Màgia
al racó del campanar
Capítol 2: ENCANTERIS QUE FUNCIONEN I ENCANTERIS QUE NO
Tota la colla d’en Valdric va anar, corre que correràs, cap a la botiga, per veure si s’havia produït l’encanteri.
-Sí!-va dir en Valdric-. Mireu com la senyora Ramona fa la mona!!
| I…, efectivament! Allà hi havia la bona dona, amb un
cul vermell i pelat, i una cua llarga i peluda com una mala cosa. De sobte…, es va
enfilar dalt de les prestatgeries tot cridant: Uh, Uh, Uh. Tot això alhora que es picava
el pit i es feia una liana de llaminadures.Però…, és clar! Amb el seu pes, la liana
no va aguantar i ella i llaminadures van anar a estampar-se contra el dur terra. Tota la
gent que passejava per la Rambla es parava a mirar aquell espectacle i d’entrada
reien a cor què vols; però de mica en mica la gent va anar dient: -Algú hauria de cridar la policia! -O una ambulància -deia un altre. -Que algú l’aturi! -feia un tercer. |
|
I així, a poc a poc, la Rambla es va anar omplint de gent que hi volia dir la seva, mentre la pobra dona feia, més aviat, un ridícul espantós. Tant i tant rebombori es va crear que al cap d’una estona va venir una parella de la guàrdia urbana que havia vist el tap que s’havia format a la vorera:
-A veure… Què passa aquí?… Què és aquest enrenou?
De fet, quan els policies van arribar a la botiga, de la Ramona no en quedava ni rastre. Només van veure un mico esbojarrat que menjava "xuxes" amb gust de plàtan. Els de la colla d’en Valdric prou provaven d’explicar el que havia passat, però els dos policies ja en tenien prou amb el que els tocava fer, com per dedicar la seva atenció a aquells marrecs. I així van avisar la Protectora d’Animals que, en un tres i no res, va venir a buscar la mona Ramona i se la va endur cap al zoo.
En arribar allà la van portar a un enorme recinte on hi havia altres primats. Entre ells, un enorme goril·la, que tot va ser veure la mona Ramona, com començar a botre, cridar i donar voltes sobre ell mateix. Només faltava que li sortissin cors dibuixats com en una postal de Sant Valentí.
Un goril.la enamorat
A la pobra Ramona li va faltar temps per enfilar-se a una alta palmera de cocos. I des d’allà feia uns crits que venien a dir:
-Socors! Mayday!! Aquest tros de goril·la se’m vol lligar!!!
I el goril·la a la vegada feia uns sorolls que venien a dir:
-Mona Ramona! Mona Ramona!
Al cap d’una estona d’aquesta situació tan anguniosa, a la senyora Ramona li van anar passant els efectes de l’encanteri, i va anar perdent el pèl, la cua, etc. Quan el goril·la va veure allò, va quedar esgarrifat d’haver demostrat aquell enamorament vers una cosa tan fastigosa: un humà!! Ecs!!!
Amb tot això la Ramona estava dalt de la palmera, però no sabia com baixar-ne, ni en tenia gaires ganes, entre la por i els animalons que l’esperaven. A poc a poc, allà sota, s’hi van anar arreplegant turistes i visitants, que sense entendre res de res, van veure clar que calia avisar el director del zoo. El director va trucar els bombers, que amb feines i suors van aconseguir baixar a la bona dona d’allà dalt.
Quan la Ramona els va explicar el que havia passat van pensar que, la pobra, en comptes d’estar com una mona estava com una cabra… Van deliberar sobre la necessitat de dur-la a un sanatori i posar-li una camisa de força; però ella va dir que tot havia estat una broma per tal que la deixessin marxar. Per fi, després de molt discutir, va poder tornar a casa seva, a la seva botiga i al seu Sabadell.
Quan la colla d’en Valdric va saber que la senyora Ramona estava un altre cop a la seva botiga, no es varen poder estar d’anar-la a veure, tot i ser conscients del perill que això comportava. I ja tenien raó! Ja! Quan la botiguera els va veure, vermella d’indignació, verda de ràbia i groga d’angoixa, es va llançar darrere seu tot cridant:
-Brètols, poca-soltes, capcigranys…! I d’altres improperis que millor que no escriguem.
Tot el grup es va posar a córrer de tal manera que les cames els tocaven al cul, però no per això deixaven de cridar:
-Ramona cul de mona!
-Ramona cul de mona!
De tan de pressa van sortir esperitats, i en Valdric no es va adonar que de la seva butxaca havia caigut la famosa vareta. La que sí que ho va veure va ser la Ramona que, lleugera com una daina, la va arreplegar i va continuar la persecució.
-No toqueu el dos, covards! Cagats de por! Si us atrapo!
Quan arribaven a les escales del campanar van sentir que la Ramona els deia:
-Ara sí que us puc tornar la pilota! I més grossa! I tu, nen malagradós -va dir dirigint-se a en Valdric-, tu que m’has ridiculitzat, ara veuràs!
I dit això va agafar la vareta, la va dirigir a en Valdric i va dir:
-Valdric, Valdriquet, vull que et tornis un porquet!
Però just en aquell moment, en Valdric, que corria com un llamp i mirava enrere per veure si la Ramona els atrapava, es va entrebancar amb el primer esglaó de l’escala del Racó del Campanar.
-Ostres! -va dir en Valdric-. Si no m’entrebanco, ara seria un porquet fent "oing, oing", com els del meu oncle Joan.
I en Martí va preguntar:
-Però si l’encanteri no t’ha arribat, on ha anat a parar?
Tota la colla va seguir amb la mirada la direcció de l’encanteri fins que en mirar el campanar…
-Apa, mireu! En comptes de les dues campanes hi ha dos porquets penjant!
 Els porquets dalt del campanar |
I així era. Del campanar de l’església de Sant Feliu penjaven dos lluents porquets roses que feien "oing, oing" en comptes de "tilín, tilon". Quan la Ramona va veure l’estropell que havia fet, va deixar caure la vareta de l’ensurt amb tanta mala sort que va anar rodolant fins a caure per una claveguera.
|
FI DEL CAPÍTOL 2
CEIP NOSTRA LLAR |
Continua aquest fil |
Segueix altres cabdells |
