per passar desapercebut. En aquell moment va aparèixer la noia, que va dirigir-se cap als lavabos.
- Això serà més fàcil que prendre un caramel a un vailet! —pensà el Manolo amb malícia.
Mentre s'ensabonava les mans, la Rosa va sentir el grinyol de la porta, alçà la vista i pel mirall va veure que havia estat un miratge. De cop i volta va sentir un soroll. Unes mans molt sapastres la van agafar fortament per la cintura i la van tirar contra la paret.
- No et moguis! No et giris! No miris, o no sortiràs viva d'aquest WC! —va bramar l'homenàs.
La Rosa, espantada, va xiuxiuejar:
- Qui ets tu? Deixa'm estar!
- Faràs el que et mani! L'Adrianne és el meu fillastre i ha de estar amb mi, si no mataré l'Humbert!
- Què he de fer? Faré el que vulguis però no matis l'Humbert!
- Les meves instruccions són: suca en un mocador el líquid d'aquesta ampolleta de cloroform i posa-la al nas del noi, així l'adormiràs. Després porta'l al carrer de Sant Roc, 7. No vagis a xivar-te a la policia! Pensa que està en joc la vida del teu amic!
- D'acord —va exclamar la Rosa amb una por que li arribava al dit petit del peu.
En sortir el malfactor, la Rosa es quedà aturada. Li costà reaccionar. Estava espantada i nerviosa. Havia d'acceptar o no aquella malèfica proposta? Calia reflexionar a poc a poc. Va decidir trucar a la feina i donar una excusa, i s'encaminà cap a casa seva.
Precisament avui he convidat l'Humbert i l'Adrianne a sopar. Com me'n sortiré d'aquest tràngol? Ai, Déu meu! —va barrinar la noia.
Hores més tard:
- Que hi ha algú? Hola Rosa! —van dir els dos amics alhora—. Com està aquest sopar?
- Com s'ha passat el dia? —exclamà la Rosa.
L‘Humbert i l’Adrianne li van contestar:
- Molt bé, han vingut dues escoles i hem cobrat molts calers.
- Mmmm!, quina bona olor —va dir l’Humbert.
- Estic fent espagueti a la carbonara.
Després de sopar, van decidir mirar una pel·lícula anomenada Jurasik Parck. Era molt interessant, i al cap d'una estona l'Humbert va començar a badallar.
- Adrianne, ja es hora d'anar cap a casa a dormir.
L'Adrianne li va contestar:
- Però vull acabar de veure la pel·lícula. Ara ve la part més interessant.
La Rosa hi va intervenir:
- No et preocupis, Humbert, vés a casa a dormir, quan s'acabi jo et portaré l'Adrianne amb un cop de cotxe.
L'Humbert li va contestar:
- No et vull molestar.
- No, home, no serà cap molèstia.
Així que l'Humbert, tranquil de deixar l'Adrianne en mans de la Rosa, va marxar.
| Quan l'Humbert va ser fora, la Rosa va aprofitar aquell moment. Va agafar l'ampolla de cloroform i un mocador, al qual n'hi va posar una mica, i mentre el noi mirava la pel·lícula s'hi va acostar per darrere i li va tapar la cara amb el mocador, així es va adormir completament. La Rosa el va agafar, el va lligar i el va portar cap al cotxe i es va dirigir al carrer de Sant Roc. Allà l'esperava el Manolo. |  Eudald Sellés 6è P - Grup 2 |
- Ja era hora! Em pensava que no venies! Ajuda'm, el pujarem dalt!
Van arrossegar l'Adrianne fins al segon pis. Quan la Rosa es decidia a abandonar aquell lloc tenebrós el Manolo li va bramar:
- On creus que vas tu?
Mentre ho deia, la va subjectar, la va obligar a seure al costat del noi i els va lligar i emmordassar, a tots dos.
Era diumenge al matí. El soroll estrident del despertador va desvetllar l’Humbert del seu somni:
- Aaah... ja és hora d’anar a treballar —va dir tot badallant.
L’Humbert es va vestir i empolainar i se’n va anar en direcció a la cuina. Quan hi va ser, va cridar:
- Adrianne, lleva’t! Que se t'han enganxat els llençols? Va espavila't!
En veure que l’Adrianne no contestava el va tornar a cridar i tampoc va rebre resposta. L’Humbert va decidir anar-lo a cercar. Va mirar la seva habitació i no hi era, va mirar al lavabo i a les altres habitacions de la casa i tampoc no hi era. Va pensar que devia haver anat a fer un vol, així que va decidir baixar a la bústia a buscar la correspondència. En veure-la va exclamar:
- Factures, factures i més factures!
En mig de les factures va caure una carta, l’Humbert la va recollir. Va veure que no tenia remitent. "Que és estrany", va pensar, la va llegir, i en acabar es va quedar d’una sola peça.
Era un anònim! A la carta hi deia, amb lletres retallades de diari i de revista:
"Humbert, t’espero a les 12 de la nit a la fàbrica tèxtil abandonada del carrer de Sant Roc, 7. Si vols tornar a veure l’Adrianne i la Rosa vius, més val que vinguis sol, si no els mataré! no truquis a la policia, ni facis trucs estranys. T’hi espero."
FI DEL CAPÍTOL 3
Alumnes de 6è.A de primària
CEIP CATALUNYA
Continua aquest fil |
Segueix altres cabdells |
