Màgia al racó del campanar

Capítol 4: Ara em toca a mi !

Al Valdric se li va encendre la bombeta.

-Abracadabra, pota de cabra, que aquest taxi vellot es converteixi en un avionot -va recitar.

En un tres i no res els retrovisors del taxi es van transformar en enormes ales; darrere van aparèixer uns reactors gegants que no n'hi havia ni a Amèrica; les rodes es van allargar; el morro es va fer gros i gros, semblava una punta de llapis. Finalment el taxi, que ja no se'n podia dir taxi perquè era un avió, va enlairar-se. Aquell avió va estar a punt de carregar-se les antenes d’El Corte Inglés i li va anar d'un pèl que no s'emportés les torres de l'Eix Macià.

De tan ràpid que anava l'avió un canvi de trajectòria els va fer arribar a una illa deserta, segurament del mar del Carib; allí van aconseguir parar.

-On som?!!! -va exclamar la Maria del Mar. -Segons els meus càlculs estem en una illa deserta d'Amèrica del Sud, en el mar del Carib i em sembla que hi ha taurons blancs -va sermonejar l'intel·lectual de la colla, en Gerard.

-E...e...scolt...teu, sssentto uuunsss sssorrrollllsss -va tartamudejar l'Oriol.

-Em sembla que són els meus budells, perquè no he menjat res en tot el dia -va dir la Maria del Mar-. Pensant-ho bé, per què no demanem una pizza?

-Maria del Mar, tu penses amb els peus; que no veus que estem en una illa deserta, on no hi ha ni una mosca -va dir en Martí.

-Això de les veus crec que és veritat. No sentiu un soroll? -digué en Valdric.

-Síííííí, és veritat -contestà la Gisela.

-Som!!! -van cridar unes poderoses veus procedents del cel-. No sabem ben bé què som, l'únic que sabem és que ens heu de fer cas, i ràpid!!! Heu de fer-vos-ho com pugueu perquè tot torni a ser com abans.

-Ei nois, hem de marxar ara sinó el preu s'apujarà -va dir el taxista.

L'avió va arrencar i va arribar a Sabadell convertit en taxi. Van pagar com van poder el taxista i se'n van anar cadascú a casa seva perquè ja era molt tard. Mentre eren a l'illa, la senyora Ramona tornava a casa i va començar a pensar...:

-Què podria fer per lliurar-me d'aquells caps de trons? Si pogués desaparèixer per un moment...

De sobte es va adonar que passava per davant d'un quiosc i va tenir curiositat per saber de què tractaven les revistes científiques. Finalment en va comprar una i en fullejar-la va veure un anunci que deia:

"S'ofereix beca per ampliar coneixements de biologia a la Universitat de Washington. Es recomana que es presenti gent molt especialitzada en el tema...".

-Ja ho tinc! Hi aniré a provar sort; després de tot potser m'acceptaran amb tot el que sé ara.

Tota decidida va anar a entregar els papers corresponents; com que només hi havia la seva sol·licitud la van admetre i de seguida va anar a fer les maletes per volar cap a Washington. Quan la colla d'en Valdric ho va saber es van sorprendre molt, perquè no pensaven que la senyora Ramona pogués arribar tan lluny.

-Que bé! -va dir en Valdric.

-Ja no ens tornarà a molestar! -va expressar la Gisela.

-Espero que duri! -va exclamar l'Oriol.

A Washington la senyora Ramona se sentia com un peix a l'aigua. Com que era tan intel·ligent li van demanar la seva col·laboració en un congrés sobre biologia a Nova York. En aquell congrés es va "enrotllar" tant que tots els assistents es van adormir com socs.

Després se'n va anar a un altre congrés a Canadà. A mig congrés es va desfer l'encanteri i va començar a dir bajanades com: -Quan arribi a Sabadell me'ls carrego! Valdric i companyia, si us agafo... us tiraré des de dalt del campanar...

Els biòlegs que hi assistien es van petar de riure fins a rebentar. A tots els diaris va sortir la senyora Ramona fent la mona a primera plana. Els titulars deien:

"Una biòloga anomenada Ramona Valldemona es torna boja en un congrés a Canadà."

A Sabadell, mentrestant, tota la colla estava al Racó del Campanar com de costum. En Valdric va anar a comprar el diari per als seus pares i a primera pàgina sortia una foto de la senyora Ramona histèrica. Corrents va anar-ho a ensenyar als seus amics.

-Mireu, mireu! La senyora Ramona surt al diari -va cridar en Valdric.

-Llegeix el que hi diu -va demanar en Gerard.

-Ara mateix...

I així va començar a explicar-ho tot.

-Òndia! -va saltar la Maria del Mar quan va acabar.

-Culleres! -va dir l'Oriol.

-Haurem de fer alguna cosa -va afegir en Martí.

A la Gisela, que encara no havia obert la boca, se li va acudir una idea:

-Amb la vareta màgica podem fer tornar el temps enrere com van dir les veus, és a dir, tornar fins al moment en què el mag li va caure la vareta. Però en comptes de quedar-nos-la li tornem ràpidament.

-Molt bé! Ara trec la vareta -va dir en Valdric.

Després de remenar una estona la seva motxilla va treure la vareta màgica i digué:

-Abracadabra, pota de cabra, que el temps torni enrere fins que al mag li caigué aquesta vareta. Ah! I que la senyora Ramona es torni una mica més amable.

Uns segons després es va girar vent de tempesta i tot el Racó del Campanar va quedar cobert de boira fins que de sobte es va anar esvaint. Llavors van veure que la vareta havia desaparegut i també com el Mag Bernat passava per allà distret i atrafegat. Tot d'una s'entrebancava i tots els estris de fer màgia anaven per terra. Els de la colla d'en Valdric van córrer per ajudar-lo a recollir-ho tot, inclosa la famosa vareta.

El Mag Bernat, mentre anava encabint els estris dins la seva maleta, va notar una cosa rara: -Ai, caram! Però què redimonis li passa a aquesta vareta, té un tacte diferent com... Així doncs, sense rumiar-s'ho va provar la vareta dient: -Abracadabra, pota de cabra, que la meva maleta s'endreci soleta.

Però no es va moure res, no funcionava! De sobte, va començar a sortir fum de la vareta i va caure a terra convertida en polsina. Un corrent d'aire es va emportar les restes que quedaven de la vareta màgica. El Mag Bernat, en veure aquest esdeveniment, va exclamar:

-Ja m'han venut una vareta de poca qualitat! Això que me la van fer pagar a preu d'or! Però sort que en tinc una de recanvi que vaig aconseguir en les últimes rebaixes.

Quan els de la colla van sentir-ho, van anar marxant a poc a poc tot dissimulant. Sense saber-ho i sense dir-s'ho es van tornar a trobar tota la colla davant de la tenda de la senyora Ramona.

-Mireu, hi ha llum al pis de dalt -va dir en Martí.

-Anem a veure si l'últim encanteri ha funcionat? -va proposar en Gerard.

Per saber qui entraria primer van decidir fer el joc de l'"Ara et toca a tu". Es van anar eliminant tots menys en Valdric.

-Quina mala sort, sempre em toca donar la cara a mi! -es va queixar en Valdric. Va inspirar fort i ell mateix es va animar: -Tu ho pots fer!

De mica en mica es va anar acostant a la porta i just quan va posar la mà al pom, va aparèixer la senyora Ramona amb una rialla d'orella a orella. Tots estaven esperant de quina manera reaccionaria.

-Entreu, entreu. Ja han començat les ofertes de "xuxes" -va dir ella.

Quan la colla ja era a dins la senyora Ramona, tot somrient, va afegir:

-Ara em toca a mi! No voleu pas tastar aquest "Abracadabra" que acaba d'arribar.

-Un què...? Ah, no!!!!!!!! -van cridar tots els de la colla.

FI DEL FIL

per tornar enrera